La segregació

El Termcat ha respost ràpidament. No hi ha inconvenient per a segregador -ra. Parlant de segregar i del català (trobaríem casos iguals en moltes llengües) hi ha qui amolla que una «defensa exagerada de l'hibridisme» és tan rebutjable com la «defensa de la puresa de la raça». I es queda més ample que llarg, supose. N'hi ha que no tenen melic. A voltes sembla que mirem al sol i n'intuïm les ombres.

S'engul el temps

Mentres espere que el Termcat decidixca si fa cap proposta alternativa per a segregador -ra, m'entretinc millorant el Multicerca: aconseguixc que el dcvb que hi tinc inserit funcione en l'Internet Explorer de Windows (i en el Firefox de l'Ubuntu). A més, demà afegiré un altre cercador científic en la posició 24, per a substituir el cercador perdut del Realiter. He canviat també esta setmana el tema del bloc de les Fitxes de Dubtes i Terminologia, que fa anar una versió adaptada al cas del Hipwords. La informàtica no segrega temps, se l'engul.

La condemna del pensament

La condemna del pensament no necessita el debat. El dogma, la convicció creient i l'etiqueta resum, són un refugi contra la gelor del pensament, un milacre de la inteŀligència... Serien un milacre de la inteŀligència, deixem-ho aixina.

A miques

Les anàlisis esmicolen i permeten interpretar, entendre, comprendre. Hi ha qui s'ho passa pipa esmicolant, i pretén que tornarà a muntar-ho millor. Per tant, ni interpreta ni entén ni comprén. Les anàlisis, però, no són un manual d'ús ni una guia de muntatge, tant si es tracta d'un moble com d'una llengua.

Cita dominical / 385: Xavier Vidal-Folch Balanzó

Com que sabem poc, especulem molt.

Xavier Vidal-Folch, «A la yihad en taxi», El País, 26.03.2016.

Poques acadèmiques

Tal com es va conformar l'avl i tal com s'està renovant ara, em sembla que una composició de llista de candidats 7/3 (o l'actual 16/4) em fa pensar que no tan sols estan presents els criteris tècnics per a proposar persones, sinó que també hi ha un «criteri inconscient», ambiental. En este cas, la desigualtat que es genera no consistix a proposar candidats que no siguen vàlids, sinó que implica que es «desconeixeran» o «no es proposaran» candidats vàlids que siguen dones. Sí, d'això són els comptes, d'hòmens i dones. La regla de la paritat (en un percentatge determinat) no hauria d'implicar que s'imposaren candidates que no siguen vàlides, sinó que es farà l'esforç de conéixer-les, proposar-les i nomenar-les. Perquè n'hi han.

A més d'això, jo «corregiria» l'elecció amb la intervenció de l'atzar, perquè alguns estudis indiquen que mos deixem dur massa sovint per afinitats i semblances, que si mos ho mirem de prop, davant de l'espill, acceptarem que no és la millor recepta per a moltes coses, com ara esta.

A la vora del sud

Anem un poc al sud del país imaginari: Elda i Petrer. Estem de «commemoració fantàstica», que cantava aquell, per un Pequeno mig segle (coses nostres). Entrant pel nord a Elda  topes amb un dels desgavells de la democràcia sotmesa al capitalisme: un «parc temàtic» sobre l'Espanya suburbial dels anys cinquanta. I cap de les eixides de la redona t'indica cap a on has d'anar. ¿Duríem els refugiats de guerra a la nostra vergonya particular? Les elits repartixen les culpabilitats econòmiques i ideològiques.

Les idees de la mort

No mos podem sobreposar a la mort. Però sí que hauríem de sobreposar-mos a les idees que mos hi duen. En som víctimes pels fets i pels raonaments. Tanmateix, si estem jugant a l'exclusió, el rebuig, la desigualtat, la imposició de la misèria i les autocràcies, el resultat no serà de coquetes amb mel. L'educació en la violència i la rapinya no respon als valors que es suposava que havien de conformar la Unió Europea. Ni als valors ni als interessos. Llevat dels interessos d'alguns, com sempre.

Ací em pica

Em diu ma mare que l'expressió fa: «Ací em pica, ací em cou i ací et trenque l'ou». Una companya dia: «Ací em pica, ací em cou i ací et trenque la punta de l'ou». No crec que em toque cap tonya justet esta setmana. La resta de l'any ma mare me'n compra d'un forn de la Vall cada quinze dies. Mala Pasqua tenim per davant amb atemptats terroristes en Bèlgica, en Turquia i allà on siga, amb la guerra en Síria, amb els morts que provoca la cara més indigna i cínica del Consell Europeu enmig de la mar. El terrorisme de Daïx assola el món àrab i la resposta europea és criminalitzar els que fugen d'allà, defugir responsabilitats i deures i afonar drets i llibertats. Ací em pica, ací em cou i mos trenquen l'ou en el front.

L'autor dels apunts

El tema Hipwords de Wordpress no incorpora el camp de l'autor de l'apunt en cap lloc, o no el sé trobar en el fitxer corresponent a l'apunt (single.php). A més, pretenc introduir-lo en una fillola (child), perquè aixina podré mantindre la configuració quan el tema es pose al dia. La fillola contindrà el fitxer content-single.php on introduiré després de la instrucció <?php the_content(); ?> la instrucció <?php the_author(); ?>. I aixina apareix l'autor de l'apunt en el lloc i amb la forma que li done amb atributs css normals. Casualment i sortosament, la idea funciona.

Null hom gos llistar

Els diccionaris no acabem d'aclarir les possibilitats d'ús del verb llistar en l'accepció més general:

(gdlc) v. tr. Fer llista o llistes.
(diec) v. tr. Fer llistes (en alguna cosa).
(dnv) v. tr. Fer llista o llistes. Va llistar els llibres de la biblioteca.
(gd62) v. tr. Posar en llista; fer llista o llistes. Llistar els assistents a una reunió.
(dcvb) v. tr. Guarnir de llista o llistes.

L'accepció més clara podríem dir que és la del dcvb, que es referix a les ratlles decoratives. En el cas del diec i el gdlc, no hi ha exemples, però entenem que es referixen a les ratlles decoratives i a les sèries enumeratives. Amb tot, despista bastant eixe aclariment «en alguna cosa» del diec. L'única classe d'exemple que donen el dnv i el gd62 és per a l'accepció de la sèrie enumerativa, que deu ser l'accepció més comuna en àmbits administratius (i en general).

En resum, es suposa tant podem llistar 'fer ratlles' com 'fer sèries enumeratives'. Tanmateix, he fet una cerca ràpida i no he aconseguit trobar cap exemple del primer cas, llevat de l'exemple del dcvb (1313):

Null hom... no gos d'aquí avant listar ne vetar per forsa, ne batcegar, negunes vestaduras.

I sembla que no hem gosat, certament.

Cita dominical / 384: Abelard Saragossà Alba

La gent, contra la creença que tenim, parla en el huitanta per cent de les coses molt bé.

Abelard Saragossà Alba, fragment de l'entrevista del programa La Represa de Ràdio Godella, 18.03.2016.

Anar més

Ma mare diu que no coneix a Meló, però sí a Copi, encara que l'expressió que coneix és «anar més que el tren Cagueta». No sap d'on ve la cosa i jo no sé si és cosa de Santander, com diu alguna referència que trobe per Internet. Açò de l'edat i la llengua sempre té sorpreses. Tota la vida anant més que Meló i ara em diu que no i em descobrix el Cagueta. El putxero li ha eixit abundant, boníssim, i l'ensalada de ceba tendra, que tampoc no n'havia fet en la vida, ben bona.

Brutalitat social

És ben preocupant que uns ramats o altres de seguidors d'uns clubs de futbol hagen demostrat el seu odi o menyspreu per persones que es dediquen a captar i que en algun cas tenien inclús problemes físics. No sé si era brutalitat o ideologia i m'és igual. Més preocupant em sembla que la societat consentixca i avale eixes activitats i comportaments —d'unes persones i altres—, que sí que són una mostra d'una societat que no sé si menysprea o odia els pobres i menys afavorits, però que fomenta les desigualtats i la falta d'equitat en la distribució de recursos i oportunitats, en la protecció social, en l'alimentació, l'educació, la sanitat i l'habitatge. Vist aixina, la brutalitat és part d'una «gresca» social que es suposa que no hauríem d'acceptar. Per tant, no ho han de resoldre la policia i el codi penal sinó la política.

L'estaquirot i el rellamp

En diuen destitució «fulminant» i pareix que no en sàpien altra. No és destitució «sorpresa» o «ràpida», «inesperada» o fins i tot sense adjectivar, «destitució» i prou. No, es veu que ha de ser «fulminant». I el cas és que l'afectat, el diputat de Podemos Sergio Pascual, no ha caigut fulminat per un raig ni s'ha desintegrat en miquetes atòmiques. Ha estat destituït —per mitjà de mecanismes discutibles, si vols— d'un càrrec per Pablo Iglesias, que supose que deu tindre atribucions per a fer-ho. Però pareix que per a alguns periodistes no n'hi ha prou amb l'activitat regulada i la quotidianitat democràtica, cal que el «líder» tinga amb una pistola de Megamind que liofilitze a tort i a dret. Estem sempre entre l'estaquirot i el rellamp.

Plantilles i filloles

Faig proves amb la plantilla Wonderflux de Wordpress. Sembla un recurs interessant i molt adaptable. Però ja havia avançat prou la faena de renovació de l'fdt i, per tant, em quede amb la plantilla Hipwords. Això sí, després d'un assaig que no ha funcionat bé del tot, consulte un vídeo i aconseguixc tindre una fillola (child en diuen en anglés) per a que les actualitzacions del Hipwords no me se carreguen la configuració. Ara cal que em decidixca a pujar-ho tot al servidor. Supose que m'esperaré a tindre un poc de temps per davant, per si de cas em cau la falla al cap.

Sindicalisme testicular

Acabe el dia amb el cap carregat de sindicalisme de baixa intensitat: un representant de l'ugt em crida a l'orella uns quants dogmes rancis i destrellats diversos sense atendre a raons ni acceptar un debat. Li s'acumula un floquet blanc de saliva en el llavi. Ell, el secretari, el que té la firma autoritzada, només firmaria, per «poders», el que «ell» estava diguent. En lloc de fer servir els «poders» semblava que anava a testicular. Abans que ho fera, Pallarès Piquer, el polític present en la taula negociadora, li demana que faça servir un canvi de to. M'ha sorprés i crec que no li ho he agraït com calia. És clar, al final perc, ja que, sindicalment, tinc més bona memòria (escrita), però estic en minoria.

Més tard, tribunal d'un concurs on discrepe de l'aplicació del reglament de provisió interina: apliquen restriccions «secretes» o no declarades a les titulacions d'idiomes pel que fa als coneiximents que acrediten. No volen debatre i em diuen que envie la meua discrepància en un escrit. Doncs, millora aixina, perquè no crec que m'hagueren cridat a l'orella, però tampoc em sembla que hagueren entés que hi ha un reglament nou, una normativa nova i que no poden continuar fent les mateixes interpretacions del passat. Almenys en este cas no han testiculat.

El risc comunicatiu

«Front la mitigació del canvi climàtic» és una frase d'eixes possibles que els diputats poden arribar a escriure pensant-se que saben què estan dient. Al cap i a la fi, també entenem tots què deuen estar volent dir amb eixa frase, a pesar dels errors normatius i semàntics que hi podríem trobar els llepafils. Com sembla evident, la qualitat de la iniciativa no s'ha de valorar només per les habilitats lingüístiques dels qui les impulsen. Sovint mos expressem a grapats i amb estirabots i som acceptats raonablement. Altres voltes mesurem les paraules i som interpretats en clau malvada. La comunicació sempre està en risc.

Cita dominical / 383: Repsol

¿Tens ja el regal per al Dia del Pare? Guia Repsol 2016. Molt més que restaurants, racons amb encant i rutes gastronòmiques. Regala-la.

Anunci de Repsol en el diari El País, 12.03.2016.

L'asbelatge de vora el camí

En el film d'ahir, The revenant, no crec que entre tanta vegetació hi haguera asbelatge. Coneixia la brossa, però no sabia com es dia. Em pensava que devia ser «fenàs», que sí que hi ho és com a sinònim (¿alternatiu?) segons el Termcat: fenàs, fenàs de bou, fenàs de cua de cavall, fenàs de cuca, fenàs de cuques. Els diccionaris habituals només recullen «albellatge», tot i que el nom popular de la Marina Alta varia entre: albelatge, asbelatge, ambelatge, belatge, herbelatge, segons la tesi de Vicent Beltran El parlar de la Marina Alta: el contacte interdialectal valencianobalear. Antoni Orengo en diu asbelatge en el llibre Herbari bell del País Valencià, un llibre amb molt bones fotos i consells sobre com tindre les plantes en el jardí o en tests.

Patiment quirúrgic

Sense futbet, interromput per la disbauxa fallera, hi ha hagut cineman: The revenant (2015) d'Iñárritu. Una odissea personal que em deixa prou gelat, a pesar que siga espectacular, a pesar que els paisatges siguen impressionants i que estiga molt ben filmada. Ara, recorde Jeremiah Johnson de Pollack (1972) i note que, a pesar de la distància temporal i tècnica, esta em provoca més sentiments, m'activa algunes neurones espill, no tan sols les del fred i el patiment quirúrgic.

Comptes que no es reten

L'estancament de la política espanyola està servint per a anar descobrint unes quantes coses que caldria canviar només es puga. Un govern «en funcions» hauria de retre compte de la seua actuació i, més encara, si considera que té legitimitat per a adoptar decisions tan greus com participar en la política europea sobre els refugiats. Certament, les llacunes normatives, tan abundants, no solen ser accidentals i cal fer com en les novel·les negres: «¿Qui en trau profit?» Llavors podrem començar a entendre el perquè de quasi totes les coses. I encara que de tant en tant pugam topar amb l'estupidesa —que sempre pot explicar alguna malifeta—, les lleis de la física i les raons de l'economia descriuen millor la causa de les inequitats i les desigualtats injustes. Però eixos comptes no es reten mai.

El ratolí disloca el muscle

Avance un poc amb el vba del Word. Faig el primer quadre amb botons de selecció que aplica les macros que trie. ¡I funciona! M'ha costat un temps tindre la paciència i el cap disposat per a entendre l'explicació del llibre en angllés i d'ocasió per a una versió anterior del Word que vaig comprar no recorde si per Internet o en una llibreria de segona mà. Recórrec també a les explicacions que trobe per Internet. La qüestió és que, contra els volantins que calia fer amb «Word Basic», ara s'ha simplificat la creació d'eixos quadres:

1. Cal crear un «frmUser»
2. Posar-hi els botons «opt» en la vista d'objecte
3. I donar-los les propietats adients
4. La crida a les macros (o als documents que s'hagen d'obrir) es fa en el codi del botó «OK» (jo li dic «Aplica»), seguint una cadena d'instruccions If...Then...Else If...Then, etc.

I això és com tot, que una volta sabut, tot és fàcil. En tot cas, com que sóc funcionari, veig un altre jo demanant-me per què em calfe el cap en tot això en lloc de continuar escrivint amb boli, usant goma d'esborrar i fent les còpies en paper carbó. Es suposa que l'explicació té a vore amb l'ètica i la democràcia. Però la deixarem per a un altre dia. Després de vore que en les Corts Valencianes la presidència fa servir un ratolí —que té llunt del cos i li costa estirar el braç i quasi dislocar el muscle— per a activar el micròfon de cada diputat, veig que la cultura l'eficiència en la gestió, l'ergonomia i la salut laboral, no són encara els principis bàsics que es suposa que haurien de ser.

El tancat per al bestiar

Cada u hauria de posar una molleta de pa per al camí que hauria de dur els refugiats —i la resta de persones— cap a una altra Europa possible i necessària, on les diferències i les desigualtats estiguen fonamentades en el dret, la justícia, els drets humans i la democràcia. Hem de decidir en què som diferents, per què i fins a on arriben eixes diferències. Es suposava que construíem una Unió Europea per a això.

Fa un dies vaig enviar cinquanta euros a acnur com a ajuda per als refugiats (de Síria i del país que siga). I diu Takse si amb això ja estem tranquils. Doncs, no, la veritat és que no, però es veu que la «humanitat» —com a concepte ètic— és això. O també és això. I eixe això és la part grossa de la construcció de les nostres societats: mos movem entre la por i la compassió. Pareix que ara mateix estem molt interessats a devaluar-mos èticament, alcem tanques, creem nous camps de concentració i afavorim les màfies i el tràfic de persones. I ja no sabem on estan les «bèsties».

El debat segrestat

Estic pensant en el xantatge i el segrest. Hi ha qui es pensa que pot «segrestar» la llengua i estar seguit seguit demanant-ne un rescat. Són els qui, en una societat com la valenciana (i la catalana, per extensió), desarticulada i sense mitjans d'informació audiovisuals, es pretén preceptor i usuari intolerant d'un suposat «estàndard» i, al mateix temps, es qualifica a ell mateix de coneixedor profund i imbatible de la varietat del seu poble. Són els abanderats d'avantguarda de la salvació de la «pàtria» i, a més, són la «reserva espiritual» de les arrels culturals i lingüístiques del país (de dalt o de baix).

Tope amb un article d'Umberto Eco (del 2004; veg. A passo di gambero) que em fa ressonar l'enclusa: «Podrem dir que la cultura d'esquerra ha esdevingut hegemònica gràcies a una política persistent de xantatge ideològic. [...] És veritat.» Parla d'un cas italià i de la història italiana. Però ara mateix em sembla que també parla per a mi, ara que un company m'ha fet vore que «la coŀlaboració té com a derivat coŀlaboracionista». En el mateix rengló em recorda el règim de Vichy, i deixe córrer el debat, que està a punt de passar del marduix del refrany a l'argument «ad hitlerum».

No hi ha discussió possible, atés que la «veritat» no es discutix. El dubte, el matís, el suggeriment, la documentació o la proposta alternativa, són traïció. No res, que mos se veu vindre a hora de camí. (I ací posarien un refrany més o menys adient i amb una intenció ofensiva ben manifesta.)

Cita dominical / 382: Albert Bastardas i Boada

La solució [...] per a la complexitat lingüística espanyola no sembla pas impossible si, tot plurinacionalitzant-se, l'Estat es «desnacionalitza» i cessa de ser identificat només amb un dels grups etnolingüístics dels que componen actualment Espanya.

Albert Bastardas i Boada, Ecologia de les llengües (1996).

L'encert dels errors

En general no tenim en compte el solatge que deixen els errors. Les recerques científiques, contràriament a la dita popular —¡un error, vaja!—, diuen que aprenem dels encerts, no dels errors, però els errors molt sovint són conjunturals i són el tapís sobre els que resplendixen els encerts. Eixe solatge aplana el camí dels qui l'encerten, perquè s'estalvien cometre eixe error i, amb un poc de sort, l'encerten. O almenys ho pareix mentres ixen guanyant amb la comparança.

El cas és que els errors són la norma, són el dia a dia, perquè sol ser cert que tot ho podríem fer millor. I els errors dels errors són la crueltat, la malaltia, les patologies socials i ètiques, el sindicalisme de les elits, l'humor de dretes, el neoliberalisme per als pobres, la subvenció, el malhumor d'esquerres i l'austeritarisme. N'hi ha molt per a triar, i trobe una cita que me l'encerta: «El nou pensament necessita, doncs, el «bon temperament» de qui valora l’encert dels errors, i no es limita simplement a refutar i rebutjar.»

En canvi, els encerts, el milacre, el paradís en la Terra, no és habitual i florix sobre eixe solatge i fa figa ofegat per l'excés de nitrat. Ahir vaig xutar «bé», però el porter me la va parar; més tard vaig marcar perquè la vaig tocar de cap «malament». Conjuntura: era una patxanga.

La pàtria sense urnes

Per fi augmenten les vendes de cotxes elèctrics, tot i que la xifra fa riure: 496 fins a febrer. En la mateixa pàgina del diari (El País, 03.03.2016) Xavier Vidal-Folch cita un informe de la Comissió Europea sobre la suposada faena del govern espanyol:

Suspensos encolomats a les polítiques actives d'ocupació: la seua capacitat és «limitada», el servei «va reduir» el personal; el nombre d'ofertes «encara és baix»; la cooperació entre agències és «marginal»: les privades donen serveis «limitats»; no hi ha «cap seguiment» i la garantia nuvenil «no estan donant els fruits» esperables. Desastre sense paŀliatius.

I es suposa que ara volem canviar de govern en Espanya, però no pot ser perquè n'hi han uns quants que preferixen tindre una pàtria i no tant una democràcia.

Els porcs solts

Comenta Eugeni Reig que al porc javalí o senglar per Albaida li diuen «porc solt». I aixina, el refrany «donar més faena que un poc solt» tindria un protagonista inesperat. Bé, no he trobat de moment documentació que confirme eixa idea d'Eugeni. El senglar té bona cosa de denominacions (i variants formals): senglar (singlar), javalí (jovelí, jevalí), porc fer, porc feréstec, porc cerval, porc salvatge, porc montés, taixó (toixó)... Al capdavall, em sembla que no cal que un senglar vaja solt per ahí, perquè els porcs, si cal fer alguna malifeta, són animalets molt capaços de fussar i rosegar omnívorament si per descuit se n'ixen del tancat. I això sense posar-mos a escriure faules.

Traducció d'oïda

Apareix en la revista Mètode la suposada expressió valenciana «de sentides» en «L'estrany cas del guaiac». Com que l'havia sentida mai, faig una cerca però no la localitze. Llavors, agarre el Salt 4.0 i traduïxc «de oïdas». ¡Aquiriqüè!, apareix eixe «de sentides». Provaré a dis-los-ho als de Mètode, perquè la revista està molt bé i uns detallets de mala traducció d'eixe tipus no haurien de passar el control de qualitat. I continue amb la mosca Drosophila subobscura, que està vist que estarà ben ampla per tot el planeta quan desaparegam.

L'AVL es renova per terços

Hem estat comentant Takse i jo la renovació d'acadèmics que hi haurà en l'avl. Tot ha vingut perquè un collistaire de Migjorn ha fet un comentari sobre les travesses per a la renovació. No estava jo pendent de res de tot això, ni m'enrecordava que enguany tocava eixe procés. Han de substituir Rafael Alemany Ferrer, Manel Pérez Saldanya, Joan Alfons Gil Albors, Miquel Navarro Sorní, Maria Soledat González Felip i Pere Maria Orts i Bosch. Mos han eixit un bon munt de noms, pensant a més —tal com dia el collistaire— que caldria incorporar dones per a aconseguir que n'hi hagen més entre els acadèmics, ja que ara mateix només n'hi ha una (Verònica Cantó). Tot i que el criteri d'incorporar dones per arribar a una «quota» pareix discutible, no ho és tant si pensem que és indiscutible l'existència d'una «discriminació positiva» que s'ha aplicat sense remordiments per a que «tot siguen hòmens i estiguen sopant», per dir-ho com l'acudit aquell. Tal com diu algun estudi que s'ha fet sobre la qüestió de les millors eleccions de càrrecs, caldria fer anar l'atzar i avant, tenint cura només que la llista d'elegibles estiguera composta pel mateix nombre d'hòmens i dones. Tots podem ser igual d'incompetents, però els hòmens pareix que vullgam evitar que les dones ho demostren. O que ho desmentixquen, amb una miqueta de sort.

El patués que no ho és

Hi ha qui es pensa que les llengües minoritzades, subordinades, patuesos o patois, tenen eixa (poca) categoria o eixa consideració despectiva perquè són llengües mal parlades i plenes d'elements d'altres llengües. El procés és invers. El Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana diu: «El terme patuès fa referència a una llengua minoritzada, subordinada, sense un poder polític al seu darrere i, per tant, sense institucions lingüístiques —o polítiques— que vetllin per la seva cultivació i normalització».

Adolfo Suárez ho va deixar caure clarament —tot i que després es van reescriure les seues paraules—: «Encuéntreme en primer lugar profesores que puedan enseñar química nuclear en vascuence…». Després s'hi va incloure el català, detall que no té cap importància: la qüestió és que si no hi ha professors formats en la llengua, malament ho tindran per a impartir cap matèria en eixa llengua. Si hi ha professors de química nuclear que saben prou d'èuscar, hi haurà docència d'eixa matèria en èuscar.

No és que les llengües estiguen formades d'una manera o altra, sinó els parlants han de disposar de mitjans educatius i de comunicació per a fer ús d'una llengua. Si és que no, perquè el poder diu que és un «patois» i els «patois» no hi tenen dret, doncs, els parlants faran ús de l'«altra» llengua i aniran canviant de llengua a poc a poc. I el poder espera que arriben a bon port, no a una altra llengua, sinó a la seua llengua.

Cita dominical / 381: Manuel Muñoz

De 40 anys, casat, amb tres fills, catòlic militant i fanàtic del València cf, destaquen els que el coneixen bé que, a diferència de Zaplana, Camps és un polític amb marcada ideologia i amb un sentit moral de la vida.

Manuel Muñoz, «La tecera majoria. L'escenari política valencià després de les eleccions de 2003», revista L'Espill, , número 14, tardor del 2003.

CSS per a fer els PDF

Gràcies als fulls d'estils css, adapte articles de llibres i revistes d'OpenEditions. L'adaptació és prou senzilla, si els d'OpenEditions mantenen els codis. Per tant, agarre el codi font html del text, i li afigc les marques d'html inicial i final. En el «head» l'enllaç amb l'arxiu css. I en l'arxiu css l'adaptació estilística: pose una font Georgia de 20 punts i amplada de pantalla total. Per a fer el pdf que enviaré al Kindle utilitze el PDFCreator (li pose iso b6 en les opcions de la impressora; no en les opcions del programa). Després toca retallar el resultat (a través de les utilitats «crop» en xarxa o en l'ordinador). Ah, això en Windows. En Ubuntu cal convertir-ho per altres mitjans. De moment, l'aplicació Print Pages to pdf del Firefox no acabe de funcionar bé.

Zero a zero en àrab

La traducció és molt agraïda. En realitat és una activitat quotidiana que tots fem amb més o menys encert. Al cap i a la fi, cadascú parla el seu propi idioma, però entre tots fem la llengua i els sentiments que mirem de compartir. Tenim un altre company àrab al futbet. No li he demanat encara d'on és. Parla en àrab durant el partit amb el company del Marroc. He entés «sitta», que deu ser «sis». Si torna la setmana que ve, li diré: ضربات بأقدامهم. («darabat bi'aqdamihim»), que no sé com entendrà, perquè no sé massa bé si això vol dir el que jo crec que vol dir. Li van pegar alguna patada durant el partit i crec que no em va entendre quan ho comentava en el vestidor. Però diria que va fer una traducció emocional correcta del que jo dia. Vam empatar a zero i totes les ocasions que no van entrar van ser nostres. الصفر إلى الصفر في اللغة العربية («alssafr 'iilaa alssufr fi alllughat alearabiati»). Toca.

Sibèria mental

Un dels avantatges de l'escriptura és que els destrellats consten, s'agarren a la lletra i no se'ls endú el vent dels crits i les rialles. Però això també és un inconvenient, perquè la capacitat d'amollar-ne per escrit, tot i que deu ser menor, dóna un poc més faena, d'escriure i de llegir. Ara mateix, podem estar embolicats en qualsevol llista de correu amb desenes de missatges on només arribem a aclarir que hi ha qui és molt pacient i fins i tot massa persistent i, de l'altra banda, qui es retrata com a intolerant, demagog, autoritari, xenòfob, racista, masclista, pretensiós i supinament ignorant, alhora o en dosis diverses. I la grossa del cas és que deu ser cosa de la testosterona. De totes formes, és bo saber-ho, perquè qualsevol dia ixes de casa a fer una república i els «companys» t'han enviat a la seua sibèria mental.

L'elisió de l'explicació

A voltes les explicacions es simplifiquen tant que la part que es deixa fora pot fer que es comprenguen malament les explicacions. Per exemple, a causa de la norma d'elisió de la preposició davant de la conjunció que, no és cert que la presència de la preposició davant de la conjunció que convertix la conjunció en un relatiu tònic. Per molt que li poses un accent a eixe «que» —perquè hi ha qui explica que la presència de la preposició «obliga» a accentuar el «que»—, continua sent una conjunció i, per tant, o resols la infracció normativa aplicant la norma de l'elisió de la preposició, o decidixes infringir la norma i deixar la construcció amb la preposició:

Estic parlant en este moment puntual que vostés presenten una llei que polititza l'esport.

---

Estic parlant en este moment puntual de que vostés presenten una llei que polititza l'esport.

En tot cas, si mires la gnv de l'avl, l'explicació també té mèrit. Sobretot este fragment:

En altres casos, en canvi, la llengua general tendix a mantindre les preposicions a, en, de i amb. Tot i amb això, en els registres formals cal aplicar la caiguda, ja que, com s’ha apuntat, és un fenomen que es manté viu en certs casos i era general en la llengua clàssica.

Algun dia ho acabaran d'explicar, esperem que amb la versió completa.

Quan Fabra

L'esperit de Pompeu Fabra es manté en els seus texts. Cal rellegir-los i mirar d'entendre'ls. La lectura actual, però, no hauria d'entendre eixe esperit, que va viure dos mitats dels dos segles passats, com si Fabra fóra el narrador d'una noveŀla premonitòria de l'actualitat. Tant la lingüística, com la normativa, com la llengua, com la societat, han fet bona cosa de camí. I la biologia, la física i la resta de ciències. Les funcions socials i polítiques també han canviat. Dos guerres mundials després —i molts més conflictes deshumanitzats i encara—, hauríem d'haver aprés que no s'hi val a depurar i mirar de fer llengües «nacionals» com si no parlàrem de persones. I la democràcia, és clar, no és el que era quan Fabra.

La vora de la informació

En algun moment, les persones mos quedem sempre a la voreta, tal com ho dibuixa Rafael Chirbes en el seu llibre. En el seu cas és una vora íntima, amagada, fins i tot inconscient. La marjal que tot s'ho menja —el rerefons de la noveŀla En la orilla— la podem trobar també en els diaris, on els immigrants i refugiats són el drama d'obertura, la punxada que ha d'atraure l'atenció i els sentiments dels lectors. Això va dissolent-se quan vas passant les pàgines, perquè t'informes d'altres qüestions de temes diferents.

I, estranyament, quan arribem a les pàgines d'economia, no hi ha cap nexe amb les guerres, els immigrants o els refiguats: l'economia és una ciència de l'egoisme, no de la solidaritat, i només hi compta l'efecte sobre els balanços, els indicadors borsaris, les preferències i els temors polítics i dels «mercats» i els «inversors»... El mercat mafiós del tràfic de persones, el mercat criminal de l'explotació masculina, femenina i infantil, els inversors en armament i altres «serveis» de la guerra, es queden a la vora de la informació que realment hauríem d'entendre.

Cita dominical / 380: Xavier Pericay i Ferran Toutain

En un país on sembla que la llengua és molt més que un simple mitjà d'expressió del pensament, poder-la administrar és, per descomptat, un privilegi. I fins i tot els llecs saben que els privilegis no els atorga el poble.

Xavier Pericay i Ferran Toutain, Verinosa llengua.

A la vora

Acabe la noveŀla amb ganes d'acabar. Me s'ha fet llarga En la orilla de Rafael Chirbes, no perquè ho siga, sinó perquè tant el tema general —la història familiar i psicològica d'un protagonista decadent— com la manera de narrar-lo no m'acabaven d'interessar. Amb tot, cal dir que està ben escrita i que toca eixes qüestions més o menys desagradables que podem tindre a dins, sentiments i sensacions que es suposa que tendim a oblidar o que carreguem malhumorats, que repassem mentalment, perquè hem aprés a pensar des del desig i la rancúnia, des de la frustració i l'entema. Vides inevitables, innecessàries i incomprensibles. I sempre rondant pel cap la vida que haguérem vixcut si no n'haguérem vixcut una altra.

El culpable, al final

Han mort Umberto Eco i Harper Lee. La qüestió fonamental, dia Eco, era descobrir el culpable. I això fem, fins que abandonem la recerca i no sabem per què.

Unes eleccions no fan la primavera

Mentres vaig traduint les parts de la tramitació legal d'un concurs públic observe detalls de sintaxi i de lèxic que són retoricismes o maneres d'embolicar la troca, maneres d'induir a la confusió, formes de reclamar un intèrpret, l'intèrpret que forma part d'eixa elit que redacta documents legals. Està redactat en castellà, és clar. Perquè, vaja, només la llengua de les elits és apta per la eixos malabarismes. Ells fan ús d'eixes cabrioles en el buit on han de caure els lectors, que són els ciutadans —que parlen una altre llenguatge i és possible que també parlen una altra llengua—, i que s'han de sotmetre, no sempre obligatòriament a la llengua, però sí als volantins lingüístics de les elits.

La democràcia encara no ha acabat d'arribar a la gestió lingüística de les administracions públiques, on s'han de resoldre tant els misteris del llenguatge com de l'absència del valencià. Al País Valencià, les elits econòmiques, socials i polítiques mantenen un llenguatge, però sobretot utilitzen només una llengua per al control i consum del poder. Unes eleccions no fan la primavera.

Un instant de quilòmetres

De matí, aclarixc què són els les espigues, els gorrons i les gorroneres. Faig la meua faena tan bé com puc. I em demane per què ho faig, per a què i per a qui. Es suposa que la societat hauria de millorar un poc aixina. De vesprada, avance un poc més en la lectura del llibre de Chirbes, fins que el sol desapareix darrere de la teulada de la finca veïna. Acabe amb el cap carregat després de llegir els dos diaris que tenia damunt de la taula. Un instant de quilòmetres d'ansietat s'escapa en la fosca de l'hivern entre una illa grega i la costa turca.

La intempèria de la responsabilitat

Allà on no arriba la responsabilitat professional, saben que sempre hi poden posar bona cosa de victimisme indignat. ¡Sí, senyor!, que cantava l'Ovidi. ¡Recontrasí, senyor! I això seria el resum de l'activitat sindical d'algunes persones, sempre servils davant el que consideren el «poder», però arrogants i desdenyoses davant la resta de companys de faena. Quan veus això, quan sents els crits rabiosos, resulta molt important haver aprés a tindre paciència. Convé aprendre de tot, fins i tot a saber que hi ha qui preferix no entendre res i ser derrotat, perquè aixina resguarda la flama de la seua petita rancúnia, una petita caloreta interior que els sembla vital davant la intempèria de la responsabilitat.

Estranys companys que som

Sempre tinc present —o a mà, per si me s'oblida— una lliçó del llibre The Metaphysical Club de Louis Menand: u pot coincidir en una reivindicació amb persones que compartixen l'objectiu per vés a saber quins motius. En el cas dels abolicionistes americans, podien conviure en una manifestació els que lluitaven per la llibertat i la igualtat de tots els éssers humans i els que volien que alliberaren els esclaus negres i que els expulsaren del país perquè eren una raça inferior que posava en perill la raça blanca.

No sé si és això que diuen «estranys companys de viatge». Ara que lamentem la mort de Muriel Casals s'accentua la sensació que la gent que mos acompanya pot ser ben estranya, en el sentit d'aliena a les raons mos mouen cap al mateix objectiu... Al capdavall, si les raons no són les mateixes —tal com s'esdevenia en el cas dels abolicionistes—, els objectius tampoc ho són, per molt que ho semblen.

En eixe sentit, la creació d'un estat català (i, ja posats, valencià i balear) està sotmesa a les mateixes raons que conformen tots els estats del món. Caldrà molta sort i molta qualitat democràtica per a evitar el racisme, la xenofòbia i el masclisme. Només cal llegir què escrivim en les llistes eixos «estranys» companys que som.

Cita dominical / 379: Can Dündar

La lluita per la veritat i la llibertat no ha acabat i sovint, a causa d'esta lluita, cal agafar el camí a soles i desafiar els molins de vent.

Can Dündar, «Contra los molinos de viento», El País, 11.02.2016.

Mentalitats en cursiva

Me s'interromp la lectura de nou en un capítol en cursiva. Ja no hi ha llum natural, aixina que passe a revisar els comentaris de la llista Migjorn. Observe que tampoc és excessiva la llum mental amb què pretenem resoldre els «problemes» de la llengua catalana, que pareix que tinguen a vore més a malparlar de determinades persones i a desqualificar-les pels motius més inversemblants que a raonar sobre la discriminació lingüística que encara patim els catalanòfons —i un poc més encara els valencians—. Això em recorda que tinc tres o quatre queixes pendents de fer davant del síndic de greuges que he anat ajornant per gossera. Això de la cursiva sí que és lamentable.

Llengües a batre

La barreja dels interessos personals de què disposem mos permet percebre el món des de punts de vista molt diferents. Cadascú té un cabàs d'interessos diferents i això modula la percepció i les iniciatives particulars. Com tot, això pot ser bo, si en som conscients i distingim els diferents punts de vista; o pot ser un entrebanc, si apliquem solucions o preceptes que són bons en un camp i no en un altre.

En el camp de la llengua, camp travessat i interferit, si més no, per l'ús polític, per la normativa legal, per les ciències naturals i per la percepció artística, hi ha qui tancaria en la presó els qui no posen les dièresis on toca. Hi ha qui considera que hi ha parlants contaminats i incontaminats, com si açò fóra una competició de pedigrís. Hi qui creu que són objectivament lletjos o degradants els trets de la pròpia llengua que s'assemblen o reproduïxen els d'una altra. Hi ha qui es pensa que hi ha llengües superiors o inferiors; o llengües i registres capacitats per a unes funcions o altres. Pareix que pensen que les llengües són entitats que viuen fora de les persones. Tanmateix, el valor que donem a les paraules i als discurs és en realitat el valor que donem a les persones i als grups humans, a les seues actituds i a la nostra situació respecte a ells.

Tot això es pot analitzar racionalment i amb passió, i es pot comprendre i discutir per a millorar les relacions humanes i la societat. Això sí, hi ha un cas ben absurd amb què toparem seguit seguit: hi ha qui no sap «debatre» si no declara un enemic «a batre».

Rebuig reciclable

A pesar que semble estrany, a la diòcesi de Tortosa, allà on jo «pegue un bes» o «pegue una besada», ells «donen un bes» (també besada). Més amunt es veu que «fan petons». I vinga ara obres de criteris estilístics (o amb intenció de preceptiva normativa) malparlant del fet de donar-los (de pegar-los crec que no en solen dir massa). Cada mitjà ha de fer la seua tria, però convindria que fóra una tria informada i conscient que les eleccions bandegen opcions, opcions que no necessàriament s'han de considerar rebuig.

Víctor Alexandre exposava una queixa i una llista d'errors en un article del gener passat en Nació Digital. Si li feren cas, estic segur que els seguidors de tv3 podrien notar (o no, mos estaríem fixant en altres coses) que la qualitat millora. Ei, però l'elecció hauria deixat de banda unes possibilitats que no necessàriament eren errònies. Perquè, rascant per ací i per allà, pots documentar açò:

«quallar» (per 'reeixir'): DCVB, DNV
«carrera» (per 'cursa'): DCVB, DIEC, DNV
«despedida» (per`'comiat'): DCVB, DNV, GD62
«vivenda» (per 'habitatge'): DCVB, DNV
«ningun equip» (per 'cap equip'): DIEC, DNV, GDLC
«rendir homenatge» (per 'retre homenatge'): DIEC, DNV, GDLC
«estic a l’estadi» (per 'sóc a l’estadi'): [ús coŀloquial valencià; Tirant lo Blanch*]
«a no ser que» (per 'si no és que'): Ruaix
«sempre i quan» (per 'sempre que'): Solà, Ruaix
«es van donar un petó» (per 'es van fer un petó'): diòcesi de Tortosa

Les formes suposadament errònies (que van entre cometes), pot ser que tinguen més valor del que semblava. En açò de la llengua, el rebuig sempre és reciclable.

---

* Com Tirant sabé que lo emperador estava en aquell loch, en lo cadafal, féu traure dues banderes grans del rey de Cicília e una de les sues.

Titelles empresonades

Jordi Pujol i Soley ha d'anar a firmar al jutjat cada quinze dies; els titellaires andalusos empresonats, cada dia. Els titellaires van representar en Madrid una obra plena de crims i violència, i van enganyar un dia el públic fent una obra de ficció; l'anterior president de la Generalitat catalana —sol o acompanyat de centenars de polítics— va enganyar durant més d'un quart de segle en una obra real, que fingia que era real, certa i veraç. Les titelles som mosatros i el titellaires reals mos menegen en un teatre cruel.

Unicorn dialectal

«Un parlant incontaminat», l'unicorn de la dialectologia. Tal com passa amb els milacres, ningú els ha trobat mai, però és cosa de tindre-hi fe. Amb un poc de voluntat i bona cosa de deliri per la imprecisió, totes les ciències es poden convertir en una religió.

Rita darrere la cortineta

Takse torna de dinar i topa amb els Jaioflautas: «Rita desaforada, Rita imPPutada». ¿Qui deu ser eixa Rita encara? ¿La que tirava trons de bac en Falles? ¿La que rebia habitualment regals com a alcaldessa i encara no ha explicat com és que això és tan habitual per a ella? ¿La que s'amaga darrere la finestra, com si imitara un personatge de José Mota, «la vieja dels visillo»? Ara és Rita la senadora. El senat és una institució inútil per a quasi tot, i s'hi trobarà com a casa, que allà tampoc no haurà d'escriure res, de firmar res, de decidir res. Com a casa, que tot ho feen els «còmplices» o els funcionaris. Descavalcalda d'un quart de segle d'alcaldia, el senat seria un refugi on podria seure les seues irresponsables galtes un poc més de temps.

Cita dominical / 378: José Manuel Roldán

La diferència sexual va actuar com a criteri de dominació del coŀlectiu home sobre el col·lectiu dona, alhora que va establir, amb esta genuïna expressió de poder, la subordinació, explotació i submissió d'uns éssers humans (dones) respecte a altres (hòmens).

José Manuel Roldán (dir.), Antigüedad hispana.

Salpebrar la lectura

La novel·la pot estar més o menys bé, ¿però per quins set sous li deu haver semblat bona idea a l'editor omplir-la de capítols en cursiva? ¿Que no lligen, els editors, o que els interessa per algun motiu dificultar la lectura? Per a l'altra: canvieu de font o tipus de lletra i ja es notarà la diferència. La cursiva, per a salpebrar només. Encara m'hauré de posar ulleres.

Física idiomàtica

Tenim un equip de futbet internacional: Perú, Bulgària, Romania, Marroc, Camerún... Crec que un dia vam tindre un porter alemany. Ah, hi ha un gallec, que també fa portugués, i exòtic, si vols. Dos que parlem en valencià, i només un ho fa sempre, que sóc jo. I m'entenen, perquè no hi ha res com l'educació física per a aprendre idiomes. A pesar d'això, tornem a perdre.

A coetades

¡Samarreta descoberta! Per això n'hi havia tants estornell pel centre de València que no sabien on deixar-se caure: es veu que ara els espanten a coetades del ficus de les Corts. Per tant, busquen recer per la rodalia. Fins ara era tradicional que la jornada vespertina del parlament estiguera acompanyada per l'escama dels pardalets, però ara només hi ha el silenci que deixen els coets. No sé si eixa és la millor solució, però es veu que tenim molt de costum de «traslladar» els problemes. I qui diu estornells diu immigrants o refugiats: coetada i avant. I, com dia Niemöller —que no Brecht—, un dia vindran a per mosatros.

Febrada humorística

La febra em porta pel camí dels acudits roïns. N'idee un amb coloms missatgers i «gavines telefòniques». No el conté perquè és només per a petit comité de còmplices que se n'esperen de tots els colors. Sempre anem adaptant acudits d'altres llengües, perquè a València costa sentir acudits ideats en valencià. Llevat del que hui m'ha enviat una companya per a alegrar-me la febra: — ¿Operació Taula? — No, operació Txotxo perquè tot era parrús. En fi, la vergonya dels valencians és pròpia, no és aliena.

Humor vitri

No res que digues sobre el valencià en un mitjà d'un cert abast, com ara en Núvol, i només cal dur els ànecs per a tindre el mercat muntat, els lingüistes sempre els tens a l'aguait. Sobretot a l'aguait de la polèmica, el dogma, la desqualificació i el tremendisme. La comprovació de les dades, la consulta de les obres de referència, per a un altre dia. Ah, i això també, l'etiquetatge més delirant i —posant-hi unes gotes d'humor, no només vitri— graciós.

El cel s'ompli d'estornells

Mos ronden, mos cobrixen els estornells, a mitjan vesprada comencen a omplir les antenes, les grues, els arbres més alts. Deuen seguir un instint o, millor, cada grup, cada onada, un guia que els porta al refugi nocturn. No sé si n'hi han més que en la vida o és que m'hi he fixat per primera volta. Les notícies no en parlen, perquè estan pendents de l'organització —política?— dedicada a repartir-se els diners públics de totes les maneres i per tots els mitjans imaginables, amb Rita Barberá al cap i xiulant que no en sabia res, que no firmà res, que no decidia res, que el sac de Louis Vuitton no era res... Els jutjats diran fins a quin punt els sobrecosts, els sobres amb diners negres, els regals, els suborns o els concursos fraudulents són delictes. La resta d'estornells haurien de mirar fins a quin punt estan fent el passarell quan voten per una ideologia aixina. Si és que ho fan amb una idea més que no siga la que sembla.