Després de vore el film Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles cada una de les activitats més o menys rituals o repetides —i repetitives— que faig cada dia a casa em recorden i em fan sentir el tedi vital que transmetia la vida de Jeanne Dielman, sobretot el tercer dia —la història s'alalrga durant tres dies—. Les meues passes ressonant en el silenci del matí fosc, el so dels plats i els coberts, la cullereta removent el café, el ganivet que talla la poma... Deu ser per això que és considerada una obra mestra, perquè t'agarra en la teranyina de la quotidianitat i la banalitat.
La narració transcorre sense tensió ni intriga, tot és rutinari i trist, fins al tercer dia, en què pareix que l'ànim, la gestualitat rutinària i les inèrcies van destarotant-se. Els ulls de la maare, perduts en el buit, anuncien un ensopiment i un trencament, una escapada que sembla impossible, un remat brutal i senzill alhora, que s'intuïx possible i alhora excessiu, però la vida és sovint aixina, absurda i exagerada, tant en els sotmetiments com en les revoltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada