dimarts, 9 d’octubre de 2018

La xarxa t'ho posa a figabocí

Dos parelles de desconeguts seuen en la taula del costat, parlen en un valencià familiar, tot i que en castellà amb la cambrera. Més tard es convertixen en coneguts gràcies a la intervenció de les xarxes socials: tenim amics en comú que mos reconeixen a través de l'autofoto que es fan amb l'alegria del dinar. Els que eixim al fons mos convertim en molt rellevants per als receptors de la foto. Els avisen que sóc «del poble», que és com els de Tavernes de la Valldigna denominem la ciutat. Els de Simat i Benifairó en diuen «la Vall» (i jo també en este bloc, ja que sóc d'allà, però també molt de fora, per molts motius). De les dos parelles, dos són «del poble» i els altres dos són de Silla i Catarroja. Ningú no és perfecte, que dia aquell al final del film de Billy Wilder.

Abans de fer coneixença, m'havia arribat de la seua conversa veïna una expressió vallera que no em sonava haver sentit mai: «a figabocí» ('preparat, aparellat'). Després de saber que érem «del poble», la xica que utilitzava l'expressió (cosina del meu amic valler de la xarxa social) em va aclarir que la coneixia pels cercles reduïts de la seua família. L'altre xic de la Vall em sembla que no la coneixia.

Mos fan un repàs sumari de les vides d'alguns amics comuns que fa temps que no vegem. I mos fem una autofoto tots junts que enviem a la xarxa. L'incògnit s'acaba, però a voltes s'acaba bé.