L'origen i l'antiguitat del verb apropar ha remogut les agrors de la llista Migjorn. N'hi ha els qui preferixen acostar (o altres sinònims) i, de rebot, consideren que l'ús d'apropar és un castellanisme i han pensat d'arraconar-lo abans que l'ús d'este verb faça recular la resta de sinònims. Contra esta preferència, hi hauria els qui tenen el verb ben viu i usual en la realitat quotidiana, per la Cerdanya, tal com documenta Coromines en el diccionari etimològic, o pel Vinalopó, tal com comenta Joan-Carles Martí i Casanova (i com explica en el seu bloc) —el llibre de Carles Segura Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó esmenta aprop i apropet, però no el verb—. I també en fan ús en la literatura o en registres que pretenen ser més formals, on pareix que hi han vist un signe de distinció, d'elevació sobre la mitjana dels parlants.
I, bé, gràcies a la xarxa, un company collistaire, Emili Sáez, mos informa d'un ús del verb apropar en el segle xv (Google Llibres, consulta: 28.11.2012) «però Sent Lluch se aprope»; continuant la cerca en la xarxa en trobem dels anys quaranta del segle xix, que també endarrerix la datació de 1889 que dóna el gdlc.
M'acoste al teclat, i avise els coŀlegues d'Enciclopèdia Catalana de la troballa.
El bon amic Carles Segura, vaig ser al jurat que li donà el premi Ciutat d'Elx al "Parlar d'Elx" degué pensar que el fet que els d'Elx tan sols diguem "apropar" ("acostar" no s'ha dit mai i els valencians d'Elx pensaran que es tracta del verb "gitar" en castellà) no tenia cap mèrit. Al capdavall, el xicot és nadiu i criat a la ciutat d'Alacant.
ResponEliminaJa, en realitat açò de parlar no té massa mèrit. Sort que ho compliquem bona cosa...
ResponElimina