Per no pensar en l'acumulació de desastres que s'han produït últimament —la desfeta del «personatge» Errejón, la negligència mortal del president valencià Mazón Guixot en la gestió hidrològica del 29 d'octubre passat, la nova elecció de Donald Trump com a president americà, els bombardejos de Netanyahu i Putin sobre la població...—, em fixe en el fet que la gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans manté la grafia irregular de resecció amb una justificació poc clara:
S’exceptua el mot resecció, amb grafia presa directament del llatí.
Vaig mirant documentació i, deixant de banda que l'etimologia no hauria de justificar res —totes les paraules venen d'alguna llengua i seria racisme, xenofòbia o, si volem, apartheid etimològic validar o rebutjar res per eixa causa—, en realitat no deu haver vingut «directament» del llatí, ja que en llatí era resectio i hem canviat -sc- en -cc- sense problemes. Si les dates quadren, no m'estranyaria que fora una adaptació del francés (résection) o del castellà (resección).
El cas és que també podem documentar la forma ressecció 🔗 en obres d'autors i institucions de prestigi —ai, el prestigi, l'autoritat, no acabem d'escapar de les rutines eclesiàstiques—. Aleshores veig que Enric Gomà ja proposa en Canvi d'agulles 🔗 que deixem de fer eixa excepció. I proposa com a idea general:
No ens hem d'arronsar ni sotmetre'ns a les convencions de les altres llengües. Busquem el nostre propi camí.
Pel camí aprenc que en llatí hi havia disertus 'eloqüent' i dissertare 'discutir'; que el llatí resonare va «directament» a ressonar, però en esta paraula sí que posen les dos esses; que en català antic resecar —escrit aixina aleshores, però probablement pronunciat amb esse sorda— era 'corregir'... 🔗 I, clar, em pare amb les dades, les separe de les justificacions, observe els fets, comprove els fonaments, busque els arguments, intuïxc les causes, em confonen les decisions...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada