Es suposa que és una obra mestra del cinema: Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles 🔗 i deu ser per això que la tenen en Filmin.cat (versió original, subtítols en valencià). Mos la posem pensant en vore-la amb la boca oberta, que és el que cal fer davant les obres mestres. Mos la dosifiquem en tres dies, perquè són més de tres hores sense més acció que l'activitat casolana d'una dona i el seu fill a Brusseŀles als anys setanta.
Amb molt bona predisposició puc admetre que és una narració fílmica, inclús que és una obra mestra d'algun gènere cinematogràfic. Però m'inquieta pensar que m'estic forçant a trobar algun plaer o alguna satisfacció inteŀlectual mirant a través de l'objectiu de la càmara una representació que pretén que no representa, que pareix transmetre la idea que estem fent un exercici d'observació, que esquadrinyem què fan una mare i el seu fill a casa durant tres dies de la seua quotidianitat. I que hi trobem valors estètics i narratius.
Hi ha un guió i hi ha una direcció que decidix què mostra i què amaga. M'agrada mirar fotos antigues, vore filmacions velles de la vida quotidiana, i el film té eixe atractiu, si et decidixes a esperar la immersió mental en eixa ficció sense alicients espectaculars, sense emocions ensucrades o alterades per l'adrenalina de la sorpresa o l'atracció literària.
Són coses que possiblement s'han d'haver fet, que supose que servixen per a aprendre on estan els límits narratius de les ficcions que mos captiven la imaginació, que mos fan esclatar les emocions. Es tracta de fer la prova de passar el temps sentint-lo en eixa part molsosa —o florida— que deixem en la fosca del dia a dia i que se'n va sense deixar rastre, generalment. Llevat que afecte les estructures, fílmiques o quotidianes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada