Els quixals

Com que vaig acabant la fitxa sobre quixal, intente descobrir com en diuen en rus dels quixals. Per un moment només trobe que en diuen зуб ('dent'), però pensant que en francés són dents molaires (i molaires fent una eŀlipsi), li ho passe al traductor que em diu que els quixals en rus són коренные зубы, o siga, les dents adjectivades, però l'adjectiu pareix que vullga dir 'indígena; permanent'. Sort que trobe uns dibuixos que sí que em permenten localitzar l'adjectiu adequat, моляры 'molars'.

Tot això té a vore amb el conte «El conegut» de Txékhov, 🔗 on Takse m'ha mostrat que el traductor Arnau Barios havia alternat estilísticament quixal i queixal, tot i que no he pogut localitzar 🔗 en l'original rus la raó d'eixa alternança. ¡I quixalets tamé! ('И маленькие зубки тоже').

Diògenes amb un llum

Pegue una volta per una ciutat de Turquia, Sínope... ¿O ara deu ser Sinop? ¿O a la francesa, Sinope? Els ho demane als de l'iec, que m'ho aclarixquen, perquè les tenen les tres en el seu web i no acabe de vore quina deuen pensar que és preferible. Per sort, tractant-se d'un topònim ara turc, no sé si abans grec o d'alguna atra llengua encara, la cosa deu ser fàcil, només deu tindre efectes sentimentals o polítics lleus. No passa el mateix amb la forma d'escriure el valencià-català de cada dia, que té encara salvapàtries que el farien desaparéixer abans de vore escrit tot el que han aprés que és lleig, erroni i culpable. Diògenes el Gos 🔗 en diria alguna cosa des del fons de l'alfàbia.

Variacions d'astiu

El web de la Betevé té una secció dedicada a fer apunts sobre la llengua. Fa uns dies en feen un sobre les variants estiu i istiu 🔗 que em va semblar molt encertat, prou documentat i aclaridor. Ho resumien claret claret:

Doncs rigorosament hauríem de dir que totes dues. Una —estiu— perquè és l’opció normativa i històrica que apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans; i l’altra, —istiu— perquè és una opció col·loquial provinent d’un fenomen fonètic habitual, i que tampoc no és flor d’un dia, sinó d’anys.

De totes formes, es van enviscar un poc en un entrebanc un poc tronat a estes hores: «cal evitar-la en el formal i l’escrit»... Petita contradicció o paradoxa. Tal com preferien, si aixina ho consideraven, podien evitar la forma istiu en el registre formal, però el cas és qie «l’escrit» no és cap registre, és un mitjà o un suport, i els registres formals i informals també s'utilitzen per escrit. De fet, la paradoxa o contradicció es fea evident perquè aportaven un poema «escrit» de Salvat Papasseit com a mostra d'ús de la variant «istiu»:

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d'istiu.

Informal, literari, poètic, oral, escrit, variacions d'astiu.