El luxe del cine

A Tolosa (Guipúscoa), vam anar a seure al costat de dos parelles de Beniparrell. Estaven fent-se una xulla de bou (de vora un quilo) entre els quatre, per tastar eixa carn que havia tinguta tanta anomenada últimament. Estaven entusiasmats. Me se va ocórrer comentar que alguna cosa era «de cine» (crec que estava comentant les temperatures de Normandia). I em va resultar curiós que el xic de Beniparrell li donara un sentit valorariu més intens encara a l'expressió quan la va convertir en «¡de lukho!».

Em va sorprendre, perquè eixa variant de l'expressió només li l'havia sentida fa uns anys a un obrer de Gandia, Paco, que tot ho deixava aixina, entaulellat «¡de lukho!», un terrat «¡de lukho!», uns acabats «¡de lukho!»... No sé com evolucionaran eixos luxes. De moment, el dnv ja inclou de cine. No sé quan van perdre el «cine» i el van canviar per un sentit menys metafòric i més directe com és el «luxe». En tot cas, el cinema en la gran pantalla, certament, encara és un luxe per als sentits.