La filla d'una amiga em va mostrar com creua les cames encavallant-les i nugant-les amb els peus. Té catorze anys. Fa uns anys també ho fea la seua germana major. Per a mi, això era un entreteniment a què també em dedicava quan tenia la seua edat i fins a la vintena, em sembla recordar. A més, m'alçava en equilibri aguantant-me amb les mans. En canvi, ara, en un moment d'estiu que alce en este rebost del futur, vaig provar a fer-ho, però no vaig poder. Les creue encara, sí, però no recorde com fea per a que s'aguantaren lligades. No havia pensat que no puguera fer-ho ja. Al capdavall, tampoc era un exercici que aprofitara per a res més que per a exhibir eixa flexibilitat de l'edat. La plenitud del cos, en general, ve aixina, com un descobriment i una millora possible del que anem tenint a cada temporada.
També li ha pegat ara pels unicorns. Li envie la cançó de Silvio Rodríguez sobre l'unicorn blau que li se va perdre al cubà. Em sembla que en això de la cultura també hi ha una flexibilitat que convé aprofitar i practicar. És un descobriment en què cal mirar cap a fora i des de perspectives diferents, han de ser paisatges canviants. Es tracta d'anar omplint-se amb la memòria i la vida dels altres, per a farcir i organitzar el canemàs que tenim a dins amb possibilitats que no mos vénen donades pel la inèrcia del cos i el moviment. A Takse li sembla que seria bo que escoltara «Amor particular» de Lluís Llach, perquè és una cançó d'un amor que és bo conéixer. I és una cançó que l'aborrona encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada