Les llengües les fem entre tots. La primera faena per a fer-ne una és donar-li un nom. Si jo dic que parle en «valencià», estic expressant la varietat de català que utilitze (o fins i tot, vist des de València, que parle en català). Són denominacions establides i acceptades. Si algú bateja res com a «catanyol», està concebent o creant una altra varietat (o llengua) que respondrà al que hi vullga posar, que en este cas és principalment menyspreu i presumpció. Malauradament, trobe que no estarà fent res de positiu per l'ús de la llengua. Eixe terme només té utilitat per simplificar i evitar fer l'esforç d'estudiar i raonar. És una etiqueta còmoda amb què es pot marcar i menysprear tot el que a u no li agrade de la llengua (o dels qui la parlen).
Al País Valencià, durant molt de temps s'ha fet servir el terme «apitxat» amb la intenció de menystindre i desqualificar els parlants d'una varietat (si vols, un subdialecte), i s'hi associava qualsevol tret que es considerara negatiu, fins al punt que es volia fer entendre que en realitat era simplement un castellà dissimulat. Això s'està superant amb informació i estudi en lloc de continuar amb el menyspreu o la desqualificació.
Per tant, el terme «catanyol» només veig que és una de tantes maneres que tenim els catalanòfons de malbaratar el propi patrimoni lingüístic per quatre duros a base de menyspreu i desqualificacions adreçats, ¡vaja!, contra mosatros mateixos. No sé si ho tracta Pau Vidal en el seu llibre, però sí que sé que, si el «catanyol es cura», deu ser utilitzant la llengua i reclamant el respecte dels nostres drets lingüístics i el compliment dels deures corresponents. A la Catalunya del Nord eixa situació és diferent, com són diferents les del País Valencià, Catalunya o Múrcia.
La llengua serà com vullgam que siga, però no serà mai la que voldríem que fóra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada