Clavills en l'ús del valencià

Ahir, poc després de la pluja que s'ha fet una visita habitual estos dies sobre València, mentres s'eixugava el terrat, vaig eixir a llegir amb la claredat de l'últim sol de la vesprada. A l'Ipod sona la selecció de música sueca que he pogut aconseguir fins ara: Lars Winnerbäck, Lisa Ekdahl, Laleh, Bo Kaspers Orkester i algun altre, més o menys els que apareixen en l'apartat de música al final de la columna dreta d'este bloc.

I mentres passava les planes de La Clivella, la novel·la de Doris Lessing (traducció de Marta Pera Cucurell), la lectura d'eixa vesprada, em venia al cap el fet que hi ha diputats que treballen molt pel valencià, però el cas és que ho fan fins i tot sense el valencià, segurament sense adonar-se, per eixa comoditat que ens depreda. Li ho vaig dir a un diputat del BNV, que va reconéixer que anava fent traducció simultània —i errònia, en algun cas— sense cap necessitat a partir de la versió castellana, quan podia disposar dels documents també en la versió valenciana, gentilesa de la faena dels traductors i traductores de les Corts.

Diria que queda clar que les llengües no s'han de salvar amb declaracions més o menys exaltades o bel·ligerants, sinó amb l'ús diari, i amb l'exigència diària del dret a fer-ne ús. I els diputats —més encara els del grup Compromís: Bloc i EUPV— en primer lloc, atesa la seua pràctica a l'hemicicle. I ara que esmente EUPV, senc en una comissió una diputada que parla de «recent nascuts»*, quan la versió publicada del document escriu «nounats». Entropessem una altra volta.

Una gavina vola baix prop de la muralla àrab, atreta per un colom. Els falciots llisquen entre les antenes i els pals de la llum. No hi ha cap conxorxa de rucs valencians per a tombar-los.