Cita dominical / 415: Delia Rodríguez

Una de les frases que més he sentit en les redaccions en què he treballat és: «¿Però algú s'ha llegit això que hem publicat?»

Delia Rodríguez, El periodismo acosado, Eldiario.es.

Complexitat endolcida

Ser just i equitatiu és complex, perquè reduïx la satisfacció possible, eixa satisfacció interminable dels somnis polítics. Les polítiques d'esquerres sempre són complexes i insatisfactòries. Però voten Trump o Rajoy, glucosa política. Mos ensenyen a procurar-mos el dolç, no la salut. La salut, ai, és complexa, sempre acaba malament.

La millora dels màrgens

La nova Generalitat pareix que encara està en bolquerets en la cosa de la gestió lingüística. Sembla que necessiten un pla d'acció global o transversal (com en vullguen dir) que done unes pautes clares d'actuació davant de qualsevol comunicació amb els ciutadans. He hagut de fer una queixa al síndic de greuges perquè la pàgina web sobre la campanya de vacunació contra la grip d'enguany no tenia els continguts en valencià. En això he notat que no hem avançat tant com deuríem d'haver avançat, perquè es dóna el cas que també n'he hagut de fer una semblant en un ajuntament, el de Cullera, que es suposa que havia d'haver millorat la seua visió de la gestió lingüística.

No espere milacres, però m'agradaria haver sabut pels companys de la conselleria que allà tenien unes idees clares i positives pel que fa a la gestió lingüística que havien de dur avant. I si unim a tot això el desgavell en la gestió de les matrícules d'enguany en l'Escola Oficial d'Idiomes de València, em sembla que hauran de fer una revisió profunda dels plans i les actuacions, perquè tenen molt a millorar. I això de tindre molt de marge de millora fins i tot pot ser bo. Mirem-ho aixina.

L'assimilació de la normativa

Localitze un article de Jordi Ginebra que, si més no, pel títol pareix que ha de ser interessant: «¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimila?» No me l'he llegit encara, però quan l'he vist he dit, ¡tat!, ací hi ha matèria per a fer pensar.

En la gestió lingüística, la relació dels poders difusors de la llengua amb la societat està farcida d'esquetesm i estructures teòriques, de planificació, de codificació, etc., però tinc la sensació que solem convertir el que havia de funcionar com un bucle en un carreró sense eixida. La gestió lingüística que fem em sembla que no té mai a mà els resultats dels diners invertits en decorar un tramvia o no sé quantes parades d'autobús.

Amb tot, Ginebra mostra que hi ha estudis relacionats amb l'assimilació de la normativa. Continuaré llegint, a vore si tenim conclusions sobre l'assimilació o no-assimilació de les decisions normatives.

Optimisme escolar

Hi ha qui té una visió molt optimista sobre el poder de l'escola. Una cosa és el debat ortogràfic associat a la negació lingüística contra els catalans, que ja pràcticament no n'hi ha —per desistiment, els cínics també es cansen—, i una altra cosa és la manipulació de les passions polítiques —ahí no es dóna el cansament, que s'hi juguen els caragols—. El valencià no està desapareguent perquè quatre doctes es pensen més sabuts que la resta (i facen normes per a embolicar i creure's més sabuts encara), sinó perquè no tenim mitjans d'informació ni cinema ni diaris ni polítiques d'estat ni pressuposts per a muntar eixes paradetes.

A mi m'és igual com escriga ningú i no pense escriure seguint les ortografies ad hoc que s'inventen per ací i per allà, continuaré amb les normes generals de l'avl-iec. Ara, qui vullga escriure en valencià com si això fóra un fet natural, que ho faça, no em destorba gens, crec que això contribuïx a enfortir l'ús de la llengua i a relativitzar el valor de l'ortografia.

En eixe sentit, caldrà reflexionar algun dia sobre els excessos identitaris. Jo només puc parlar per mi mateix, que no em senc gens valencià ni català ni balear, però, curiosament, això no m'induïx a mirar de fer desaparèixer o d'esborrar la llengua corresponent i substituir-la per una altra, tal com pareix que s'esdevé quan alguns es fan de malvoler en estes discussions.

En fi, cada dia intente sentir-me més escandinau i no hi ha mans, de matí em desperte i continue ¡sense poder parlar en suec! (I qui diu suec diu danés o, socialment, equitatiu i equànime, ¡és clar!) Però tot això és cosa meua. A mi tan sols em molesta que mos discriminen injustament.

---

Pel riu, amb optimisme: 13:50.

Dos tasses més

Si tot va com esperen, estos dies que s'acosten la majoria dels diputats socialistes espanyols acabarà regalant un govern del Partit Popular als espanyols. Hem comprovat que els governs són més inútils del que mos fan creure, sobretot quan es tracta de fer les coses amb justícia i equitat. Per contra, per al que realment servixen, per a això són uns màquines. Per si no n'havíem tingut prou, dos tasses més. I el cas és que la portada d'ahir del diari El País em va arribar a fer vergonya:

El psoe logra sacar a España del bloqueo y evita otras elecciones

Es veu que havien de compensar molts mesos de barbaritats i destrellats i han arribat a caure en el ridícul panegíric. Un poc més i mos anuncien la plena ocupació i la justícia universal. ¡Pareix que havíem de desitjar no tornar a votar mai més! ¡Tanta democràcia!, ¿no serà un excés que també cal retallar?

Això és el que n'hi ha, de moment, mentres no millore. M'estranyaria que el mateix diari explicara tan sovint i amb tant de detall què hi guanyen i per què els accionistes majoritaris de Prisa, amb estes polítiques o amb unes altres. I qui perd en eixe joc.

La predicció ortogràfica

Si la idea no està superada o corregida, en l'article «Écritures et acquisition. Retour sur la mixité graphique», Jean-Pierre Jaffré comenta que «l'estudi comparat dels problemes amb què van topar els aprenents-lectors xinesos, japonesos i americans acaben relativitzant qualsevol separació massa radical entre escriptures alfabètiques i no alfabètiques».

Aceptem que l'ortografia és un element de la simbologia i la construcció social d'una llengua. Llavors, una volta coneguda la llengua, l'ortografia, per sentit democràtic, hauria de ser un instrument estructurat i predictible que seguira amb unes normes jerarquitzades, consistents i conegudes. En eixe sentit, això que coneixem com a «excepció» hauria de ser un indicador d'inconsistència o, mirant-ho positivament, de necessitat de millora de la norma.

Vista l'ortografia que tenim, que deu funcionar, pam dalt, pam baix, com totes les ortografies del món, l'única qüestió que crec que hauria de millorar és l'eliminació de casos que no siguen explicables ni predictibles. La finalitat de l'ortografia és afavorir l'ús escrit i la lectura, però no convertir la paraula escrita en una exposició permanent de les cicatrius del passat de la llengua o de les disquisicions etimològiques i morfològiques. Aiguaneu, aigua-sal; pocavergonya, poc-trellat. ¿Mos avança molt això?

Al capdavall, sempre estem davant de les mateixes alternatives: no fer res, millorar gradualment les normes que tenim o refer-les des de la base (la base llatina, supose). I no pareix que s'acoste un terrabastall que permeta amortitzar el cost d'assolar l'edifici per a fer-ne un altre més nou i lluïdor. A la vista està que, ara mateix, tampoc no sabríem fer-ho.

Cita dominical / 414: André-Georges Haudricourt i Pascal Dibie

La invenció és una imitació fallida.

André-Georges Haudricourt i Pascal Dibie, Les pieds sur terre.

La bellesa del poder

És cosa de vore, i de llegir, com hi ha persones que es diuen «enamorades» de la seua llengua i, curiosament, no fan més que trobar-li defectes, decadències, degeneracions, vulgarismes... De fet, sembla més aviat que la llengua els fa ois. No s'adonen que no els agrada la llengua, els agrada la «norma». Com si només hi haguera una bellesa possible, la que establix el poder, la que «dóna» poder.

Mala cuina

Visitem el xinés que havia agafat com a referència per a eixe tipus de cuina. I descobrim que va ser un enlluernament. No eren hores, com aquell que diu, i en lloc de la cambrera i el cuiner titulars hi havia —supose— la mare o la tia. En lloc de dir-mos que encara no mos podien atendre, mos va preparar un bon desastre de dinar-sopar —eren les set, però no havíem dinat—. Per a postres, les rantelles més ampalagoses amb què he topat mai. ¿D'on podien vindre? Doncs, és possible que del poal del fem que tenien davant la barra, pràcticament al mig del menjador.

La cuina mal feta, el restaurant mal gestionat, són mals hàbits professionals que es poden solucionar. Podem fer el mateix amb la pràctica professional dels tècnics lingüístics, però, essencialment, tot hauria de començar per una «professionalitat democràtica» que mos se regateja en l'educació i en la pràctica quotidiana de les relacions humanes. Costa de covar, és complexa, laboriosa, dóna fruits a llarg termini... Talment com això de la «corrupció dels menors», doncs, tendim a malinterpretar què és econòmic i eficient. Com diria aquell, sempre estem provant amb la ignorància.

La baixa del diari

Com que ja m'he fet a la idea d'esborrar-me del diari El País quan caduque la subscripció que tinc, cosa que passarà d'ací a pocs mesos, estic pensant si no em quedaré un poc desinformat. És possible, tot i que vaig mirant alternatives per a continuar amb la dosi necessària de realitat quotidiana. El cas és que hi ha El Diario.es, que té una versió en valencià real (no com la del Levante, que provoca més vergonya que indignació a estes altures). També, com a complement, hi ha La Veu del País Valencià. No cal dir que l'Ara.cat també seria interessant, perquè vullc que siga en paper.

Mirant-ho bé, m'ho hauré d'estudiar amb calma, regirant el quiosc durant un temps. I és possible que al final em faça un combinat de dies, de papers i d'idees.

Fent provatures

La vesprada per Carcaixent. L'advocat s'ha sorprés en vore la traducció que he fet dels papers. A ell també li agrada fer provatures en valencià. Fa servir el traductor de l'ordinador. S'alça el document com a plantilla. Els meus companys no han sentit mai dir espontàniament ni cua ni coa: «¿qui és l'últim?», «agarra turno»... A la Vall, els «madrilenys» van instaurar el costum de «fer coa» mentres esperàvem l'autobús cap a la mar. Quan ells no estaven provàvem a pujar tots fent garbera. Fa més de trenta anys d'això i, per sort, encara anem fent provatures.

Debats i de batibulls

Encara està el galliner revolucionat amb la possible retallada de diacrítics. O no, que encara s'ho estan pensant. Certament, si mos fixen bé, sobren tots —el bé anterior l'hauríeu entés igual, ¿oi?—, llevat que, si pensem que ja els tenim i funcionen més o menys bé, doncs, no mos en faces un llista nova que tampoc no tindrà massa sentit. Bé, ka mos jo farem.
El cas és que estos dies també he notat la diferència de debatre en Zèfir i en Migjorn. En Zèfir dialoguem, intercanviem dades, reflexionem, matisem i aportem punts de vista i opinions que sabem que són discutibles. En canvi, Migjorn, supose que naixcut amb una idea de militància més emocional, és un lloc on pots intentar fer el mateix que en Zèfir, però has d'estar preparat per a rebre juís d'intencions, tergiversacions interessades, acusacions destarifades, fins i tot menyspreus i insults personalitzats. És clar, no és general, és cosa sempre d'alguns pretesos «patriotes» d'eixos que dien «em pose a pegar galtades i em quede a soles». En fi, mantens la calma, compadixes eixe pobres ànimes, i si es dóna el cas que es debat un poc en Zèfir, hi alleuges les neurones.

Neurones d'estiu

Ni naiz, zu zara, hura da... Les primeres nocions de basc són una sorpresa. I un trencaclosques preocupant. Ara caldrà vore quant de temps costa tornar a crear els enllaços neuronals i l'espai en el cap per a anar-hi introduint, si és possible encara, una nova llengua. Gu gara, zuek zarete, haiek dira. Això, és clar, Takse, que jo ja ho tinc bé amb les quatre coses que arribaré a memoritzar. Com quan m'entretenia aprenent els números de l'u al deu o els dies de la setmana en diversos idiomes. El cas és que vaig poder practicar amb els alemanys; en canvi, pel motiu que fóra, ni bascos ni portuguesos van demostrar mai que passaven pel locutori de la platja on entretenia aquells estius.

Cita dominical / 413: Jordi Gracia García

La socialdemocràcia, tanmateix, és el programa més dèbil del panorama contemporani perquè un projecte ideològic sense àngels ni dimonis mereix doble atenció: no alimenta la fantasia redemptora ni promet solucions perfectes de res.

Jordi Gracia García, El intelectual melancólico.

Oh, melancolia

Acabe melancòlic la lectura d'Un intelectual melacólico de Jordi Gracia. Me l'he llegit en menys temps del que solc necessitar, tot i que és un llibret breu —arrapa les cent pàgines—. I m'ha vingut de perles per a pair algun debat i alguna polèmica en què he hagut d'intervindre, encara que fóra de raspallada o per a que em raspallaren. D'això tracta el llibre, de deixar-se raspallar de tant en tant, en lloc de posar-se massa doctes, dignes o atrabiliaris.

Anote que caldrà llegir Modernism and Fascism de Roger Griffin; El sueño del humanismo de Francisco Rico; i Utopia e disincanto de Claudio Magris.

Fer-ho complex

Faig una fitxa sobre complexificar, verb que no sabia que estava en el diccionari. Hi ha un diputat que fa una proposició no de llei en castellà on parlar de «complejizar», verb que no apareix en el drae, però que va trobant espai en alguns llenguatges d'especialitat. Jo diria simplement «fer complex», però mirant mirant veig que també en anglés i en francés tenen un verb especial per a això de 'fer(-se) complex', així que, ¡au!, també en català, que ja el teníem i va sent hora de donar-li eixida. I un altre dia vorem si fem res amb la complexació química.

A un pam de la terra

La novel·la Els pilars de la Terra de Ken Follet es deixa llegir, més encara, demana que la lliggues, fa passar el temps de lectura volant. És una lectura entretinguda i animada, un d'eixos llibres que durant l'adolescència rellegies tres o quatre vegades, que conté un poc de tot això que endolcix i tranquil·litza la imaginació. Està construïda per a oferir dosis consecutives de satisfacció emocional. A poc a poc acabes descobrint que no deixa quasi pòsit, perquè no té realment res a oferir, llevat de successives dosis de simplesa narrativa i interpretativa. Va bé tindre-la a mà quan no disposes de temps o de forces per a posar els sentits i l'enteniment en marxa, només per a anar un poc al ralentí.

Sí, si et descuides, t'envisques un poc massa i tot.

Follet perdut

A les errades que faig en cada apunt d'este bloc hui n'afegiria una altra ben grossa, si em deixara dur per les intencions de qui em contradiu o pretén provocar un conflicte amb mi. Dia algú una cosa aixina com que la mesura de les persones la donaven l'altura dels seus enemics. Sóc un follet que va perdut pel bosc buscant el bolet que el protegirà.

L'altura de la porteria

Gràcies a les interfícies de les versions en línia dels diccionaris, consulte els de l'iec i l'avl i arreplegue dos resultats indicatius:

Llenguatge vulgar, popular i col·loqualismes
diec2	42 - vulgarment	300 - popularment
dnv	108 - vulgar	1.347 - col·loquial

Els dos diccionaris són normatius i, per tant, són instruments de referència imprescindibles. No cal escandalitzar-se o moure brega pel nombre de formes o termes, sinó que serà més convenient valorar fins a quin punt són incorporacions útils i definicions ben fetes. Cal tindre clar que els diccionaris no poden encloure mai tota la llengua, però això es deu a una una impossibilitat física, una impossibilitat de fet, no és que no ho pretenguen ni que no ho hagen d'intentar.

Els diccionaris són una guia per a (re)crear el món a través del llenguatge, però també són un instrument per a interpretar-lo. No s'hi val a «això no és normatiu» o «això no està en el diccionari», més enllà de la permanent obsessió pels exàmens d'escola i pel poder que donen la correcció i la normativitat. Massa sovint la font de l'autoritat normativa no és més que la conseqüència no desitjada de les limitacions inevitables. Una cosa com quan érem menuts, quan l'atura de la porteria —que no teníem— era l'altura d'algú. L'altura de cada dicconari assenyala quan tirarem les pilotes fora. En tot cas, rebotaran en la portalada i ho tornarem a provar.

La degradació dels prejuís

Sant tornem-hi. Deu ser és un axioma bàsic de la lingüística: les llengües són totes iguals i, per tant, són totes iguals de degradades i corruptes com volen alguns que siguen algunes llengües. Ara no sé en quin moment es va apoderar d'alguns aficionats a la llengua catalana la barreja amb derivat ideològic del racisme, si va ser durant el franquisme o ja ve d'abans. En tot cas, com a guia preventiva, convindrà consultar de tant en tant la guia de prejuís lingüístics que ha elaborat Luis Escoriza Morera: «Los prejuicios lingüísticos». 🔗

És clar, les preferències ètiques no imposen les inclinacions estètiques. I a voltes pareix que els prejudicis siguen de ferro colat.

Cita dominical / 412: Héctor Abad Faciolince

Un poble incapaç d'avorrir-se amb bona música, amb llibres, amb cultura, és un poble disposat a votar per qualsevol destrellat per tal de divertir-se una estona; per tal de de vore derrotats, pàl·lids i ullerosos els polítics que, perquè fa anys que estan en la televisió i en el poder, més odien. Millor canviar-los per uns altres, encara que siguen uns bojos.

Héctor Abad Faciolince, «Explicar el fracaso», El País, 04.10.2016.

Al caire

Dies de submissió lingüística, que també és una forma de cosmopolitisme, mirant-ho com a oportunitat; o d'aculturació, com a perill. Sempre estem al caire dels extrems.

Menors i llengües corruptes

Hi ha qui és un expert en alguna ciència i, en canvi, no té cap noció concreta i vàlida sobre el mètode científic. En les llistes d'internet n'hi ha a grapats, d'això. Per a detectar-los no cal que arriben a dir-te: «Tu fes el que vulguis, TRAÏDOR (a la llengua i a la nació)!», perquè un munt de missatges abans pots vore que un racisme i una xenofòbia «carpetovetònics» —per dir-ho com en els còmics antics— emmascarats afecten la reflexió sobre la llengua, eixa llengua que, segons alguns, duent a l'absurd el discurs racial, fins i tot va deixar d'existir al segle xv i encara no ho hem notat.

Al final, estos encara fan bons aquells que raonen com els del banc de «si no fos», que tot ha anat cap avall, degradant-se i degenerant des que eren jóvens. Caldria repensar això, si tant t'estimes la llengua, perquè de la mateixa font ideològica naix el concepte «corrupció de menors»: ¿la víctima és corrupta? S'ho haurien de fer mirar un poc més de prop.

---

Pel riu, traint la salut: 13:35.

Un diccionari possible

El diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) té molts defectes. Jo crec que són derivats d'una institució que està creant-se encara i que arrossega quasi els mateixos problemes que la societat valenciana, pel que fa a la llengua, pel que fa a la legalitat, pel que fa a tantes coses.

Dit això, cal dir que l'article de Francesc Esteve no és un missatge de la llista Migjorn, però és un comentari d'opinió convertit en article per a Vilaweb. Té 15 paràgrafs. Fins a mitjan paràgraf cinqué, opina sobre la necessitat del diccionari, sobre la descoordinació amb l'iec i descriu la prelació normativa històrica de l'iec per davant de l'avl.

En el paràgraf següent, opina sobre l'ús del terme «normatiu» en el títol dnv i sobre què hauria de fer un diccionari normatiu. Tot seguit deixa caure una pregunta que pretén ser retòrica («què guanyaríem...») i que cadascú respondrà en un sentit o altre, no necessàriament com supose que pretén l'autor. Esteve fa ús dels exemples de «bufat, mamat i torrat», però no tinc clar si pretén dir que no s'haurien d'haver admés o que s'haurien d'haver deixat fora del dnv. Al capdavall, l'adjectiu «bufat» està en el diec i els altres dos en el gd62; el gdlc recull «torrat». En tot cas, el diec recull els verbs corresponents (amb eixa accepció) que permeten crear els participis que han donat lloc als adjectius.

A continuació, després d'esmentar el concepte «normativització consolidada» com si fóra un fet evident i concret, destaca l'abundància de «formes dobles» que apareixen en el dnv. Fa un poquet de cosa que no aclarixca que la inclusió de «formes dobles» en un diccionari no imposa l'obligació d'utilitzar-les. Al capdavall, si la «normativització consolidada» és tan consolidada com diu, els usuaris del valencià sabran triar la forma que preferixquen. I tot dins de la normativa, sense haver de trobar-se a la intempèrie ni tan sols quan parlen.

Després fa una petita enumeració de casos en què el dnv recull diverses opcions, la qual cosa li dóna més un caràcter de «diccionari descriptiu o dialectal». En este punt opina que no seria tindre «bon criteri» recollir les diverses formes que adopta el pronom personal de primera persona del plural: «nosatros, nosatres, mosatros, natros». Crec que en este cas també hauria d'haver criticat l'oblit del dnv. Jo no puc pronosticar si acabaran entrant o no en el diccionari, perquè encara que «mosatros» és la forma més usual per on jo em menege, Francesc Esteve assevera que «ja han estat àmpliament superades per a la majoria dels usuaris, que coneixen i usen només les formes de referència». No ho negaré, encara que no siga el meu cas.

És en el paràgraf següent on apareix el punt que més aporta en crítica filològica, ja que li retrau al dnv que «sembla actuar de manera arbitrària». S'ho hauran de fer mirar, els acadèmics, perquè els exemples que exposa Esteve segurament s'han de tindre en compte per a ampliar el diccionari. No sé si la freqüència d'ús documentada és la raó (històrica, segurament) per a distingir els casos i els ha fet incloure «sancer, llançol i llauger però no jagant (gegant) ni calandari (calendari) ni la variant jauger». Com ara, els tres primers apareixen en el Tirant; en canvi, Martorell féu servir «gigant» i crec que cap «calandari» (però els dos es documenten en el segle xv). (L'esment de «jauger» deu ser una broma privada d'Esteve.)

Més avant comenta els castellanismes admesos en el dnv amb l'etiqueta «col·loquial» que Esteve diu «no admesos per la immensa majoria dels altres diccionaris de referència». Supose que no era la intenció de l'autor, però oferix una llista de casos que resulta informativa: jo haguera tardat més a enterar-me d'eixes novetats. En tot cas, cal dir que «quarto» ('cambra') no és cap novetat, ja que apareix en el gdlc i en el gd62, amb més accepcions (el diec també el recull, però sense l'accepció 'cambra').

Com a cosa positiva, Esteve assenyala que el dnv esmena alguns casos del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (dopv). El dopv, ho dic jo, no Esteve, va ser una de les errades conceptuals de l'actuació de l'avl. (No cal repetir de nou que un diccionari ortogràfic no té sentit sense un diccionari amb definicions: no és molt recomanable escriure paraules sense saber què volen dir.)

Més errors o contradiccions del dnv en el paràgraf següent, que faran bé els acadèmics de revisar. I arribem a les conclusions. N'hauran de prendre nota en l'avl, perquè les paraules d'Esteve no estan mancades de sentit, encara que la seua valoració del dnv no siga positiva. Els retrets sobre les discrepàncies normatives entre l'avl i l'iec, la falta de comunicació o de coŀlaboració amb altres institucions s'han de corregir. Tanmateix, sempre serà possible que allà on Esteve troba a faltar «rigor, visió global i coherència» altres hi vegen més «una obra ben feta i útil per a tots els usuaris de la llengua» que tracta d'evitar l'excés d'«entrebancs a la normalitat pel cantó de la normativa». Coses del punt de vista.

En qualsevol cas, amb este diccionari més que sense ell, i en este moment, tenim els valencians una oportunitat de dedicar-mos a l'ús en tota l'amplitud de registres i formes i menys a l'elaboració del simple desús. L'ús i la pressió socials faran desaparéixer variants i en faran nàixer. Este diccionari, quan es trobe inserit en una dinàmica diferent, haurà de ser més àgil i s'haurà de convertir en una obra de consulta i no tan sols en una confirmació o refutació permanent d'una «unitat lingüística» que pareix que sempre necessite més adhesions que demostracions.

Fem-ho complicat

Envie missatges en botelles digitals a la Secció Filològica de l'iec. Em sembla molt bé que es facen reformes en l'ortografia amb la intenció de facilitar l'aprenentatge, que pareix que és el volien. Ara, trobe que haurien de comprovar que estan fent això, perquè en cada un dels toquets que li han pegat en el guionet i els diacrítics, pareix que hagen estat pensant simplement en canviar la decoració, però no en facilitar realment res.

¿Què facilitaria canviar a «ex-director general» deixant «exdirector» (quan no va seguit de cap «general, ocasional, provisional, interí»...) com fins ara? ¿Què facilita canviar un criteri concret, simple i clar per un bastant inútil «únicament en els casos lexicalitzats». ¿Per què resolen «arrítmia» però deixen «contrarellotge»?

Tot això és encara provisional. Doncs, de passada que s'ho pensen, que compartixquen els seus pensaments amb els acadèmics de l'avl, cosa que hauria de ser tan normal i senzill; per contra, sembla que els resulta un criteri difícil d'assimilar. Cada u aprén al seu ritme. Aixina anem.

¡Ecs, diacrítics!

En el cas del guionet haurem d'aclarir quin és l'avanç de crear una discordança entre «exdirector» i «ex-director general». Es veu que hi ha que estava molt preocupat pels «exalts càrrecs»... Doncs, no sembla que hi haguera cap confusió possible en este cas. Més possible i graciós era el cas assenyalat per Ruaix d'«exportador de sida».

Bé, caldria intentar seguir criteris tan generals com fóra possible. Si per a eliminar els diacrítics s'ha considerat que només cal llegir o escriure millor o diferent, que convé repensar les coses, doncs, en el cas d'«exportador» (i «exalt», que tant sorprén a alguns) hauríem de fer la mateixa reflexió i tindríem «antic portador» (o «antic alt», si es vol) al costat de l'«exportador» que realment es dedica a l'exportació.

D'altra banda, teníem clar que no- seguit de substantiu duia guionet, però ara mos tornen a obrir la capsa de la «lexicalització», que és com dir «quan em parega». I això no pareix que facilite gens l'aprenentatge, que es suposa que és la finalitat de la modificació, segons un document de l'iec. No sé què els pareix.

En falten i en sobren

Perquè, clar, et pares a pensar i no acabes d'entendre quina deu ser la reflexió que han fet en l'iec per a decidir que cal mantindre l'accent diacrític de «món»... Perquè, clar, les possibilitats de confusió amb «mon pare», «mon tio», «mon germà» o «mon cosí» es veu que són insalvables.

En sobraven, és clar, però tampoc estàvem mancants de gramàtiques on acudir. Al capdavall, tants anys els ha costat arribar publicar una nova gramàtica que hagueren pogut esperar un poc més a acordar un poc més les coses amb l'avl, més encara ara, quan els intents de control polític del pp es suposa que són més difícils.

A vore si eixes actuacions descoordinades són un bon motiu per a tornar a parlar-se.

Cita dominical / 411: Jorge Wagensberg

Potser és la millor i més compacta definició de ciència possible: tota comprensió de la realitat elaborada amb la mínima ideologia prèvia possible.

Jorge Wagensberg, «Festejos vergonyants», Mètode, número 89.

La confusió dóna faena

La dona la dona... ¿Què? Sí, la nova confusió a què convida la nova gramàtica de l'iec. En fi, la dona amb una gramàtica. ¿Qui? Torna-ho a llegir, perquè no era substantiu, sinó verb. Preferiria que la cosa fora fora..., però no, mos ha tocat ací. Calia eliminar diacrítics; és possible que més avant facen com han fet amb el guionet, que reculen.

En esta ocasió pareix que han estat coherents en el cas de les dos regles que introduïxen la confusió i la complicació innecessària. En el cas del guionet, on hi havia un criteri simple i clar ara tenim de nou «exdirector» i «ex-director general». ¡Uf!, devia fer molta falta eixe guionet. I la regla més simple del no-[substantiu] esdevé de nou un criteri que no té una explicació massa comprensible: «s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats». ¡Bravo!, dit amb alegria, faena per a correctors, ¡que d'això vivim!

A deshora

Un poc molt a deshora m'enrecorde que existix el web Critèria i els envie unes notes sobre uns criteris d'apostrofació que s'han repetit, però que fluixegen en la justificació. Això que en les sigles lletrejades la i o inicials siga àtona (alguns diuen salvant-ho un poc, que «es considera»), no sembla que tinga massa suport fàctic. L'altra nota és sobre la no-apostrofació de l'article femení davant de l'esse líquida: diria que qui va tindre la pensada no va pensar en els catalanoparlants que no fan la e àtona neutra. Si no és així, no entenc que es pretega afavorir la pronúncia de «la Scala» en lloc de «l'Scala».

Com dic, a deshora. I fa dos anys que hauria d'haver tingut present que existia (m'ho va anunciar en un missatge Josep Maria Mestres el 3 novembre del 2014) i els haguera pogut enviar uns quants missatges i ho havia d'haver inclòs en el dtl. Però no ho vaig en eixe moment i es veu que me se va oblidar del tot. I ara l'iec acaba de traure la gramàtica. A l'altra, que el català no s'acabarà demà. Demà, no; despús-demà.

Ha esclatat la rosa

I ara el psoe que rebenta. I mirant-ho des de fora, sense saber què couen allà dins, mos preguntem quins interessos deuen estar defenent eixos «barons» autonòmics que no paren en brosses ni han tingut cap mirament a deixar-se vore actuant com uns rebentapartits. Perquè la impressió des de fora fa temps que és que a algú s'estava jugant caragols i privilegis i li venia malament moure's de la comoditat de l'oposició victimista. És una impressió, de la mateixa manera que tampoc pareixia gens clar que Pedro Sánchez sabera cap a on tirava. Això d'intentar ser progressista és complicat.

El que sí que sé és que el diari El País m'està resultant, editorialment, cada dia més infumable. És temps de fer neteja de subscripcions.

Entretingut i trist

Hi ha debats que esdevenen impossibles, perquè quan u no vol, dos (o més) no debaten, fan una altra cosa: festival de l'insult, del menyspreu, del destrellat, de l'humor fins i tot:

Filologuets, bajanades sense vergonya, degradació accelerada del parlar la nostra llengua, català pèssim, empobrit, desnaturalitzat, d'expressivitat degenerada, poble degradat, patuès, català vulgar i embastardit, el Casanovo, el Manyo o el Saborós, sou una vergonya, llepaculs, beneitarros, moniatos...

Entretingut i trist alhora.

Orelles sordes

El DNV (en línia) de l'AVL inclou un fum de noves incorporacions lèxiques i sintàctiques a la normativa. I pareix que l'IEC es fa el sord (i el cego, en este cas), com si estiguera més preocupat per on enterren els supervivents. A la Sénia o al Carxe.

Els bacteris a la punta de la llengua

Vivim envoltats de virus i bacteris i, més encara, fins i tot conformats per estos últims; respirem tot el que deixem anar a l'aire i mos alimentem de tot el que deixem anar a tot arreu, terra, aigua i aire. Només el foc purifica, ¿oi?, però també destrossa els medis en què podríem viure saludablement. Està clar que vivim en el món que anem fent i això no es resol tancant els ulls i fent que els diccionaris i les gramàtiques no continguen les paraules que descriuen el món mutant que estem impulsant. Per a aconseguir un món diferent i millor, caldrà actuar millor i de manera diferent. Quan s'apliquen i es respecten els drets i deures lingüístics, el català serà diferent —sí, no tornarà mai a ser el de l'any passat ni el de l'anterior— i els parlants viuran un poc millor.

Cita dominical / 410: Juan Carlos Moreno Cabrera

Quan es percep una possible alteració o ruptura del sistema en algun fenomen dialectal efectivament observat, es desenvolupa una anàlisi suposadament lingüística que serveix per a negar-lo o ocultar-lo o simplement es titlla de fenomen incorrecte, vulgar, producte de la ignorància i de l'error.

Juan Carlos Moreno Cabrera, L'imperi de la llengua comuna, segons la traducció de Jordi Solé i Camardons.

Es paguen o s'apaguen

Al capdavall, sembla que deu ser millor negociar i pactar amb aquells amb qui mantens diferències. ¿Que volen que una persona que no utilitza el valencià ocupe la presidència d'una entitat pública que, suposadament, tindrà la funció de difondre el valencià? Deu ser una manera que eixa persona comence a parlar en valencià, ¿oi? I, a més, li pagaran per això: les llengües no s'apaguen si es paguen. Per fi un senyal de la política lingüística necessària: retribuir la capacitació en lloc de la incapacitat (i això val per a la política lingüística i per a la política pública en general). Amb tot, fóra bo que li posaren un termini per a usar el valencià, no fóra cas que s'adonara que li pagaran igual encara que no l'utilitze, tal com s'esdevé en la seua faena actual. Dic un termini i una obligació d'utilitzar-lo, que el titolet de la Junta no t'estranye que el tinga.

Els rics són cars

Diu que ha creixcut el nombre de milionaris en Espanya; també diu que els ciutadans que paguem els deutes i els imposts hem cotitzat amb la sanitat, l'educació i la igualtat de tots per valor de vint-i-sis mil milions d'euros que els polítics governants van destinar a «tapar forats»: és a dir, a reomplir els comptes, les panxes, les goles i els garatges dels banquers. Quan va fer fallida el negoci de l'estafa, el van continuar per altres mitjans. I diu que augmenten les desigualtats i que Luis de Guindos li va reduir el sou a Rodrigo Rato: li'l va deixar en 600.000 euros anuals. I diuen que indemnitzar amb vint dies per any treballat és molt car. És evident que a voltes no és car: hauria de ser delictiu

Té dallonses

Recorde que per a les classes de castellà de l'institut, quan era menut, m'entretenia mirant d'aprendre paraules que apareixien en el drae i que no eren gens usuals, simplement per la pedanteria de demostrar-li al mestre que jo també tenia idea de tot això. No em van dir mai res sobre l'estàndard castellà ni van pretendre tombar-me per utilitzar formes que apareixien en el diccionari, per poc «estàndard» que foren. Això sí, un dia em va cridar a l'ordre el director d'aquell moment, el professor de filosofia i informàtica, per a comentar un escrit de protesta en què havia inclòs —pretenent fer un joc de paraules ocurrent— la paraula uebos. Em va renegar, tot i que no em va poder enganxar en falta, a pesar de l'escàndol de vocabulari.

Enfit de pronoms

El dubte d'ahir l'aclarixen un poc Ruaix i la pàgina 1.388 de la gcc, segons Júlia Todolí:

Perquè la substitució sigui viable, el SN en el qual es troba inserit el complement del nom ha d'aparèixer en posició postverbal i, més concretament, en la posició de complement verbal.

En estes coses dels pronoms passa com en totes les situacions «defensives»: fàcil que mos semble que cal salvar alguna pàtria en lloc de salvar-ne els habittats. I pareix que, com més sucre, més dolç. Acabem fent-ho ben embafós.

D'això

¿«N'és un exemple [...]», «[...] n'és un exemple», «un exemple n'és [...]»? Diversos resultats no sempre equivalents de la substitució pronominal. Ho diu Ruaix, que l'última formulació no és correcta. La cosa seria saber per què hi ha qui la fa servir per escrit —fins i tot quan no toca— si se l'estalvia quan parla. D'això.

La prova del mocador

S'ha resolt el tema del cap cobert en classe en l'institut valencià. No sé com ha anat la redacció de la nova norma o com s'ha regulat l'excepció, però les notícies diuen que s'ha resolt el problema d'atendre les persones que pretenien accedir al centre amb el cap cobert. Supose que s'haurà atés l'opció de les persones que porten mocador, barret, bonet, casc, etc. I supose que la norma norma de tots impedirà que algú puga coartar la «llibertat» indumentària de deixebles, parroquians, súbdits o familiars. Ah, i la de les dones, que pareix que siga només cosa de les dones posar-se un mocador al cap.

Cita dominical / 409: Richard Garnett

El valor dels llibres, com el de tantes altres coses, pot vore's hipertrofiat per la superstició.

Richard Garnett, a partir de la traducció castellana d'Amelia Pérez de Villar de la introducció a The Enemies of Books de William Blades.

«Cap de Mocador»

Hi ha qui diu que dur el cap embolicat amb un mocador és un símbol d'identitat, que no és un complement de moda com ho puga ser una gorra, que és una manera de viure... Ei, ei, hi ha en eixa exposició un poc de presumpció i de menyspreu envers els caps amb gorra, ¿no? No sabem què haguera passat si en lloc d'una xica musulmana ho haguera intentat una catòlica —una xica dasfasament «tradicional» o fins i tot una monja—. Per tant, no tenim elements per a pensar que es tracte —tal com ha declarat el xic de sos Racisme, que el reglament del centre educatiu és un reflex d'una onada d'islamofòbia.

Posats a debatre transcendències quotidianes, caldria revisar eixe fet tan curiós del masclisme banal en què pareix que es basen algunes de les pràctiques religioses més corrents. A banda d'això, espere que arribe el dia que un xic —sí, no discriminem els mascles— pretenga expressar la seua identitat mitjançant una caperutxa de vesta. I ja vorem què n'hem de dir. N'hauríem d'haver aprés alguna cosa d'aquell absurd i humorístic «Cap de Canoa».

Qualsevol raça i condició

La moda no hauria de ser una religió, ni tan sols la religió hauria de ser moda. Però hi ha qui s'agarra les coses amb el fanatisme suficient per a pensar fins i tot que la religió és més que una moda, més i tot que les normes de la democràcia. Sembla que hi ha una xica que, segons diu, per «motius religiosos» reclama entrar a classe en un institut de València amb el cap cobert; no li ho deixen fer perquè hi ha una norma per a tots que ho impedix —es suposa que pensant en gorres, boines, caputxes i barrets; ¿mocadors?

Supose que, en lloc de demanar una excepció religiosa, eixos mateixos que la demanen en les normes legals per tal de mantindre «sense excepcions» la seua pretesa religió, haurien de començar per introduir ells mateixos les «excepcions» necessàries en la seua pràctica religiosa per a conviure amb les normes democràtiques, que també són discutibles, criticables —¿això de no dur el cap cobert és útil per a res?—, errònies inclús en molts casos, però no són dogmes religiosos ni han de ser-ho. En eixe sentit, són respectables. I també ho haurien de ser per als «religiosos» que pretenguen conviure en una democràcia amb persones —com es diu— de qualsevol raça i condició.

Política quàntica

Les metàfores, comparacions o símils poden ser instruments per a sintetitzar una reflexión. Això sí, encara que van molt bé per a aclarir l'argument, eixes síntesis són imperfectes i incompletes. I com més valor els donem, segurament esdevenen més injustes i falses. Tenim el cas dels semàfors en groc intermitent per als cotxes davant d'un pas de zebra on els vianants tenen el ninotet en un dels dos estats possibles, com el cas del gat de Schrödinger: els vianants estan vius i morts alhora, perquè alguns polítics i funcionaris no han fet la prova de posar-se en el lloc del ciutadà. Em sembla que hauria de ser el ciutadà qui hauria d'obrir la caixa i decidir si el «gat» de l'administració continua o no amb la seua faena. Però no, són els «gats» —blancs o negres, que dia aquell, però que cacen...— els qui juguen a la incertesa quàntica amb la vida dels ciutadans.

Vents de claror

El «perniler» de València es devia vore hui des del Montgó. És una llàstima, però eixa clarividència no s'apega. Rita Barberá Nolla deu estar segura que, si hi hagueren en València unes eleccions on ella es presentara, les guanyaria. Al cap dels pocs anys d'experiment democràtic en Espanya, pareix que una de les coses que hem aprés —i que era una de les gràcies de la dictadura— és que podem ser «irresponsables» amb impunitat. Ho són ben sovint molts polítics i n'hem pres bona nota. L'ètica personal influïx en el funcionament de la societat, certament. Mirant-ho des del Montgó, pareix clar que la falta d'ètica esdevé desgavell urbanístic i ambiental. Són les eleccions que fem.

Grinyols de tardor

Canvia el temps, arriben uns núvols negres, el vent alça l'arena de la platja i fa fugir les ombrel·les. Ha arribat el final de l'estiu i ja estem a mitjan camí de la tardor. Em queda una setmaneta de vacances per davant, però la calma vagarosa desapareix quan tot s'accelera, el tràfec laboral torna a tronar i els locutors de ràdio tornen a despertar crits i ànsies sense remei. El món es mou, grinyola.

Els imposts dels beneficis

¿Què voldríem a canvi d'uns imposts del 50 % dels ingressos? La pau i la felicitat universals, segurament. ¿On està el problema? ¿On està l'exageració? Les inversions no solen ser tan rendibles. Llevat que el benefici depenga també dels prejuís. Com ara una renda per ser persona. Si és que ho podem ser.

Cita dominical / 408: Janet Browne

Molts valedors de l'eugenèsia defensaven l'avanç científic i tecnològic. Molts eres socialistes convençuts i partidaris del sufragi femení, però també del nacionalisme, del xovinisme, de la selecció i dels perjuís.

Janet Browne, «Charles Darwin i la ideologia», Mètode, número 90.

A favor d'uns o d'altres

La tecnologia, les innovacions de tot tipus, en tots els àmbits, en les comunicacions, en la seguretat, en la informació, en l'agricultura, allà on mires, fins i tot en el redescobriment permanent de la història —sempre descobrim un poc massa tard moltes coses—, topen amb la matèria humana de sempre: en uns llocs, a favors de les persones; en altres, a favor de les personalitats. La palla de l'arròs s'hauria de cremar.

Disponibilitat precària

«Encara hui» una parella jove que parlen en valencià mentres sopen en un retaurant amb tapets de tela, a vora mar, li parlen en castellà al cambrer —magribí— que els atén en eixa llengua. Després mos miren un poc sorpresos quan noten que el cambrer mos entén i mos atén. El cambrer, encara que continua parlant en castellà, fins i tot fa imitacions de les frases més habituals que deu haver sentit en valencià o repetix alguna expressió nostra. Disponibilitat lingüística i servitud. Encara podem triar. Ni la carta ni la factura, això encara no ho podem triar quasi mai en valencià.

Els carrers de Sagra

A Sagra, els carrers amb nom de sant tenen una redacció poc habitual amb article: «carrer del Sant Sebastià», «carrer del Sant Antoni», etc. Certament, també està el cas del carrer «dels Sants Abdó i Senén». I tenen carrer de Joan Fuster, de Sanchis Guarner i plaça del País Valencià. Coses de moriscs deu ser. A banda d'això, és clar, hi ha Un Cuiner a l'Escoleta, un restaurant al bar del «polisportiu» del poble on et pots xuplar els dits. I quan ixes, tens la piscina municipal davant i les muntanyes darrere. Pots escabussar-te en l'aigua o en la natura.

Funcionaris a 16.000

Diu que l'exministre Soria ha renunciat al lloc que li havien regalat en el Banc Mundial. Bé, eixos 16.000 euros al mes no es perdran, que li'ls ingressaran en el compte a un altre «funcionari» triat a dit. Pareix impossible tanta barbaritat seguida: elegir un polític mentirós, fer nomenaments a dit i pagar-li a algú 16.000 euros al mes. Això s'hauria de fer per sorteig en concordança amb el número de la loteria, i llavors s'entendria un poc més la impossibilitat que eixa faena rendixca un acompliment que estiga d'acord amb el sou, la impossibilitat de ser elegit per motius transparents i explicables i, finalment, l'obscenitat del premi. Això ho fan i ho aplaudixen els que repartixen carnets de populista als adversaris polítics. Doncs, deu ser que anem bé amb els «elitistes», ¿oi?

El canvi amb ganyes

Fa massa calor per a tot, una basca de por, també per a llegir en el diari que hi ha transatlàntic de turisme que farà una volta pel pas del Nord-oest, cosa que abans del canvi climàtic era impossible. Mirant-ho com a un marcià, sí, en lloc de vore un problema causat pel canvi climàtic, podem trobar-hi una oportunitat. I quan mos ixquen ganyes —els «marcians» no en tenen, ja ho sé—, com en aquell film tan roón de Kevin Costner, doncs, haurem entés que la natura no es preocuparà per mosatros si mosatros no ho estem fent.

Setembre climàticament bascós

La calor d'este setembre m'està transformant les vacances que preveia de tardor en un nou agost bascós. No sé si algun dia arribarem a fer un pensament. Veig que passen hui en la tele el film americà El dia de demà. «Mala ciència» diuen, segons la Wikipedia, però ja no sé si es tracta de ciència o d'inventar alguna falòrnia que faça reaccionar beatíficament els humans dels països contaminants. Sí, arribarà el dia que serem això que es dia «mutants» en les històries de fa anys. Mentrestant, continuem cremant suro blanc durant en les falles —exemplifique localment, però pense globalment.

Cita dominical / 407: Manuel Sanchis Guarner

Generalment l'expressió lingüística només suggerix o evoca allò que es vol manifestar, i molt poques vegades ho definix, ocorrent així sovint que la proposició lògicament o gramaticalment incompleta, basta per a la comprensió.

Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana.

Idees per a ofegar-se

Es dóna el cas que un desconegut comenta que no plou, un home major. Li comente que, amb això del canvi climàtic, ja sabem què passarà i que mos ho estem carregant tot. Però ni m’atén, perquè ja té la lliçó apresa: només la natura sap què passarà, ella ho dirigix tot. Intuïxc que situa el seu mode de vida més o menys benestant per damunt de tot. Amb un argument aixina, un desconegut no pot fer res més que prendre nota i valorar si no podríem explicar-mos un poc millor que l’exministre Soria i el cosí de Rajoy. ¿I eixe Soria ha d’assessorar de res en el Banc Mundial? L’impost al sol i el reciclatge dels diners en Panamà. Ideologia per a països “emergents”, sens dubte. O més aviat per a ofegar-mos.

Keys-to-go

Tres oriols, diria. Segons el manualet sobre ocells que tinc a mà. Fugen veloços i deixen arrere una grogor intensa. La democràcia espanyola està fen fugir un altre pardal que deixa rastre: la confiança en l’activitat parlamentària. En lloc de professionalitzar els parlaments, com a conseqüència de l’ús polític que se n’ha fet —en diuen disciplina de vot—, no tendix precisament a la professionalització funcionarial i a la disponibilitat política de rendició de comptes davant de la ciutadania. Estem a punt de perdre un altre any per no xafar ulls de poll, o pot ser que siga, perquè ja mos està bé aixina, que tot això de l’avaluació de l’acompliment i la professionalització no casa bé amb l’agradable irresponsabilitat que tenim a mà. També hi deuen haver manualets sobre això, amb pardals i patxarells —que dia ma tia Xelo. (Per cert, polsant "control+xift" canvies l'idioma del teclat Keys-to-go de Logitech. No tot és tan simple, sobretot si no ho saps.)

Estornells a contrallum

Estornells d’estiu, estornells d’hivern, no sé encara distingir-los, perquè no els veig el bec, que pareix que sempre van a contrallum. No és pels indicadors econòmics que hem d’elegir un govern, però no sembla que estiga massa clar quins dels milions de motius prevaldran per a que no siga un govern com el que hem tingut fins ara, de dretes, depredador i reaccionari. En tot cas, llevat de Baldoví —el nostre possible borgen—, em sembla que els veig a tots a contrallum.