Hi ha periodistes que escriuen bovades, despropòsits, estupideses, imbecil·litats... I n'hi han que utilitzen un llenguatge no tant políticament incorrecte —que seria una de les estupideses que abunden— sinó un llenguatge que reflectix i reproduïx el seu masclisme ideològic o sociològic. Ho he llegit en la premsa en castellà: «Machada de Hamilton». Fa un temps va ser la selecció femenina espanyola de futbol la que havia fet la «machada», segons comentaren en la retransmissió televisiva. Als periodistes els va eixir aixina. No van saber dir que havien fet una heroïcitat, un esforç sobrehumà, un bon partit, una gran carrera... No, les jugadores s'havien comportat com uns mascles per antonomàsia.
Ho entenc perfectament, això de la «machada» es veu que és una qualificació que alguns periodistes es pensen que necessiten per a descriure esforços, proeses o èxits esportius. Eixa retòrica ideològica es conjuga amb la separació masclista entre dones i hòmens en la societat i en l'esport, que és una forma general de socialitzar-se, no tan intensa com fa anys, però increïblement vigent en el fons. I en la superfície de la publicitat, el cinema, la premsa, l'escola i l'institut, l'ajuntament o el parlament.
Mirant-ho bé, no m'agrada tampoc, però encara és preferible el llenguatge «animalista», el que interpreta virtuts humanes en lleons i lleones, per discriminatori que siga respecte a la resta d'animals. Les aranyes, les oques, les tortugues, els bonobos... Els malinterpretem i, pitjor encara, mos malinterpretem. Com als estruços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada