Aquells «nacionales»

L'aventura del valencià com a llengua continua mostrant símptomes de deixadesa i desús. Deixadesa institucional. Hi ha polítics que no «recorden» que el país té dos llengües oficials i que la llengua peculiar d'ací no és l'única i excloent en què pareix que ells pensen. He vist que programen un festival cultural amb coŀlaboració municipal, Fronteras es diu, que no indica que pretenga ser «pel castellà a cafissos» ni «per la imposició del castellà i l'oblit del valencià», sinó que pretén ser «El festival donde los músicos hablan de literatura y los escritores de música»... I se'ls oblida afegir «siempre que que no lo hagan en valenciano».

Si no ha segut un oblit, sinó que ho amaguen a posta, fan ben fet. Perquè per a ells no és necessari. Això és per als que necessiten estar ressaltant que ho fan «en tal llengua», perquè hem d'avisar per a que ningú no s'ofenga o es senca amenaçat quan li arriba a les orelles un idioma diferent del que esperava. Té igual d'on vinga el text o la representació artística, d'Àsia, d'Europa central o d'Amèrica, els semblarà bé sempre que no es vehicule en valencià, només en castellà.

En canvi, boquejant com els peixos fora de l'aigua, la resta mos hem de conformar amb l'arqueologia filològica, amb l'erudició marginal, amb recular en els segles d'escriptura i cartografia del país, per si és possible agarrar un poc d'impuls:

• Albert Hauf presenta l’edició crítica i filològica de la «Vita Christi», d’Isabel de Villena
  (Diari La Veu, 20.01.2023)
• La comarcalització valenciana, una assignatura pendent
  (Diari La Veu, 21.01.2023)

Erudició i arqueologia sàvia reclosa en un monestir, desestructuració com a poble pendent i dependent. Una combinació constant de simbolització compensatòria i desarticulació comunitària que ha de desembocar en la felicitat del «panorama nacional», em el fons, encara el d'aquells «nacionales».