La llengua de les ocasions

Qualsevol combinació de trets i models (lèxics o morfològics) ha de ser ben acceptable per als catalanòfons, perquè només caldria que sense elits, sense mitjans i parlant en valencià a pesar de la pressió del castellà, també estigmatitzàrem el valencià més general (o el valencià local, com vullgau). Això ja es féu —es fa encara, ¿oi?— i ja vam vore que no anàvem enlloc per ahí, perquè els bous dels mitjans han d'anar per davant del carro dels acadèmics. Sense mitjans que canalitzen l'aigua, l'aixeta (acadèmica) no servix per a res.
Per exemple, quan als demostratius, jo faig servir sempre el triplet més comú per ací (este, eixe, aquell), i ho faig per això, perquè és un model amb un valor general, almenys on jo els faig servir i d'acord amb la meua intenció, i les meues intencions, neutres o connotades, no varien expressivament per l'ús dels demostratius. Els ulls del lector, ja ho sé, poden variar el resultat d'eixa intenció. I, bé, els faig servir també per escrit després d'haver-me llevat de damunt la llosa de la vulgaritat que els condemnava al registre familiar, al del bar amb els amics, a la marginació social...
Fa temps que no em resulta estrany topar amb persones que no saben parlar massa en valencià, però que usen «aquest». Tinc la sensació que arribarà el dia que no ho faran més, això de parlar en valencià, però almenys hauran interioritzat eixos demostratius reforçats tan de les ocasions. I no seré jo qui els diga que parlen en castellà perquè no entonen bé la cançoneta que tenim en la Vall.