L'endemà dels atemptats de Barcelona i Cambrils d'este estiu, la cadena SER va «descobrir» («redescobrir», vaja, que ja ho sabien, però no en fan cas) que existia la música en català, i mos en van posar una bona mostra. Era cosa de vore..., de sentir-ho, més aviat. Ja els ha passat la neura catalanera i han tornat per on solien, música en anglés o en espanyol, i no ixen d'ahí. Ni deixen entrar, diríem. Esta setmana, amb la perspectiva engrescada del diumenge d'«empastre» democràtic monumental que es produirà en Catalunya, m'ha pegat per recuperar i ampliar estos dies la meua llista d'Spotify de música en català.
No crec que me se passe la neura, ixca com ixca el resultat, perquè no passaré de l'amor que ofega a l'odi que ignora. Al cap i a la fi, les meues «pàtries» són les meues llengües, començant per la meua varietat valenciana vallera cantada amb accents diversos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada