divendres, 20 de gener de 2023

Llengua excipient

A l'hospital m'ha fet un justificant en castellà, a pesar de la llengua que parlàvem jo i la xica que m'ha atés, un valencià ras i clar. Ni tan sols l'ha tret en un formulari bilingüe de la impressora, d'eixos que tenen el valencià com a excipient. Material per a una reclamació, sempre a remolc o espentant, que no sé quina és la versió que més mos convé o que menys mal mos fa.

Mos podem entretindre mirant de descobrir si jamai és ara mateix una paraula viva al País Valencià, o les connexions ideològiques o literàries entre Joan Fuster i qualsevol «barbut» d'eixos que concebia ell com a exemples de saviesa martiritzada —tot hòmens—, però si mos encantem un poc mos hauran de salvar la llengua els pocs immigrants forasters que han tingut la sort de topar amb algú que els parlara en valencià i no els amagara eixa possibilitat. Ni els l'amargara.

Com ara la xica (romanesa?, polonesa? Ucraïnesa?...) que tenia darrere de mi esperant davant del taulell dels justificants. Takse em recorda l'andalusa o extremenya aquella, que supose que tots coneixem de quan érem menuts, que parlava en un valencià general funcional i fluent on els morfemes i les desinències anaven al vol de frase en frase barrejant les peces amb algun dialect del castellà. «El meu bastisté me lo ha dit». Jo la coneixia de la parada de l'autobús que anava a la mar, on les converses i les espentes eren tant una lluita de classes com un intercanvi d'albaes en una democràcia incipient. O excipient.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada