Drets imaginaris

Som quatre en la terrassa d'un bar d'un poble de l'Horta de Valéncia on anem per primera volta. Mos han atés en castellà diverses cambreres que mos entenien i no han dubtat ni han fet cap comentari quan els hem parlat en valencià. Al cap d'un temps, ix un xic a pendre-mos nota: es queda parat, sorprés com si no entenguera res del que li comentem i amolla alguna cosa aixina com «solo en español» o «jo solo español», sense cap animositat. No fem cap comentari i li diguem els noms dels entrepans tal com els té en la carta: mos entén i mos atén. No hi ha cap intercanvi més amb ell. Per tant, no hem renunciat, però tampoc hem avançat, que a estes altures també és una renúncia.

M'he quedat pensant i, després d'avançar un poc en l'article d'Aracil «Educació i sociolingüística» (1979) 🔗 pense que s'hauria de poder adoptar una estratègia més activa que afavorixca el contacte lingüístic passiu del cambrer. En deuen haver diverses, segons el caràcter i l'afabilitat de cada u. Una simple podria ser convertir la decisió en un petit debat entre clients en valencià sobre els entrepans que volem, si mitjos o sancers, si són grans o menuts, si amb cervesa o amb aigua i, al final, que algú es gire cap al cambrer a vore si ho ha entés i, aleshores, repetir en valencià qualsevol cosa que li semble que no ha entés... Si és que hi ha res que no puga entendre d'una comanda tan simple com un plat de braves, quatre entrepans que porten els noms de la carta, dos cerveses sense alcohol i dos botelles d'aigua.

Bé, el full de reclamacions que tant costa de demanar, si mos indignem perquè es posen militants en el menyspreu lingüístic. Costa de fer, però de tant en tant convé recordar que tenim drets com a consumidors, que també són drets lingüístics. O això podem imaginar. 🔗