Llàstima que no els despenge el telèfon, perquè m'estic perdent unes converses sucoses, d'eixes que són com un teatret en què hem de representar una escena plena de diàlegs aberrants i absurds on, encara ara, en ple segle xxi —expressió temporal tòpica que no vol dir el que pretén— farem de maleducats per antonomàsia: som els qui parlem en valencià-català amb algú que parle en castellà.
En eixe diàleg propi d'un sainet o d'un gag d'ideologia classista o directament feixista, els papers teatrals més reiterat d'herois melodramàtics són els dels personatges que fan d'algú que diu parlar en castellà o no entendre el valencià. Són quasi sempre castellanoparlants monolingües —a voltes també diuen conéixer alguna llengua oficial de la Unió Europea, generalment, l'anglés—. Eixos personatges es caracteritzen perquè tenen la mania de dir-los maleducats als qui no els parlen en castellà, i exposen la justificació de la seua autoritat ètica i moral derivada de la seua vida personal i professional, on viuen i treballen envoltats de persones que parlen en altres llengües (en este cas de Save de Children, valencià i alemany) i que, davant d'ells, es sotmeten a la «norma» de la molt anomenada «bona educació» de parlar en castellà. 🔗
Els autors teatrals —i els guionistes— d'eixes peces breus cauen massa sovint en els mateixos tòpics i raonaments costumistes, molt coneguts i suats. Fan que la peça no tinga l'aŀlicient, el punt de varietat i de sorpresa que requerix una situació en què és difícil incorporar l'acció fílmica de les persecucions o les exclamacions pròpies de les històries de misteris i crims.
El diàleg tòpic del personatge de l'«enfadós castellà insolent» o de l'«enfadosa castellana insolent» prototípics, fa anys que necessita una renovació d'arguments, tant en la redacció de les intervencions, que demanen un poc més d'expressivitat, d'inflexions de veu que superen els ja massa vists Tenorios, Quixots o els manualets dels fatxes xenòfobs (encara que faça sempre fa gràcia llegir i sentir a Martínez el Facha). Caldria revisar la pobra situació d'eixos «enfadosos», que no és possible que a hores d'ara hagen de viure immers en les normes d'urbanitat del franquisme (i anteriors), no és possible que encara ara s'hagen socialitzat en una omnipotència apresa pròpia d'altres èpoques, que vixquen en una bambolla defensiva que els aïlla i modela, una bambolla monolingüe que els fa pensar que els altres sempre són culpables o, si més no, maleducats.
Caldria dotar l'«enfadós o enfadosa castellà insolent» de passió i intensitat, sense caure en el fulletó, d'empatia i simpatia. A més, es podria provar a explorar la via de la comicitat, la frivolitat i, ¿per què no?, l'autoironia. 🔗
Per l'altra part, el personatge de l'interlocutor «valencianoparlant agredit i insultat» necessita també incloure un poc més de sentiment. Hauria d'exposar les seues emocions, hauria d'evitar els excessos de racionalitat i el legalisme dels drets lingüístics, hauria de mostrar la seua feblesa anímica derivada de la renúncia constant, hauria d'entaular un diàleg psicoterapèutic des del desànim, on podria expressar sincerament la seua necessitat d'afecte davant una situació de patiment; més encara, que patiment davant una altivesa i una supremacia a què no pot aspirar, perquè les lleis han establit la possibilitat, però les normes socials són més rellevants i condemnen encara les persones «valencianoparlants agredides i insultades» a un paper de desistiment i de disminució de la seua qualitat ciutadana. La seua frustració necessita una via d'expressió clara que desperte l'ànim benèvol dels «enfadosos castellans insolents», la preocupació per les debilitats dels seus conciutadans discriminats.
En fi, se'n podria fer un curs sancer d'escriptura teatral i de guions, còmics i seriosos. Seria bo que els vídeos de la sèrie Ben dit! del Servei de Polítics Lingüística de la Universitat de València 🔗 deixaren d'emetre refregits d'ortografia i lèxic —molt sovint superats per l'ús quotidià i les necessitats expressives— i que intentaren impulsar la comunicació real en valencià amb escenificacions de situacions de diàleg on mostren instruccions, regles i estratègies que faciliten l'ús del valencià en qualsevol tipus de conversa i davant de diferents tipus d'interlocutor. Podrien ajudar a aprendre quan és factible i positiu el canvi de llengua —si és possible— i quan convé utilitzar eixes tècniques que faciliten continuar parlant en valencià i que ajuden a evitar la renúncia en els casos en què és impossible, innecessari, frustrant o contraproduent.
A vore si renovem el panorama de la conversa sociolingüística.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada