La música dels dies que vindran

L'endemà dels atemptats de Barcelona i Cambrils d'este estiu, la cadena SER va «descobrir» («redescobrir», vaja, que ja ho sabien, però no en fan cas) que existia la música en català, i mos en van posar una bona mostra. Era cosa de vore..., de sentir-ho, més aviat. Ja els ha passat la neura catalanera i han tornat per on solien, música en anglés o en espanyol, i no ixen d'ahí. Ni deixen entrar, diríem. Esta setmana, amb la perspectiva engrescada del diumenge d'«empastre» democràtic monumental que es produirà en Catalunya, m'ha pegat per recuperar i ampliar estos dies la meua llista d'Spotify de música en català.

No crec que me se passe la neura, ixca com ixca el resultat, perquè no passaré de l'amor que ofega a l'odi que ignora. Al cap i a la fi, les meues «pàtries» són les meues llengües, començant per la meua varietat valenciana vallera cantada amb accents diversos.

Desapegat en xarxa

Ma uela em dia que era un desapegat, cosa que sap bé la resta de la meua família, sobretot perquè no em veuen el pèl i perquè sóc molt car de vore, que també diuen. De fet, practique eixe aïllament multitudinari amb tanta devoció que no tinc compte de Whatsapp (sí que faig anar el Hangouts, segurament perquè hi ha pocs que l'utilitzen) ni de Twitter.

En canvi, sí que en tinc en Facebook, però hi entre d'any en any. De fet, no sé massa com funciona ni per a què aprofita. A més, cada volta que hi entre —d'any en any, com dic— veig que tinc invitacions d'amistat de gent que conec però sobretot de persones que no sé qui són. A més, també hi ha invitacions que no he llegit que fan referència a actes ben caducats i complits, com ara quan els de la meua «quinta» d'escola o institut van fer una trobada en la Vall. El meu antic company Cebolla em va avisar, però ho acabe de vore hui. També em va avisar Francesc per correu electrònic: vaig perdre de vista el missatge i me se va oblidar. Tampoc hi haguera anat. M'agradaria vore-ho per un forat, però no estic fet per a eixes retrobades que sé que sempre acabaran tocant eixe tendre que fa mal.

A banda dels petits contactes humans de cada dia, la meua capacitat de socialització, doncs, es compon de missatges, comentaris i escrits fent anar amb el Gmail, el Blogger, el Wordpress i l'Outlook de la faena. Llàstima que les reunions sindicals encara les hem de fer com si vixquérem en el segle XVIII, amb despotisme iŀlustrat inclòs, si convé.

Producte de proximitat

Dubte que la tàctica que havia adoptat últimament siga massa eficient: ara solc enviar ressenyes i comentaris per la xarxa sobre els restaurants i els hotels on he estat i deixe sempre un comentari sobre la disponibilitat que tenen respecte a l'ús del valencià. De moment, en general, he pogut assenyalar molta disponibilitat, amabilitat i capacitat verbal, però molta incongruència i mancança en els escrits.

Naturalment, hi ha uns casos molt cridaners: molts dels restauradors i hotelers sensibles per la cultura, l'entorn, la natura, el comerç just, els productes de proximitat, l'ecologia en general, pareix que no vegen que el valencià és un dels «productes» de la zona, un fenomen de la «natura» humana, un producte de «més proximitat, impossible», un factor essencial en l'ecologia lingüística i social del país.

Sembla que caldrà picar prou encara eixe clau fins desfer-ne la cabota. Mentrestant, per cert, també hi ha el Troballengua, que pot ser útil en eixe sentit.

Desficacis legals i injusts

La legalitat és ben estranya, participa en la persecució dels rohingyes en Myanmar (antiga Birmània), en algunes injustícies que es cometen amb els interins en l'administració pública espanyola, en la injustícia de les clàusules sol, fins que la sentència de l'afer Bosman va fer que la canviaren, la situació d'alguns esportistes estrangers en la Unió Europea era legal i injusta... I tot això que es vea que era i és injust a una hora de camí —l'esclavitud, la discrminació de les dones, el treball infantil...—, doncs, era legal.

Escriure desficacis és legal, però sovint és ben injust. I aixina anem carregant-mos el medi ambient, amb legalitats i injustícies. El govern espanyol, que impedix legalment la promoció de l'autoconsum elèctric, és injust amb la natura i els ciutadans. Per no parlar de referèndums.

De tots els pobles i del Kurdistan

Li estan molt de rebombori a la resposta de Carles Puigdemont a Jordi Évole quant a la votació sobre el Kurdistan i altres països en el parlament de Catalunya, però no sembla que els periodistes —sembla que ni tan sols l'equip Salvados— tenen clar que cal documentar i contextualitzar millor els fets. El Kurdistan deu estar tenint una repercussió mai vista en les xarxes arran d'això. Espere que algú es preocupe per «descobrir» què degué passar en el parlament, per si de cas el vot contrari de Puigdemont no era una demostració més de la incoherència que tenen tots els nacionalistes llevat dels propis.

N'he sentit l'explicació que fea l'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, entrevistat pel programa Más Vale Tarde de Mamen Mendizábal. Per a la reflexió sobre què consideren important els mitjans queda el fet que en les notícies han continuant insistint en la possible incoherència de Puigdemont sense donar opció de vore si els fets no són tan simples. És possible que Javi Sánchez dona alguna pista útila en la seua informació «Recordamos a Puigdemont y a Évole por qué CiU votó "en contra" de un Kurdistán independiente» (Vanity Fair, 25.09.2017 ):

Va votar en contra de la forma i els temps (primer la llei de política exterior, després ja cada cas) que proposava ICV per a això. I va demanar a canvi reconéixer el dret a l'autodeterminació «i als drets coŀlectius dels pobles».

Certament, pregunta trampa i resposta poc acurada o poc hàbil. Els nacionalistes no són necessàriament incoherents.

Cita dominical / 462: Karl Marx

Qualsevol que siga la forma social de la riquesa, els valors d'ús constituïxen sempre el seu contingut, que en un primer moment resulta indiferent a eixa forma.

Karl Marx, Zur Kritik des Politischen Oekonomie, a partir de la traducció en castellà de Javier Merino.

El centre del nucli de Mart

El govern espanyol triplicarà les dietes dels policies que destine a Catalunya per a reprimir la possibilitat d'un referèndum. Aprofiten l'ocasió, doncs, per a guanyar-se'ls per la butjaca i que no protesten per no tindre armilles antibales. Al cap i a la fi, no fan falta armilles per a parar els vots. I quan els tornen a destinar a les coses «normals» de la repressió democràtica, com ara la lluita contra les màfies de la construcció, de la prostitució, del terrorisme del signe que siga, si tanta falta els feen les armilles, que se les paguen amb les dietes extres estes de reprimir drets i votacions.

Eixa és la «legalitat» que tant han descobert alguns que es troba al centre de la democràcia. Tal com fan en l'anunci de la ràdio, si això és aixina, el centre de la democràcia està prop del nucli de Mart, perquè per ací hem vist com conculcaven la legalitat des del govern i el partit del govern, que fan riure (i vergonya alhora, tal com he assenyalat en altres ocasions) les cares que posen quan parlen d'això Mariano Rajoy, Soraya Sáenz o el mateix ministre Zoido.

No cal renunciar al referèndum (com demanava Mónica Oltra), no tindria massa sentit no acabar la festa, vistos els preparatius tan emotius, però ja que no serà conforme el volien fer, haurà d'arribar l'hora de fer-ne un de bo, bonic, legal i efectiu. La cosa seria que la resta d'«espanyols» (entre cometes, perquè no mos han consultat si ho som o voldríem ser una altra cosa, com ara ibèrics, o europeus, per ampliar les referències i les mentalitats) començàrem a preparar-lo també, per tal que la democràcia no continue depenent de falòrnies romàntiques i falsàries com la «unitat» i la «pàtria», sinó de les quatre coses que cal per a anar avançant pel camí de la democràcia que mai no arriben del tot com voldríem.

---

• Anem fent pel circuit de muntanya: 14:02.

Reconnexió televisiva

Això de la desconnexió de Catalunya mos ha fet «reconnectar» amb la tv3, que no véem gens des que només la rebem per la xarxa, sobretot perquè és la versió «internacional», és a dir, .cat. Curiosament, la fantasiosa «indissoluble unitat de la nació espanyola» es va dissoldre fa anys com un terròs de gel un dia de ponentada davant dels interessos de les oligarquies polítiques, financeres i empresarials, que impedixen que impedixen que eixa comunió simbòlica siga alguna cosa més que una espanyolitat lligada a la imposició lingüística i cultural.

Podien haver-ho fet bé, però els va interessar més arribar al despropòsit nacionalista.

Més democràcia per al futur

És una exageració dir que ja no hi haja democràcia a Catalunya, al País Valencià o a Espanya, és una exageració dir que uns o altres se l'han carregada. Una democràcia de llanderola seria si ja haguera deixat de ser vigent. De moment, n'hi ha. I n'hi ha també conflictes (un de ben gros, però de caràcter nacionalista, no tant de perill per a la democràcia), perquè la democràcia també és això, conflictes, debats i pactes.

Dit això, la democràcia també pot tindre més o menys qualitat, o més o menys mals usos. Un partit polític que es finança il·legalment i aprofita eixa posició econòmica i social iŀlegítima; un ministre que utilitza el seu poder per a espiar els rivals polítics o per a afavorir els seus familiars, socis i amics; algú que indulta delinqüents per partidisme; un president que reduïx la separació de poders en lloc d'ampliar-la... Doncs, la qualitat de la democràcia va baixant. Però continua havent-ne.

Amb els canvis polítics que hem tingut últimament, pots participar en els pressupostos en molts ajuntaments. Més democràcia (però no necessàriament més bona inversió). Pots proposar lleis o ordenances amb menys facilitat: més democràcia (però no necessàriament normes millors)... És a dir, si no hi ha hagut més millores és perquè els ciutadans no han votat les forces polítiques que les proposaven i també perquè les forces polítiques que no les proposaven, a més, tracten d'impedir-les.

En el cas del referèndum sobre si els catalans volen ser o no ser independents, una democràcia millor l'haguera regulat i afavorit. Una democràcia de menys qualitat, com la que tenim, permet que uns demòcrates preferixquen «menys» democràcia i aprofiten els mitjans d'un passat encara menys democràtic per a imposar un futur que no necessàriament és millor del que podria ser si facilitàrem les consultes en llocs d'impedir-les. Però els càlculs electorals, socials i econòmics que reclama el capitalisme d'amiguets no és compatible amb la participació ciutadana, sobretot si en lloc de submissa o esclava és democràtica. Amb un referèndum homologable i just, amb independència o sense, hi haurà més democràcia. Però el futur no necessàriament serà millor. Ni pitjor.

Els catalans fan coses

Tinc un atac de vergonya sentint el president espanyol Mariano Rajoy Brey. Però s'ha de reconéixer que és un artista a l'hora de no dir res de trellat. I damunt d'eixe buit sembla ben satisfet. Es veu que dins de l'estructura del seu partit (una organització de sobresous a dojo) eixa actitud li va anar bé fins a arribar a dalt de tot. Ara pretén que mos vaja bé a tots per baix d'ell: mos hem de rendir davant d'ell i deixar la voluntat democràtica només per a les ocasions que es podien imaginar l'any 1977. Sembla que no ha plogut massa democràcia més per ací. Els catalans fan coses... ¡Ai, tant que se'ls estimava per això!

Jarmil indecís

A Sollana li diuen «gesmil» a la planta que per a mi és «jarmil». Això és sabut i no té massa interés. La dialectologia és una disciplina plena de curiositats, marcada per les petjades de la història. La cosa és la bona olor que fa el jarmil, quanta aigua necessita i com convé anar-la emparrant. No tinc massa idea de res d'això, però hi ha llibres que ho expliquen, tant si en diuen jarmil com gesmil com gessamí. El que tinc a la terrassa de ma mare està viu gràcies a les atencions de mon tio (i fins ara ha tingut sort que no l'haja ofegat). Quan jo era menut, el jarmil era la planta més exhuberant del corral de ca ma uela. Recorria tota la paret oest des de baix fins als quartets de dalt i la terrasseta on hi havia les alfàbies que feen de depòsit d'aigua. Això d'«alfàbia» ho dic jo, perquè no sé com en dia ma uela (ma uelo parlava poc; això sí, em guanyava sempre al truc).

Ni intriga, ni debat sobre la independència del meu país, ni discussió sobre l'estafa dels qui recorren als tribunals per a imposar polítiques que no cal votar... Es poden fer apunts aixina. Ara, com que no tinc massa traça, els faig curts i torne a la lectura dels qui en saben un poc d'encerts i errors: Carles Capdevila, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, John Gray, Saskia Sassen, Mario Bunge, Judith Butler, Zygmunt Bauman, fins i tot Richard Feynman enmig de les seues malifetes més o menys gracioses, Toni Mollà, Francesc Viadel, Joan Garí, Rosa María Artal i uns quants més. Ho hauré intentat, no resoldré res, però almenys sabré per què.

L'escurada dels vots

Les bones intencions, les veritats a mitges, els experts que s'ho han mirat per damunt damunt, els qui pontifiquen sense saber, però sabent que no saben, els qui no deixen parlar als qui no tenen raó... ¿Con podríem decidir-ho democràticament? Referèndum: em toca escurar. I només hem votat els del pis. Uf, a vorem quan s'entere el president de l'escala de d'enfront.

Cita dominical / 461: Katharine Hepburn

Rarament podem trobar la manera d’explicar quines són les coses que mos mortifiquen profundament. En general, solen ser estúpides. Alguna petita esperança o algun petit orgull.

Katharine Hepburn, Yo misma, a partir de la traducció de Susana Constante.

Llengua paradoxal

La periodista de la televisió espanyola fea un reportatge sobre una ciutat francesa, Leiding, on resulta que els habitants parlen en alemany. Segons la periodista, això és «paradoxal». Cal dir que la ciutat és fronterera de Leidingen (la versió bessona de la part d’Alemanya). A banda de l’explicació sobre les vicissituds frontereres que havien separat la ciutat per un carrer «neutral» entre França i Alemanya, la qüestió és que el fet que a la banda francesa es consideraren francesos però parlaren en alemany, segons la periodista, era «paradoxal». Paradoxal deu ser tindre estudis i creure encara que la uniformitat lingüística és una característica «normal» i «general» del estats.

Supose que el dia que vaja a Suïssa i no trobe ningú que parle en «suís», la paradoxa la deixarà ben torbada.

L'urna té un preu

Una urna en Catalunya costa 40.000 milions d'euros en Espanya. Per això diuen que no es pot votar, la democràcia no és el seu negoci.

Els impossibles del passat

Encara que s'afirme amb rotunditat, no s'ha demostrat encara que el futur haguera pogut ser d'una altra manera. Tant si parlem de gramàtica com si parlem de democràcia, sempre el tenim com a possibilitat indemostrable.

Coherència ecològica

Intente fer un petit gest pel medi ambient, per la natura i, en el fons i essencialment, pel benestar de les persones: quan vaig a córrer per la muntanya ixc amb una bossa de plàstic buida de casa. Una volta acabe la correguda, mentres torne a dutxar-me, vaig arreplegant de tot el que altres han tirat estúpidament pel bosc: botelles de plàstic, pots de llanda, embolcalls de condons, paper de plata, puntes de cigarreta, brics de suc... Òmplic ràpidament la bossa, ho tire al contenidor groc i me'n vaig content pels exercicis, físic i cívic.

Segur que tire al contenidor alguna cosa que no toca, però seegur que convé més que estiga en el contenidor que no entre els pins. On, per cert, encara hi ha un matalap tirat a pesar que fa ja uns mesos que vaig avisar l'ajuntament per a que el llevaren. Un ajuntament d'eixos que fa rètols sense versió en valencià. Es veu que tenen criteris clars i semblants tant contra l'ecologia general com contra l'ecologia lingüística.

Simbolisme ingenu

Apareix un aligot o una moixeta, no sé massa bé què deu ser. Per fi els socialistes, al cap dels anys, decidixen al parlament espanyol que és hora d'anul·lar la condemna de l'antic president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Casualment, l'endemà de la diada pel referèndum i després d'haver-s'hi negat en diverses ocasions, als socialistes els pega per aprovar-ho, això sí, sense conseqüències jurídiques i esmenant-se la plana a ells mateixos sobre el que van dir en març d'enguany i anys arrere. Si no fóra perquè l'estiu s'acaba ja, eixa flor podria representar un nou estiu polític, però podem dubtar-ho prudentment, perquè l'oportunisme de l'endemà de la festa catalanista era una ocasió massa evident per al simbolisme ingenu. A més, tal com s'ha redactat la proposició no de llei, pareix que no pretén aprofundir en l'aigualiment del solatge tardofranquista que fonamenta la ideologia nacionalista espanyola, que recicla permanentment l'imperialisme i el dogmatisme, i no la democràcia, per a considerar-se legitimada.

A poc a poc, s'encén el vot.

Unanimitats democràtiques

Torna a fer una ponentada de por, més que ahir encara. Deu ser que cosa dels catalans, encara que l'aire pareix que vinga de l'interior d'Espanya. Llàstima que no es produïxquen unanimitats per a dur avant els reptes de la vida en societat, tant si són referèndums de dependència com d'independència.

Una periodista demana a una participant de la concentració pel referèndum —i pel sí a la independència, majoritàriament, pel que sembla— si no hi haurien d'estar també representats els qui no volen la independència. La dona no sembla entendre la pregunta. Al cap i a la fi, es suposa que cal demanar un referèndum democràtic, és a dir, sense un resultat predeterminat. Una cosa és manifestar-se i una altra votar. Mirant-ho des de dalt, la càmera mostra una pancarta per la «Pau»: segurament caldria que la periodista demanara on estan els qui volen la guerra... Encara que parega mentira, ni en això n'hi ha unanimitats.

Cita dominical / 460: Manuel Vázquez Montalbán

Vullc que veja esta pistola i que comence a tremolar pensant en què pot fer un malvat com jo amb esta pistola en la mà.

Manuel Vázquez Montalbán, paraules del personatge de Rafael Leónidas Trujillo, Galíndez.

Les gavines i l'u a zero

Després de l'empat del Madrid contra el Llevant, pareix que en això del referèndum la cosa va u a zero. Aixina ho titulen: «Referèndum 1-O». Tal com diu Feynman, cal comprovar i revisar la teoria amb els resultats de l'experiència. La teoria de la democràcia necessita practicar-se per a comprovar en què falla i com cal esmenar-la. Hi ha qui està molt còmode sense fer experiments, amb teories i memorització de drets, deures, privilegis immotivats, tradicions lamentables i criminals, fins a arribar a suposades nacions derivades de la «gràcia de déu», tal com lluïa Franco en les monedes. I els que sentencien que els experiments, amb llimonada, només estan fent gala de la seua ignorància o mala fe. La llimonada té les possibilitats de diversió que té, però no permet comprovar com van l'estat social i de dret, ni la qualitat d'una democràcia que ha de ser un consense permanent, més participativa i més transparent en lloc de passiva i fòssil.

L'estat espanyol no és cap unitat de destí en res, sinó que hauria de ser un instrument social i democràtic de convivència. La democràcia es practica, no tan sols es regula o es sobreentén. També li cal recerca i innovació. Gens de recerca ni d'innovació s'observa en els qui pretenen resoldre problemes amb les taules empedreïdes d'una llei, la constitució espanyola, a vegades eterna i immutable, a vegades tergiversada i modificada sense debat ni participació democràtica.

Veig les Chroicocephalus ridibundus (antigues Larus) pasturant per la platja quan no hi ha quasi ningú. Solen fugir del personal, contràriament al que passa amb les Larus cachinnans del nord, per Bretanya o Normandia, que pareixen xiquets (o senyors, per la mirada seriosa) que esperen que els dones alguna cosa. O que simplement es deixen observar mentres esperen que els faces cas. I, ai, malament, quan els en fem. Espere que guanyen per la mínima els ciutadans i les gavines. Ja em van bé les gavines vulgars i l'u a zero.

Ois contra vots

Fa ois vore-ho i sentir-ho, i fa també vergonya. Es posaran tan solemnes com puguen, dissimularan les seues idees ràncies en públic, però fa riure que els «campions» de la Constitució i la democràcia —s'ho diuen i sembla que s'ho creuen— siguen els mateixos que han conformat durant dècades una organització dedicada als sobresous i el finançament il·legal, a la depredació urbanística i ambiental, que han unflat i desunflat les estafes immobiliàries i bancàries, a les quals van abocar quaranta mil milions d'euros de diners públics quan han confessat que han desaparegut —i no mos diuen qui se'ls ha embutjacat— quan van dir que no costaria ni un euro. Les urnes no haurien de servir només per a avalar eixos despropòsits... ¡En poden avalar més encara!

En fi, la legitimitat democràtica no s'aconseguix només en les urnes, és cert, i caldrà que el nou estat independent d'Espanya que els catalans volen conformar es consolide un poc més que Turquia, Polònia, Hongria o Romania, fins i tot un poc més que Espanya, un estat que no prové de la gènesi descrita en la Bíblia ni, per cert, de cap votació democràtica constitutiva. ¿Quan es va votar que Espanya havia de perdurar fins a la fi dels temps tal com va aparéixer després del franquisme? No mai. Accepten que es facen estats amb sang, però no amb vots.

L'espanyol i l'aranés

La papereta de votació del futur referèndum sobre la independència a Catalunya deu haver servit, i no és poc, per a que per Espanya hi haja qui s'entere que els catalans tenen en la mateixa consideració el català, el castellà i l'aranés, que és la llengua d'eixe «estrany» text que penjava al final de la papereta. Ara cal que aparega l'home aquell de l'anunci: «¿Y, Franco, qué dice de eso?»

Tenim davant una oportunitat nacionalista, secessionista, independentista, com vullguen dir-li. I per sort vol ser democràtica. Ja era hora que puguérem vore això per ací: com es posa a prova la voluntat i capacitat democràtica de l'«espanyolisme». La cosa serà que els ho neguen els qui encara mantenen el franquisme viu pels carrers i les places d'Espanya. Curioses ideologies demòcratiques.

La pilota del xiquet

Hi deu haver un component biològic o sociològic entorn d'una taula d'hòmens que dinen, en un restaurant de capital de província espanyola despoblada, que els fa dir: "Jo seria partidari de suspendre l'autonomia." El xiquet s'endú la pilota perquè no el deixen guanyar sempre.

El temps no viatja

Viatjar cap al centre de la península Ibèrica en cotxe fa la sensació que és prou com obrir un túnel cap al passat. Pel pobles aquells fan mostres i exposicions molt interessants d'arqueologia, de paleontologia, d'art antic, sobre llengües mil·lenàries actuals o desaparegudes, hi ha el silenci dels morts de la guerra civil en les cunetes i les exaltacions dels morts (i els morts vivents) del bàndol colpista en les places. De tant en tant penses que toparàs amb el boticari, el metge, l'alcalde, el retor i el sergent de la Guàrdia Civil. Segurament pareix ficció, però hi ha qui intenta que ho sentim ben present i real.

Mascles com estruços

Hi ha periodistes que escriuen bovades, despropòsits, estupideses, imbecil·litats... I n'hi han que utilitzen un llenguatge no tant políticament incorrecte —que seria una de les estupideses que abunden— sinó un llenguatge que reflectix i reproduïx el seu masclisme ideològic o sociològic. Ho he llegit en la premsa en castellà: «Machada de Hamilton». Fa un temps va ser la selecció femenina espanyola de futbol la que havia fet la «machada», segons comentaren en la retransmissió televisiva. Als periodistes els va eixir aixina. No van saber dir que havien fet una heroïcitat, un esforç sobrehumà, un bon partit, una gran carrera... No, les jugadores s'havien comportat com uns mascles per antonomàsia.

Ho entenc perfectament, això de la «machada» es veu que és una qualificació que alguns periodistes es pensen que necessiten per a descriure esforços, proeses o èxits esportius. Eixa retòrica ideològica es conjuga amb la separació masclista entre dones i hòmens en la societat i en l'esport, que és una forma general de socialitzar-se, no tan intensa com fa anys, però increïblement vigent en el fons. I en la superfície de la publicitat, el cinema, la premsa, l'escola i l'institut, l'ajuntament o el parlament.

Mirant-ho bé, no m'agrada tampoc, però encara és preferible el llenguatge «animalista», el que interpreta virtuts humanes en lleons i lleones, per discriminatori que siga respecte a la resta d'animals. Les aranyes, les oques, les tortugues, els bonobos... Els malinterpretem i, pitjor encara, mos malinterpretem. Com als estruços.

Cita dominical / 459: Richard Feynman

No sé què els passa a les persones: no aprenen comprenent; ho fan d'alguna altra forma, per la rutina o d'una altra manera. ¡Que fràgil és el seu coneiximent!

Richard P. Feynman, Surely you're joking, Mr. Feynman. Adventures of a curious character, a partir de la traducció al castellà de Luis Bou García: ¿Está usted de broma, Sr. Feynman?

Periodisme que fa mal

Una de les conseqüències de la llibertat de premsa és que Eldiario.es (com ara Rosa María Artal: «Nube tóxica tras la "exclusiva" de El Periódico», 01.09.2017) et pot explicar per què tenen alguns periodistes i mitjans tant d'interés en entretindre-mos amb el sainet dels avisos d'uns o altres relatius a possibles atemptats en Barcelona. O almenys mos podem aclarir que això no té cap més interés que crear un bullim-bullam que òmpliga informatius o diaris, a més d'alimentar una possible neura sobre la impossibilitat de l'existència de Catalunya com a estat independent. Em sap mal que les cadenes habitualment informatives que mire o escolte hagen tirat per eixe camí, el de la desinformació i la manipulació que amaga fets i en prepara.

¿Què estan preparant? Doncs, no tardarem massa a vore-ho. Per sort, són desmanotats. Malauradament, això no evita que facen mal.

Ingredients en valencià

L'ecologisme pareix que estiga mentalment compartimentat, cosa que deu ser un dels errors de base d'eixe moviment. Netege el cotxe amb l'aigua del riu i el contamine, però salve els dofins dels parcs aquàtics. Supose que això no tindria massa sentit. Una cosa semblant deu passar quan vas a un restaurant que recicla els residus, no malbarata els productes i no té la carta en valencià. Amb sort, el personal del local sí que hi parla, però l'ecologia (ambiental, cultural, sentimental) se'n va en orris pels descosit de sempre: l'ecologia lingüística. Hi ha uns quants restaurants amb interés en la cosa cultural, ecològica i sostenible. Segur que els interessarà incorporar el valor afegit dels ingredients en valencià.

Un espanyol amb barba

Me se para un mosquit tigre sobre el genoll. Un moment. L'espante amb la mà. Hi ha instal·lat actualment un debat en els mitjans que pareix un mosquit tigre: va movent-se a trompades sense saber massa bé on parar però amb ànsia de picar i traure suc. Estem assistint a la «preqüela» dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Només falta que traguen un informe on es demostre que el certificat de naiximent d'Obama té el mateix número que la matrícula de la furgoneta de les Rambles. Si els periodistes «interessats» en la qüestió no arriben a explicar la relació entre una cosa i una altra, que li ho demanen a Trump, que segur que té informació de rellevància en menys de 140 caràcters.

Tant en sabien uns i altres, l'alcalde del Vilvoorde, la cia, la policia espanyola... Ara de colp tots ho sabien tot. Només els cal afegir que li se vea en la cara a l'imam... Llavors, ¿quina conclusió hem de traure?: que la cup són el dimoni amb cua i, a més, maleducats, que un estat independent català és impossible i que la mare de déu de l'amor que Fernández Díaz va condecorar ho haguera impedit si ell continuara sent ministre: la verge ho veu tot també, però ningú no li pregunta ara.

Fa unes setmanes un turista que anava en un quatre per quatre em va demanar per l'autopista cap a Madrid. Parlava en castellà i tenia trets «espanyols» (però amb barba). No sé si professava cap religió, si era de Carmena o de l'alcalde masclista d'Alcorcón. N'hauré d'informar.

Presons sense guàrdies

També ha plogut un poc hui, però el final del dia torna a recalfar-se. La calor encara acompanya, per tant, el debat en el parlament espanyol sobre la capacitat de mentir dels president del govern Mariano Rajoy Brey que senc de passada en la ràdio. Sabem que eixa capacitat és gran i que l'aplica amb molta calma i sense cap sentiment visible de deute d'honradesa amb els ciutadans, Es veu que, en contra del que pensem alguns que hauria de ser, el pacte democràtic que seguim no es basa en l'aplicació de l'ètica, el reconeiximent de responsabilitats i la reparació. Els ciutadans, mitjanament egoistes i satisfets, acceptem que es tracta tan sols d'«aparentar» un compromís amb uns valors permanentment infringits. Podríem pensar que tal com es fa en les misses catòliques, ideologia encara ben instituïda en el nostre ideari expressiu.

Al Brasil n'hi ha presons sense guàrdies. Tots els indicadors sobre la inversió que necessiten i els objectius que aconseguixen són favorables a estes presons, per damunt del sistema de guerra civil classista que resguarda les altres presons. Més enllà de la connivència i la impotència o la resignació, hi ha versions i opcions polítiques i administratives alternatives per a evitar i tractar la mentira i el delicte.

Cada poll com un cigró

Les primeres pluges del final de l'estiu —això espere, que s'acabe esta calor— em porten una dita: cada poll com un cigró. Tot perquè dos tios meus s'han comprat últimament sengles cotxes. Jo els dia que pareixia que se n'eixien, de bé que els anaven les coses. Però ells s'ho han agarrat amb més mesura i em deixen caure la frase. No l'havia sentida mai, cosa que els sorprén. Sol passar que no fem cas de les dites i refranys, però no seria ben bé el meu cas, que m'he passat la vida apuntant les expressions que oferien les reunions familiars. Tot en desordre i sense mètode apuntat a trossos i mossos en papers mig perduts.

M'enduc fotos de quan era menut: Guadalest, Xàbia, Bocairent, Benidorm, Carcaixent, Torís, París... A Takse li sembla que mos féem moltes fotos. Ma uela era molt faenera, però també de viure el moment. Amb cigrons i sense polls. Li agradava eixir en les fotos.

Les edats flexibles

La filla d'una amiga em va mostrar com creua les cames encavallant-les i nugant-les amb els peus. Té catorze anys. Fa uns anys també ho fea la seua germana major. Per a mi, això era un entreteniment a què també em dedicava quan tenia la seua edat i fins a la vintena, em sembla recordar. A més, m'alçava en equilibri aguantant-me amb les mans. En canvi, ara, en un moment d'estiu que alce en este rebost del futur, vaig provar a fer-ho, però no vaig poder. Les creue encara, sí, però no recorde com fea per a que s'aguantaren lligades. No havia pensat que no puguera fer-ho ja. Al capdavall, tampoc era un exercici que aprofitara per a res més que per a exhibir eixa flexibilitat de l'edat. La plenitud del cos, en general, ve aixina, com un descobriment i una millora possible del que anem tenint a cada temporada.

També li ha pegat ara pels unicorns. Li envie la cançó de Silvio Rodríguez sobre l'unicorn blau que li se va perdre al cubà. Em sembla que en això de la cultura també hi ha una flexibilitat que convé aprofitar i practicar. És un descobriment en què cal mirar cap a fora i des de perspectives diferents, han de ser paisatges canviants. Es tracta d'anar omplint-se amb la memòria i la vida dels altres, per a farcir i organitzar el canemàs que tenim a dins amb possibilitats que no mos vénen donades pel la inèrcia del cos i el moviment. A Takse li sembla que seria bo que escoltara «Amor particular» de Lluís Llach, perquè és una cançó d'un amor que és bo conéixer. I és una cançó que l'aborrona encara.

Cita dominical / 458: Vicent Mifsud Estruch

Cada u ha de respondre pel que ha fet ell. [...] Jo tinc memòria, perquè ho he fet. Vull dir..., clar, quan diuen: «no heu fet res»... Doncs, no sé... És a dir, possiblement..., jo dic, doncs, la gent s'enrecorda poc... La gent s'enrecorda poc, perquè alguns feen i altres no feen.

Vicent Mifsud Estruch, periodista i membre del comité d'empresa d'RTVV, ComLoc 2013, 01:52:10.

Exportació de roses

Takse riu de vore com els manifestants de Barcelona estan omplint una furgona de la policia de roses roges, grogues i blanques. Quasi que no es poden moure, perquè el personal no para d'afegir roses en les reixes de protecció de la furgona. Roses de protecció de les llibertats... Ingenuïtat, segurament. Amb tot, caldria provar a fer que el rei espanyol i els polítics amb competències en negocis d'armes amb estats dictatorials i terroristes hi afegiren una rosa de rectificació, perquè tot el sentiment exhibit i les bones paraules que han mostrat en la manifestació no siguen només la façana que amaga el cinisme habitual.

Esperem que els titulars de la premsa puguen mostrar alguna cosa diferent del que hem de llegir actualment (Vilaweb, 22.08.2017):

L'estat espanyol va exportar armes per valor de nou-cents milions al règim saudita entre el 2014 i el 2016, malgrat les violacions de drets

La creativitat dels peixets

El desordre és creatiu, diuen els qui amunteguen papers, llibres i objectes variats. Segurament l'argument té a vore més amb una justificació de la gossera que amb una comprovació objectiva. Sí que han fet algun estudi científic sobre la qüestió que dóna suport a l'afirmació, però no crec que això faça que els qui defenen el «seu» desordre puguen pensar que l'encerten al cent per cent. Percentualment, sí, tenen moltes opcions per a encertar-la, el cinquanta per cent, vaja. I la termodinàmica i la vida mateix preferix el desastre permanent. En tot cas, la resta, els casos en què el desordre mareja, desorienta, retarda... Doncs, mos haurem d'esforçar creativament per a compensar-los, perquè no és cosa de perdre les opcions desconegudes que s'amaguen entre la pols i els peixets de plata.

Idees brunes

Des del 1998 fins al 2016 han editat 1.860.000 exemplars de Matin brun de Franck Pavloff. Són onze pàgines i té un preu de dos euros actualment. Te'l lliges en un bufit, però és cosa de vore com eixe buf es condensa en una brafada que arreplega l'alé del poema de Martin Niemöller, l'estupefacció que provoca El procés de Kafka i el mal cos que te se queda quan lliges sobre Pol Pot, els gulags soviètics o l'actual i inqualificat encara règim saudita. Massa coses he condensat en esta petita faula, però trobe que té eixe mèrit.

De passada aprens que, en francés, clebs i clébard és gos i matou és gat. Ah, i que el color bru encara té una mala fama ben injusta.

Miratge d'analistes

Cal agrair a alguns experts que ixen en la televisió —he vist La Sexta, en concret, amb analistes competents coneixedors dels països àrabs, de l'Àfrica o del Pròxim Orient— que hagen tingut ocasió de comentar les possibles raons i desraons dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Començant per una crítica ben feta a les nostres «innocències» institucionals.

El contrast, però, trobe que va començar amb una pregunta al conseller d'Interior català que li demanava si s'havien comportant com un estat. El conseller va dir que sí, però ni més ni menys que fent ús de les competències estatutàries. Tot i que la pregunta ja respon, a algú li degué coure això.

A les poques hores o dies, després dels elogis a les forces policials, en esta ocasió, «catalanes», hem arribat al punt de l'empastre ideològic nacionalista i gens democràtic: dirigents polítics i policials que parlen en català, «tolerància» i «ajudes socials» per als musulmans, «excés» de musulmans en algunes ciutats... Segons Pedro Pitarch, Guifré el Pilós no entendria què és això de la democràcia. No cal recular tant, ¿oi? La llegenda diu que ell també en sabia del nom de Déu i la pàtria en la boca.

L'islam de tots els colors

«L'islam és pau», hem sentit dir estos dies després que uns pretesos islamistes hagen continuat difonent la seua versió criminal d'eixa religió (ara en Barcelona, Cambrils, Subirats o a Finlàndia). En un país amb tanta història lligada al catolicisme i als seus privilegis i prebendes com Espanya, sabem que eixa religió i, vaja, totes les religions, tenen moltes versions possibles. El robatori, la discriminació sexual o ideològica, la pederàstia o qualsevol faceta humana (fins i tot les positives i beneficioses per a la societat) es coven dins de les religions, de la mateixa manera que es coven dins de les persones.

Convindria assumir-ho i, conseqüentment, no tornar a repetir que l'islam és això o allò sense més sentit que un encanteri que no es demostra. Des del moment que és una religió, sabem que són somnis o conjunts de creences més o menys fonamentades o racionals. No són això o allò en concret, sinó això o allò que en fem les persones.

El problema de l'islam ací és, però, que només coneixem la versió criminal, però desconeixem les activitats solidàries i socials que supose que realitzen els seguidors d'eixa religió. Només mos arriba que discriminen i oprimixen les dones, que tenen tabús alimentaris, que aplaudixen la pena de mort, la mutilació, els assassinats per honor... Bé, en resum, com si l'islam fóra una versió del catolicisme que coneixem.

Per tant, seria interessant que mos arribara alguna altra versió, tal com del catolicisme coneixem que hi ha criminals i persones honrades, assetjadors sexuals i persones solidàries, partidaris de les guerres santes i cooperadors per la pau en molts llocs del món, persones que delinquixen, es confessen i continuen delinquint i persones que no es confessen i que, a més, paguen imposts i exigixen polítiques justes equitatives i igualitàries. Sí, n'he vist de tots els colors.

---

• I sense creure-m'ho massa, pel riu: 06:56 + 07:12 + 07:35 + 06:47.

La música del camí

Fa unes setmanes, o uns mesos —ja no ho sé massa bé— que escolte bandes sonores de peŀlícules. Tot començà amb Elmer Bernstein i Bernard Herrmann, però m'he estés a uns quants compositors més, més antics i més moderns, dels simis de Jerry Goldsmith i abans, passant per Miklós Rózsa o Howard Shore i arribant a Jon Kull.

En tot cas hui he fet un petit canvi, he provat a trobar alguna cosa en àrab que m'agradara i, he tingut sort, he topat amb Souad Massi —سعاد ماسي; trobe que en català hauria ser Suad Massí—, que em sembla que m'ha atrapat un poc com quan vaig topar amb la cantant sueca Laleh, tot i que tinguen poc a vore.

Hi ha molta música que mos agradaria si no estiguera tan amagada. (I això que la xica no és gens desconeguda a França.) La faena de la «cultureta» que mos anem fent és també eixa, anar topant amb les pedretes del camí que mos fan caure en els detalls que l'empedren.

Cita dominical / 457: Ágnes Heller

Estan en contra sense saber de què estan a favor. I això és un problema.

Ágnes Heller, segons Carles Capdevila en Entendre el món.

Idiomes oïts i inoïts

La cadena ser ha posat durant estos dos dies més música en català que en la vida. És trist i lamentable constatar-ho i inclús sentir-ho, pensar-ho. Fins i tot pot ser una pensament o una percepció injusta, esbiaxada, perquè no conec les estadístiques sobre l'ús de les llengües en les cançons en eixa cadena. La cosa es que és tracta dels atemptats de Barcelona i Cambrils. I de rebot hem sentit parlar en català en les cadenes de televisió espanyoles, diria que més que en la vida també.

Doncs, no cal que hi haja més atemptats ni catàstrofes per a plorar-les en la llengua de les víctimes (cal dir que les víctimes em sembla que han segut majoritàriament turistes estrangers). En una societat que vol ser tan «global», podrien obrir la música a tots els idiomes estatals, i anar ampliant la llista amb els idiomes dels immigrants. Cançons en romanés, en àrab, en turc, en persa, en txec o suec, sí, i en alemany, en francés, en italià, en grec, en rus... N'hi han tants encara, d'idiomes, oïts i inoïts.

Segur que amb les cançons en tantes llengües diferents, la percepció d'algunes neures nacionals, nacionalistes, culturals o xenòfobes canviaria. Si més no, permetria defendre la diversitat amb dades, amb fets, amb actituds, no tan sols amb bones intencions repetides en uns idiomes interessadament mercantilitzats i suposadament més «grans» i útils que els altres. Estaria bé que fóra cert això de «no tenim por». La por dels altres, la por als altres.

Prevencions i avisos lingüístics

Fa temps que utilitze una aplicació de reserva d'habitacions. Em funciona molt bé i m'ha estat ben útil en els viatges. A més, dóna bons resultats això deixar-se orientar pels comentaris dels usuaris. Per això, també hi he deixat els meus comentaris, fàcilment i amb totes les precisions que m'han semblat útils i convenients. Ah, en català, és clar. Per contra, eixa aplicació, a causa de l'èxit que ha tingut en el sector, m'han dit que abusa de la seua posició de referència i cobra tarifes exagerades als establiments adherits. De fet, m'ho han comentat en més d'un lloc, on m'han passat el telèfon directe, per si hi volem tornar i deixar els diners en l'establiment més que en l'aplicació. Però això és un altre tema.
Evidentment, eixa aplicació que utilitze tan a gust no és Tripadvisor. Tripadvisor em va rebutjar fa uns anys, al 2014, uns comentaris, perquè no tenien personal capacitat en català per a fer de filtre de comentaris injuriosos o inadequats. Em van dir:

Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.
Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. [...]

Doncs, han passat tres anys i en Tripadvisor continuen sense acceptar els comentaris en català. Vaig provar a deiar-los-en un el mes passat, A pesar que han passat de 20 llengües (2014) a 27 (2017), continuen sense acceptar el català. En canvi, Booking, Google Maps i altres webs de serveis semblants són ben amigables i eficients en la gestió lingüística del català.
En fi, els tornaré a demanar que incloguen el català. És clar, passaré olímpicament de traduir els meus comentaris a les llengües que em diuen d'utilitzar. Al capdavall, si els els puc enviar en turc —traduint-ho amb el Google Translate, per exemple—, també podrien traduir-los ells del català a la llengua que els vinguera de gust.
Si no abans, ara quan Catalunya siga independent —l'endemà de la vespra, que dia ma mare—, segur que els de Tripadvisor s'ho fan mirar.

El luxe del cine

A Tolosa (Guipúscoa), vam anar a seure al costat de dos parelles de Beniparrell. Estaven fent-se una xulla de bou (de vora un quilo) entre els quatre, per tastar eixa carn que havia tinguta tanta anomenada últimament. Estaven entusiasmats. Me se va ocórrer comentar que alguna cosa era «de cine» (crec que estava comentant les temperatures de Normandia). I em va resultar curiós que el xic de Beniparrell li donara un sentit valorariu més intens encara a l'expressió quan la va convertir en «¡de lukho!».

Em va sorprendre, perquè eixa variant de l'expressió només li l'havia sentida fa uns anys a un obrer de Gandia, Paco, que tot ho deixava aixina, entaulellat «¡de lukho!», un terrat «¡de lukho!», uns acabats «¡de lukho!»... No sé com evolucionaran eixos luxes. De moment, el dnv ja inclou de cine. No sé quan van perdre el «cine» i el van canviar per un sentit menys metafòric i més directe com és el «luxe». En tot cas, el cinema en la gran pantalla, certament, encara és un luxe per als sentits.

L'expansió de les distàncies

Els anys passen i la cultura s'expandix com ho fa l'univers. Les meues referències fílmiques o literàries segur que no quadren amb les de molts jóvens actuals. A mi em va semblar una cosa moderna i emocionant haver de llegir La noche en casa de José Maria Guelbenzu als anys huitanta en lloc del que em pensava que tocava llegir en aquell moment. Ara veig que convé llegir-ho tot però que és impossible. Ni antic ni modern.

Això sí, la «cultureta» comuna d'aquells anys, em sembla que era prou més compartida amb la de ma mare, naixcuda als anys trenta i sense estudis, però amb el bagatge d'haver vixcut a París als sixanta i setanta. En aquell temps, l'univers no s'expandia tant com ara.

Clòtxines de pot

Els mínims decoratius que fa el valencià en els supermercats i grans superfícies em sembla que no han aconseguit que les clòtxines deixen de ser «mekhillons» encara. Hi ha clòtxines valencianes, gallegues, també a França (les moules supose que no són «mules» ni «moles» sinó les clòtixes d'allà) De fet, en algun restaurant, les clòtxines són les del poble (com ara en Cullera), menudetes i de més qualitat; en canvi, els «mekhillons» són els de Galícia, més grans però amb menys sabor. Un tio meu fea quan jo era menut (i supose que encara la deu fer) la mateixa distinció entre les «bresquilles» valencianes i els «melocotons» de Múrcia.

L'escola no fa milacres si els supermercats no ajuden un poquet.

Una subordinació o altra

Veig un anunci de la Generalitat valenciana en què promouen la protecció dels ciclistes. Ja l'havia sentit en la ràdio. Ara que l'he vist en la televisió m'ha semblat captar un detall d'eixes idees sociolingüístiques absurdes que hem heretat de les batalletes passades per la supervivència de l'ús del valencià. A força de mantindre's covant-se en la impotència d'una certa resistència política i lingüística, algunes idees latents no han hagut de superar cap prova d'assaig i error, només les de la repetició, l'adoració i el desig d'implantar-les. Segurament no ha segut objecte d'estudi, anàlisi o debat científic.

El cas és que en l'anunci escriuen «protegeix» però la veu diu «protegix». Es tracta de la vella idea que pretenia salvar-li la vida a la pronúncia dels incoatis en valencià salvant la idea tan estesa de considerar-la incorrecta, inútil, esmenable o perfectible, ja que quedava garantida en l'àmbit verdaderament vàlid, l'escrit.

Han passat els anys, la idea s'amollava en les llistes i els ambients voluntaristes per a no haver de discutir agrament amb els qui pretenien «depurar» la llengua que els parlants valencians malmetien quan la parlaven. O per a salvar alguns nacionalismes indòmits. Aleshores no hi havia més, perquè el poder polític promovia només el castellà i no havia arribat l'hora de fer les coses «realment» en valencià.

I va arribar el canvi polític. No diré que ara es facen les coses «realment» en valencià, perquè les dades i les estadístiques mostren que això no és cert, però si tan sensibles i doctes mos semblava que érem, hauríem hagut de comprovar que eixes idees tenen un fonament acceptable abans d'aplicar-les. Em pareix que no s'ha fet. I continuarem fomentant conscientment o inconscientment la divergència innecessària i contraproduent entre la llengua general i un registre escrit derivat del llenguatge juridicoadministratiu. Sí, perquè trobe que eixa divergència de «normatives» naix en els manualets de llenguatge juridicoadministratiu mal llegits, oblidats i, per a acabar-ho d'adobar, mal aplicats. Ai, una subordinació o altra, un complex o altre, els de costum o uns altres. Espere enganyar-me, però diria que en vorem de grosses en la nova cvmc.

Cita dominical / 456: Travis Bickle

Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Si no, amb qui collons estàs parlant?

Travis Bickle en Taxi driver de Martin Scorsese.

El relax del còndor

Un moment de relax i acabe The six days of the Condor de James Grady (traducció al francés de Jean-René Major i Sylvie Messinger), una noveŀleta que ara no recorde per què em va passar pel cap que volia llegir. Segurament perquè el film (Els tres dies del Còndor de Sidney Pollack) és una d'eixes referències importants per a mi del gènere d'espies, conspiratius i policíacs, d'eixos films que veia amb devoció quan a Espanya només hi havia una televisió pública i els dies de peŀlícula eren nits assenyalades, perquè tampoc acabaven a allà quina hora com ara.
Doncs, res, una noveŀleta entretinguda sense massa més. Com que l'he llegida en francés —traduïda de l'«anglais (États-Unis), diuen»—, m'ha servit per a marcar una miqueta de vocabulari d'un cert registre que no sol aparéixer en les noveŀles que solc llegir: conduite ('vehicle'), éclaboussé, bousillé, opiner du bonnet... Bona cosa de faena de repàs i recerca.

Els embats

El garbí fa unes ventades fortes a vora migdia. Es veu que en diuen «embatades» per totes les costes de la Mediterrània, començant per Gandia i Oliva i arribant a Xipre. Hauré de mirar si a la Vall tenien eixe nom, perquè no em sona de res. Encara que hem anat molt a la platja, no sóc gens de mar. L'ofici que vaig arribar a fer més a prop de la vora del mar va ser uns quants estius en un locutori telefònic al passeig de la platja de Tavernes de la Valldigna. Allà només hi havia «embatades» de turistes cap a les deu de la nit, quan les telefonades eren més barates. Ara ja no hi ha locutoris, però les «embatades» de turistes continuen donant-se per les carreteres de la costa.

El dnv sí que recull eixa accepció en embat, però no té entrada per a embatada. Ja els ho he proposta.

Dubtes de vacances

Es veu que no tenia jo molt de costum de fer consultes terminològiques en agost. Segurament perquè la tramitació documental d'estos mesos d'estius era rutinària i no requeria massa recerca. Enguany, però, tenim alguna faeneta un poc més tècnica i havia pensat de demanar-los l'opinió al Cercaterm. Però, no, resulta que fan vacances durant tot l'agost. No tan sols vacances de respostes, sinó que et faciliten també unes vacances de consulta:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei d'Atenció Personalitzada del Cercaterm i el Servei de Documentació no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

És a dir, ni tan sols pots enviar-los consultes i ja te les resoldran quan tornen. No m'ho esperava. Mosatros que quasi de sempre tenim tendència a posar-los —als de l'administració catalana, fins i tot amb altaret per a Pujol...— com a exemples de servei i eficàcia, mos topem amb la paradeta tancada com si estigueren adaptant-se al tòpic més tronat de l'administració en estiu... Sí, eixe que diu que quan no treballen és la resta de l'any, en estiu és que ni tan sols obrin.

En fi, quan tornen al setembre haurem de continuar necessitant-los, perquè són els encarregats de suplir les dècades de desídia i mala gestió que són els principis ja tradicionals que es veu que mos neguem a canviar per ací baix.

Burocràcia lingüística

No entenc massa la idea que tenen en les institucions valencianes del que són les seues obligacions lingüístiques. Pareix que siguen una concessió paternal que mos fan si els va bé. En tot cas, no pareix que s'ho agarren com una obligació, com podria ser no discriminar per alguna altra circumstància, com ara el sexe o el color de la pell... Estic exagerant, em sembla que això del sexe tampoc està del tot clar.

Vaig fer una reclamació al síndic sobre una pàgina de la conselleria de medi ambient. No sé a qui es va adreçar el síndic, però està setmana m'arriba un informe del director general de política lingüística —segons ell, a petició del síndic— en què m'explica que si en la conselleria tal volen res, que el ho demanen. Doncs, si no els ho han demanat encara, em sembla que estan tardant, perquè tenen vint anys de males pràctiques lingüístiques a esmenar i no és cosa d'anar perdent el temps entre si ho faig, ho demane o no en sé més.

Insectes prejudicials

El meu descobriment entomològic d'esta temporada és l'Evania appendigaster, un insecte que, a pesar de la forma amenaçadora que té, amb les pates posteriors tan llargues i el color negre intens, l'abdomen flotant darrere, doncs, pot tindre una funció en certa manera beneficiosa: parasita les panderoles roges (i s'alimenta dels seus ous), eixes panderoles enormes que mos van envair fa uns anys, les Periplaneta americana. Els prejudicis i les neures sempre s'han de sotmetre si les dades indiquen que són perjudicials. O més perjudicials que el malestar psicològic de vore passejar l'animalet per la casa.

Tast de Gigondas

Hem estat estos dies passats de petites vacances per França hi hem acompanyat els dinars amb diverses begudes, des d'aigua de carafe (és a dir, en un pitxer), passant per cerveses (molt bones totes), sidra (amb gas i, encara que siguen brut, dolces) i dos copes de vi negre, perquè els preus dels vins francesos no permetien més alegries. La majoria de begudes tenia una qualitat i un preu correctes i, en el cas de les cerveses, molt bons en alguns casos. En canvi, les dos copes de vi han estat prou desagradables, aigualides o dessubstanciades i, a més, a un preu excessiu. Diria que amb la copa pagàvem en algun cas la botella sancera.

Com que no pot ser que el vi francés siga això, hem parat en un supermercat i hem comprat unes botelles de vi. De moment n'hem tastat un i mos ha agradat: Les Dentellis (d'Ogier, Gigondas, 2014; garnatxa, sirà i morvedre; 11,95 euros). Als preus que tenen els vins per allà, en un restaurant hauria passat la quarantena d'euros. Des de la nostra perspectiva, sidra als restaurants de Normandia i Bretanya, cervesa més cap avall, i vins del supermercat (o del celler) a casa.

Cita dominical / 455: Agustín García Calvo

Mos està matant, i ¿no mirarem ni tan sols de saber-ho? T'està matant, i ¿no faràs, si més no, per saber qui és?

Agustín García Calvo, Contra el tiempo.

Dotors que n'hi ha

M'enganxa una dona major —vora la huitantena, trobe— per a explicar-me la pau i la vida eterna derivada de la fe en Jesucrist. És de Ciudad Real i viu en València des del vint-i-cinc. Entén el valencià i el català, però no els parla. Vol que els catalans es queden en Espanya, perquè va costar molta sang fer-la. Em té vora cinc minuts explicant-me religiosament (versió evangelista) això que la ciència sintetitza en les lleis de la termodinàmica. Acabe desitjant-li tota la pau per la qual prega. Supose que aixina haurà complit la seua tasca «evangelitzadora» del dia. Això és vora dels cines Lys de València. Una veïna està a punt d'entrar a vore Dunkerque. També és dotora, la xica, i m'esquadrinya les vacances. Quina calor.

Els sonem

El cambrer argentí mos demana "where do you come from?", i després diu que havia intuït que érem espanyols. El venedor de la botiga francés mos demana si parlem "espagnol", perquè li sona alguna cosa de l'escola. Els sonem, no del tot encara, però.

Capitalisme d'ostatges

He d'aclarir amb els de Facua com és possible que en les gasolineres de França em facen un emprèstit de 120 o 100 euros dels meus diners sense demanar-me l'opinió ni dir-me les condicions en què me'ls tornaran (ni quan ni res). Pose 30 euros de gasoil, però me'n lleven 120 del compte. A l'endemà, me'ns lleven 30. Als deu dies, em tornen els 120 euros. ¡Deu dies jugant amb els meus diners!, i no m'han fet cap ingrés d'interessos ni cap regal per eixe crèdit que els vaig fer. M'ho han fent en Intermarché i en Super U. Capitalisme d'amiguets i d'ostatges.

Familiars aleatoris

A França estan mirant de reformar les cambres de representació política. La costra dels privilegis és més gruixuda que la voluntat democràtica. L'elecció aleatòria dels parlamentaris no forma part de les opcions previstes. Almenys pareix que llevaran l'opció de llogar familiars com a assessors. Xe, la família, això sí que és aleatori.

Turisme alienígena

Les meravelles de la natura, un espadat, un muntanyar de vora mar, el bosc de roures i voltors, són tan sols ja, quasi demà mateix, una simple memòria turística.