Val, el Més 324 de dimecres de la setmana passà (29.09.2024), ¿què fem amb recurs retòric que va utilitzar l'historiador Josep Burgaya per a contradir els arguments de l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas? La tinta de calamar o la faŀlàcia de l'espantall, si volem vestir-ho un poc amb una denominació eufemística, va empastrar la credibilitat de l'historiador.
Cap al minut 37 del programa, Jaume Alonso-Cuevillas diu: 🎬
Espanya té una llei de secrets oficials de 1968, una llei, per tant, pròpia d'una època de dictadura, una llei signada per Franco i Fraga Iribarne, una llei que posa massa secretisme respecte a coses que s'haurien de conèixer, una llei que no té equiparació amb altre països europeus.
A rengló seguit què «opina» diu Josep Burgaya que ha dit l'advocat Cuevillas:
Altra cosa és de que..., respecte al que ha dit l'advocat, hi ha un parell de coses que a mi m'interessa destacar. Una és dir que no hi han documents classificats em democràcia: això és mentida. [...]
Burgaya també és polític —com ho ha segut un temps l'advocat—, però això no hauria de validar eixes giragonses amb la veritat, com si les opinions hagueren d'anar adobaes sempre amb partidisme i mala intenció. Eduard Voltas, fent funció de periodista, ho va voler reparar, però Burgaya: «En tot cas, jo he sentit això», va preferir que la realitat no li desmentira el seu argument faŀlaç.
