Salut només per a espanyols

Per als que sospitàvem que allò d'«alerta, que vénen els nostres» era un tòpic ben fonamentat, no deixa de ser lamentable que mos se confirme la cosa. Si fa uns mesos era la capacitació lingüística del personal de les Corts —que t'ho expliquen i no t'ho creus que un president de Compromís, Enric Morera, accepte rebaixar l'exigència lingüística en la primera institució democràtica valenciana (veg. Jornada)—, es tracta (veg. Europa Press) ara no tan sols de regular els coneiximents lingüístics dels sanitaris, sinó que es fa a partir del prejuí que accepta que el coneiximent del valencià d'un sanitari pot col·lisionar amb els drets lingüístics dels pacients. Alerta: ¡el valencià! El castellà, en canvi, es veu que no té efectes sobre la salut de les persones.

Això, com les capses de tabac, caldrà que posen les fotos dels efectes del valencià en la salut. Com ara: «el valencià provoca discriminacions insospitades».

Com si tinguera sentit

L'expresident espanyol Aznar López presenta un llibre en Barcelona. N'és l'autor. La lletra escrita i impresa, una vegada més, és un vernís que no garantix la bonesa de les idees, a pesar de la fama genèrica dels escriptors i inteŀlectuals. ¿Deu tindre ja obres completes? Em sembla que no. Però intenta aconseguir una bona fama pòstuma —com a continuació de la devoció que desperta en vida—. Les lletres no absolen els actes ni milloren el pensament, però l'ordenen un poc, i pareix com si tinguera sentit.

Esmenes sense fi

A les Corts toca intentar compondre les esmenes als pressuposts. S'esmenen algunes xifres, però moltes de les idees que les justifiquen no tenen remei. Hi ha qui demana més diners per a comprovar que no hi haja adoctrinament. L'adoctrinament és l'ensenyament de l'enemic, que és una d'eixes frases ambigües que sempre fan gràcia en classe de llatí. «Metus hostilis in bonis artibus civitatem retinebat.»

Matisos de transitorietat

Ixc a córrer, perquè s'acosten les esmenes dels pressuposts i la cosa serà carregosa. Més encara quan hi ha diputats que es posen a fer esmenes pensant-se que milloren el text normativament i, en realitat, estan contravenint la mateixa normativa lingüística. Cal saber llegir els vocabularis: la primera accepció d'un verb pot dur la marca «intr.», però les altres accepcions poden ser «trans.» i és possible cada accepció tinga un significat diferent. Els vocabularis d'equivalències entre castellà i valencià no semple expliquen eixos matisos.

Amb vent —i no el moc jo, malauradament— pel riu: 07:15 + 06:51.

Cita dominical / 523: Petra Hartlieb

En Viena tot resulta provincià, la política és per a posar-se a plorar, els companys de l'institut són uns sompos, el dialecte austríac és ridícul.

El fill de dèsset anys de Petra Hartlieb, autora de Mi maravillosa librería, (versió meua a partir de la traducció al castellà de Manolo Laguillo).

La bona persona tòpica

La desídia i el silenci de les bones persones deu ser també, en algun moment, un tòpic de tants. O un eufemisme, una manera de salvar la possibilitat que els covards i els còmplices tinguen sempre l'ocasió de creure's que han de ser més exigents amb ells mateixos. Una opció possible, encara que no siga probable.

Hola, va dir ell, després de l'¡uf!

¿Hi ha cap lingüista que utilitze l'etimologia (és a dir, la genètica de les paraules) per a determinar el rebuig o la desqualificació d'alguna paraula d'una llengua o dels parlants que la fan servir?

És ben possible. Més encara, puc dir que sí que n'hi han que ho fan. I també he de dir que, quan fan això, em sembla que estan practicant el racisme lingüístic, una variant de racisme que pot semblar innòcua i intranscendent, però que enclou el raonament pervers del racisme original, ara aplicat a l'origen d'un tret humà com és el format per la llengua i tots els elements que la conformen. Naturalment, entre els elements que conformen la llengua i els humans, recordem-ho, hi ha la diversitat i la barreja, tant si és de vocabularis i trets d'ús com si és genètica.

L'etimologia és el coneiximent de la història i no ha de servir per a condemnar les paraules. La normativa, els criteris i els estils democràtics no han de determinar el futur pel passat més o menys trist (classista, sexista, discriminat...) que hajam patit. L'anglés hello diuen que ve del francés. Amb el brèxit, No sé si estan pensant de no saludar mai més aixina. ¡Uf!, hi ha d'haver de tot.

Valenciana oralitat

Una companya de faena (que és de la Safor també) utilitza l'expressió «aire a la ballaora» mentres concloem que tirem avant i que no cal que mos acalorem tant si, al capdavall, qui s'ha de calfar el cap per a resoldre els problemes de les Corts no ho fa. Una cosa és que els tragam les castanyes del foc i una altra és que, a més, mos les hajam de menjar amb corfa i cremant.

Em demana, a continuació, si no ho dic, això, i li dic que no, que no em sona. L'expressió apareix en el dnv (s. v. aire; consulta: 22.11.2018):

aire a la balladora loc. interj. S'usa per a animar les persones indecises.

Estem empatats, jo no coneixia eixa expressió, però ella no sap com es diu el ravanell (Diplotaxis erucoides) en la Safor. Sort del Joan Pellicer, que tant mos va ensenyar amb la seua «valenciana oralitat».

Aspirants a la rancúnia

Disgusts, decepció, desiŀlució, tristesa, sentiment depressiu... La vida laboral i en societat requerix paciència i una esquena ben ampla. També pots provar a ser inconseqüent, insolidari, depredador, prepotent... Però es veu que això ho repartixen abans de començar, ara ja deu ser tard per a provar a ser rancuniós, odiós, insolidari... A més, mirant-ho des d'un punt de vista pacífic i còmode, eixe segment ocupacional de la humanitat està molt concorregut, hi ha molts aspirants esperant i costaria una cosa de no dir de mala bava fer-s'hi un lloc.

Sopa de lletres d'all

Em dedique a la part més bruta de la mecànica de la llengua, que és la que té més contacte amb la tinta i menys amb la part conceptual. El meu punt de vista té a vore amb el greix que mou la mecànica de la llengua escrita. En eixa enginyeria decorativa, i sóc conscient que és molt decorativa, fem anar molts manualets diferents i intentem fer-los encaixar d'alguna manera. Això sí, em resulta sorprenent que les acadèmies, que no solen fixar-se a estes coses, de colp descobrixquen la sopa d'all (el cas del guionet és paradigmàtic en el cas de l'IEC: «no violent» / «no-violent»).

Parle de decoració, cosa que no vol dir que no siga rellevant. La decoració també dóna sentit i facilita o impedix el sentit. Em pose a llegir un llibre de Gerard Unger: ¿Qué ocurre mientras lees? (Trad. es. d'Eric-Martin Jansen). Em demane si no han pensat els acadèmics en «normativitzar» els tipus de lletra, determinar-se fins i tot els valors semàntics. Una nova sopa d'all a descobrir, versió sopa de lletres.

«Es fa llarg» discutir

Els debats per correu electrònic deuen rememorar un poc els intercanvis i debats epistolars de no fa tant de temps. I per això, en esta societat de la immediatesa, fins i tot un missatge de correu electrònic sembla que es fa llarg, iŀlegible, dens, quasi incomprensible. No tan sols per als jóvens que no han arribat a escriure mai una carta, sinó que afecta al costum que tenen alguns de llegir, de llegir en diagonal o, vaja, de llegir només els títols, la primera línia i la final.

Deu ser per això que no paren d'eixir versions de la mateixa manera de coimunicar-se només intuint-se. Fan gràcia, els emogis, els gif i les icones. No costa gens intuir-se, però sí que costa un poc més entendre's, i «es fa llarg» discutir-se de manera inteŀligible.

Cita dominical / 522: Joan-Elies Adell Pitarch

El català té futur a l'Alguer si els algueresos pensen que l'ha de tindre.

Joan-Elies Adell Pitarch, resposta treta de l'entrevista que li fa Teresa Ciges, Saó, número 441, octubre del 2018.

La filosofia sense ciència

Dic jo, escoltant el debat entre Ferran Mascarell i José María Lassalle al Faqs, que els filòsofs del dret deuen tindre algun instrument per a comprovar quan estan fent filosofia (o ciència) i quan es permeten tirar pel dret cap a la religió. Llàstima que no el facen servir.

Un punt de suport

Un punt de suport, va demanar Arquimedes. Les lleis de la física ja ho tenen, que solen ser veritat. Un punt de suport ben posat pot moure o detindre qualsevol cosa. Des de fa uns anys cap ací pretenien fer-mos creure que també una institució pública. Però això no és física, sinó connivència, desídia i, ja els va bé, submissió o resignació. Amb eixos suports no necessiten cap punt per a aguantar-se, excepte el puntet psicològic suficient d'egoisme, prepotència i mala idea.

Confiem que els canvis polítics ho resoldran tot. Però els canvis els hem de fer les persones, no són fenòmens atmosfèrics. Per sort, tenim capacitats suficients per a evadir-mos i excusar-mos, i sovint més capacitats que recursos i coneiximents. El dia que tingam un poquet d'interés en fer les coses bé, és possible que el capitalisme puga aspirar a ser alguna cosa més que un sistema depredador. Si més no, el canvi climàtic adobat d'incendis i inundacions és possible que convença els que no ho volen vore.

El boli que goteja

Tinc un boli bic de quatre colors que em van regalar en Abacus fa uns mesos. Després de fer algunes ratlles indegudes en el sofà, procure fer clic en alguna pestanya i que la punta desaparega. Hi ha coses simples de fer, però que requerixen un poc d'hàbit i interés per fer les coses bé. L'administració pública valenciana té uns totxos ben grossos i doctes per a fer cursets de bones pràctiques, de drets i deures, de democràcia... Però fa com si no haguera canviat mai el boli de l'administració no democràtica de la qual prové l'actual, i eixe boli no tan sols ratlla indegudament, sinó que goteja. A vore si li s'acaba la tinta.

Per si les denúncies i reivindicacions sindicals —que fem sobretot internament, però també un poc de manera pública— no són suficients, el nou web de les Corts ha afegit color i absurd a la mala gestió arrossegada des de fa vint anys i que en estos quatre anys no ha canviat de carril. Algú n'hauria de fer una noveŀla, èpica, si vols, però derivant cap a Mrożek, perquè la gràcia està en la deriva, certament.

Mil faenes mal fetes

Encara que un poc afaenat i estressat per les urgències amb què exigixen que treballem —com si això fóra un valor afegit i no un exemple de mala gestió i de poca professionalitat—, encara he d'enviar una queixa al síndic de greuges perquè l'ivia fa webs sense versió en valencià. «Construiré mil pont mil vegades» dia molt literàriament una campanya («Sempre teua») per la llengua d'esta Generalitat... Només que en feren un ben fet, és possible que no calguera anar repetint la faena malament.

L'altmedieval es fa present

M'avisa Susanna, coŀlega de l'avl, que han esmenat «altomedieval» en el dnv: ja és altmedieval com havia de ser i com són els companys de viatge: baixmedieval, baixnavarrés, baixllatí..., que encara no tenen tots recollits. Els els propose (i també a la coŀlega Marga de la gec, que els usen però no els tenen tots recollits en el diccionari).

Aprofite per a recomanar-los als acadèmics que apliquen el criteri més general d'escriure els períodes històrics i altres divisions temporals amb minúscula (com ara «edat mitjana», ja que estàvem movent-nos per ahí), cosa que fan ells mateixos en la gnv però que se'ls ha despistat en el dnv.

Llàstima que el títol no es referixca al tribunal de comptes, el suprem o el constitucional espanyols. Haguera segut que ni fet a mida.

Tràmits habituals

Els bons costums no s'han de perdre: dos queixes al síndic de greuges m'ha tocat enviar hui. Com que ho posen fàcil —el motiu i el procediment—, doncs, no perc l'hàbit. I no diries mai quines són les administracions públiques que infringixen les seues obligacions i els drets dels ciutadans: sí, una conselleria i una entitat pública que agrupa diversos ajuntaments. Fan els webs i, com si fóra una maledicció, no recorden mai que els han de fer per a tots els valencians, no tant per a excloure'n per motiu de llengua. Els dirigents d'institucions i administracions valencians són aixina: els agrada legislar però no els agrada complir les normes. Un poc com els costums dels estats autoritaris de sempre. I sort que podem protestar encara que els moleste.

Cita dominical / 521: Carolin Emcke

Hem de pensar que els valors democràtics de llibertat i solidaritat, d'igualtat i pluralitat no tan sols han de ser afirmats i promesos, sinó que també han de ser perceptibles.

Carolin Emcke, «Indivisibles» / «Allemagne : contre l'extrême-droite, nous sommes "indivisibles"», El País, 27.10.2018 / Libération,, 28.10.2018.

Les pràctiques que cal practicar i les que no

Vegent el Faqs de hui, escoltant Ramon Piqué i Martxelo Otamendi, m'entristixc, però no puc evitar haver-ho d'assumir: l'antic jutge Baltasar Garzón va ser còmplice amb el seu silenci com a jutge dels abusos i tortures contra els ciutadans d'un estat democràtic. I no sembla que les iniciatives públiques que està duguent avant siguen mogudes pel desig de reparar el mal causat. Si més no, em sembla que no ho ha dit mai públicament.

Espanya s'està convertint en un estat que és democràtic per alguns motius de pes, però amb greus mancances també en un aspecte tan fonamental de la vida en societat. S'està convertint en un estat que accepta els incompliments de la separació de poders, un estat en què hi ha jutges que no perseguixen els crims —fins i tot se'ls inventen, com està passant en el cas del procés independentista català— i on hi ha elits polítiques, econòmiques, jurídiques i forces policials armades dirigides per a mantindre l'aparell ideològic i l'estructura social que beneficia les elits de l'estat i no tant per a protegir els drets dels ciutadans d'un estat democràtic.

Per sort, hi ha gent per a tot, també per a reparar o per a intentar fer les coses correctament. Com ara José Luis Peñas o intentant que les bones pràctiques siguen eficaces i no tan sols decoratives. Ser coherent amb la raó democràtica també costa un preu.

Massa evidentment malvat

És fantàstic, passen els anys, la cinquantena inclús, i encara volem creure que les estupideses banals, les malvestats més feridores, les agressions físiques i ideològiques més absurdes que patim o que veiem que fan patir, són errors que es poden corregir amb un poc de reflexió, diàleg i pacte.

Estadísticament deu ser possible, perquè em sembla que l'atzar ho hauria de permetre. El cas serà que l'atzar no hi tinga res a vore. Han mort la filla d'una diputada mexicana, li han buidat un ull a un ciutadà català per votar en referèndum simbòlic d'independització fictícia d'Espanya, em ve al cap el film Missing (1982) de Costa-Gavras, que no em va agradar la primera volta que la vaig vore, quan era massa jove i tot allò em va semblar massa evidentment malvat...

L'apostrofació de l'Iran

El paràgraf 4.1.1. de l'ortografia de l'IEC indica què és l'apòstrof i l'ús que han previst en català per a eixe signe. Tanmateix, a continuació, en lloc d'enunciar regles clares i simples, trobem un rosari de regles i excepcions que desmentixen l'enunciat general del paràgraf inicial. Em sembla que això impedix vore el bosc d'excepcions que es va creant i facilita que vaja creixent eixa vegetació. Segurament arribarà el dia que haurem de tornar a fer una aclarida, com en el cas dels accents diacrítics (o en el «l'anormalitat» i companyia). Mentrestant, els tècnics lingüístics podem estar agraïts de vore tants arbres en el bosc.

Una excepció en què no havia caigut jo fins ara és eixa de la no-apostrofació dels símbols. Ni m'havia passat pel cap que els símbols no s'hagueren de «llegir» amb el nom de l'element que representen. Ei, començant per les xifres (romanes, aràbigues...). Per això, jo haguera preferit que s'escriviren tal com es pronuncien: «l'Au» (és a dir, «l'or»), però «la Ag» (és a dir, «la plata»). Llevat que vullgam ser clars del tot i escrigam: «el símbol Ag representa...».

És a dir, seria més simple que els símbols, tal com el m («metre»), el s («segon») o l'€ («l'euro») foren tractats d'acord amb el criteri general d'apostrofació. Aixina mos estalviaríem les excepcions pel que fa als símbols numèrics («l'11») i els posteriors del mateix punt de la gramàtica (4.1.2.f).

En fi, a la vista de les excepcions poc motivades que es practiquen en català, espere que arribe l'aclarida que mos deixe el camp un poc menys ―digam-ho aixina, per fer la gracieta― delirant: ¿caldria escriure també «del Iran»?*

---

* 😌 La gracieta és amb la nova proposta de no-apostrofació que fa l'institut: «la Haia» en lloc de «l'Haia», no fóra cas que ho poguérem confondre ¡amb Laia!

Contumaç i impenitent

El company Jordi Palou, que entre altres activitats duia avant la d'elaborar l'InfoMigjorn, diu que s'ho deixa, que si algú se'n vol fer càrrec. No sé si haurà trobat relleu, cosa difícil en una activitat que em sembla que tenia molta faena i cap remuneració. Em costa fer-ho, però cal anar comprovant regularment els enllaços als webs de la xarxa, perquè no és tant que canvien de lloc, sinó que deixen de funcionar o que desapareixen.

Tenint en compte el context i el material amb què treballem, estem envoltats d'estats glotòfags i, en conseqüència, tenim una llengua sotmesa a uns drets i uns usos lingüístics crepusculars, no és estrany que el marejol de l'espai cibernètic estiga sotmés a les mateixes tendències lingüístiques actuals vigents en la societat.

Algú continuarà movent la pedra cap amunt, però sabem que totes han de caure i, per tant, no podem esperar que puge a soles si no en som prou per a tirar-la cap amunt. Hui estic convençut que el mite de Sísif té una bona explicació. Trobe que cal ser molt contumaç i impenitent per a ser evitern.

Sort que he eixit a córrer amb el poc de solet que fea: 07:11 + 07:04.

Rèplica plaent i pesarosa

Amb mala gana, m'obligue a replicar davant una resposta d'un funcionari de la Diputació de València que, segur que sense ni adonar-se'n, no tan sols és incorrecta sinó que conté bona cosa del vici de barrejar la prepotència i la falsa innocència. Sempre pense que el síndic, que es suposa que tan clars té els nostres drets, hauria de respondre d'ofici, sense esperar que la víctima li diguera si realment es veu, a més de discriminada, vexada o ofesa. Perquè, en últim terme, l'incompliment és clar i manifest. Per tant acabes pensant que les rèpliques a què et conviden deuen ser propostes d'exaltació anímica. M'hi llance, respectuosament i amb un plaer mesurat i pesarós que m'incomoda.

Revoltes expressives

Intente respondre a un dels clàssics dubtes sobre paraules i expressions en català: la preocupació per la genuïnitat. En este cas, respecte a l'expressió «no tindre volta de fulla» (vegeu la fitxa).

L'etimologia de les paraules, les dites i les locucions sovint fa revoltes per llengües diferents. En este cas, la documentació que he localitzat fins ara fa pensar que volta de fulla és traducció de vuelta de hoja, perquè a mitjan segle XIX es veu que es va idear eixa expressió en castellà i en català la documentem a principi del segle XX.

En tot cas, la paraula volta de fulla ha adquirit un significat en l'expressió «no tindre volta de fulla» (o «de full») i és una expressió que no em sembla que presente cap problema en català. Cert que dubtem que siga una adaptació d'una expressió existent en una altra llengua. Bé, això no li lleva utilitat ni això em sembla que siga cap entrebanc, tenint en compte el temps que fa que s'utilitza i el grau d'ús que ha aconseguit.

Les etimologies mostren molts casos de paraules o expressions que adoptem i adaptem d'altres llengües i que mos són ben útils. I moltes expressions que podem sospitar que no s'han originat en català. Al cap i a la fi, «clar com l'aigua», es documenta abans en castellà; «anar a missa» també es diu en castellà; «posar les mans al foc» podria ser més antiga en alguna altra llengua, com ara en francés...

Obrint a l'atzar qualsevol diccionari de francés, castellà o portugués, trobarem paraules i expressions que no sabem interpretar etimològicament perquè s'han creat i recreat a base de confusions i reinterpretacions entre els parlants de llengües i llocs diversos, i això no ha impedit que n'hajam «adoptat» les «adaptacions» corresponents. No crec que siga útil pretendre rebutjar la torre d'ivori, el fet xutar, (o de xutar-se), això que podem dir sobre arriscar-se i cremar les naus, o que mos hagen de traure les castanyes del foc. Això sí que no tindria solta ni volta, expressió que tampoc no sé d'on ve ni com s'ha format, però que fa paper.

Cita dominical / 520: Europa Press

El Reial decret 6/2015, de 30 d'octubre, de la Llei de trànsit, en l'article 56, especifica que «les indicacions escrites dels senyals s'expressaran, almenys, en la llengua oficial de l'Estat».

Europa Press, «El sindicat de policies i bombers denuncia l'Ajuntament de Xirivella per retolar "únicament" en valencià», Diari La Veu, 03.11.2018.

Polèmiques ofegoses

Intervinc en una polèmica en un got d'aigua (Calpe/ Esteve), on podem acabar ofegats, atés el nostre nivell natatori pel que fa a estes coses al País Valencià. Sort que tinc llibres (i articles d'Abelard Saragossà: sobre les paraules compostes i sobre els usos i naturalesa de ben) que m'interessen entre mans.

I tot això esperant que, tard o d'hora, es faça la llum i els jutges espanyols aclarixquen si és compatible ser just i espanyol. I en este cas, no sé si el got és d'aigua o d'algun dissolvent diferent.

Llibertats ofensives

Els pardalets cacen insectes entre les fulles de la parra americana. A la parra li costa perdre les fulles enguany. Es veu que encara no fa prou de fred. Són teuladins quasi tots, femelles, però n'hi ha un diferent, més fosc i amb un toc clar en les ales. Els teuladins fan perquè fuja.

Sembla que vaja concloure la faula, però no, ni em torcaré els mocs en cap bandera ni em cagaré en déu i en l'hòstia —expressió tradicional de la Vall— ni diré que qui parla d'Espanya, t'enganya... La llibertat d'expressió ha de ser ofensiva i malsonant per a algú, si no, és «repressió expressiva». Hi ha qui es manifesta reclamant la mort d'Asia Bibi al Pakistan.

Estem esperant el tuit dels guàrdies civils o dels tertulians que creuen que va fer una cosa molt greu i que si no et portes bé has de patir les conseqüències. Un any de presó provisional, que et tallen la mà, que et lapiden... La fe demana sacrificis. La democràcia no és per a devots.

Tots els llocs

El calendari m'indica l'«All Saints' Day», però hui no espere visitar ni que em visite cap sant. No tinc cap programació més que fer festa i aprofitar un poc el solet i la sensació tèrmica superior als 18 graus en València. Torque un poc la pols. I després d'haver visitat les biblioteques imaginades per Manguel, faig la visita de les llibreries que ha recorregut Jorge Carrión. Sense moure'm, que m'ho conten, ja que no podem viure en tots els llocs. Supose que per a això es van fer els llibres, per a que algú puga anar a tot arreu sense haver d'anar enlloc realment.

«Realment», dic, tot i que és sempre una referència imaginada.

Viro a folha

Pareix que el desenterrament del franquisme no té volta de fulla, però amb tots els ets i els uts, ja que pareix que hi ha qui està disposat a confirmar que això del «règim del 1978» encara era un eufemisme per a referir-se, emulant Bismarck, a la continuació del franquisme per altres mitjans.

Sobre això de la volta de fulla (o de full), que pareix que a algú l’esmussa, m'entretinc documentant-la, veig que no és massa antiga en castellà (cap a mitjan del xix), i que en català, on pareix que és un poc més moderna, té precedents d'ús ben iŀlustres (particularment, Albert Hauf té prou afició a utilitzar-la per escrit), a més de ser d'ús general i corrent. En fi, viro a folha. Pareix, pareix, pareix.

La recàrrega

Ahir vaig canviar la bateria de l'aixeta del bany. No recorde quants anys fa que la vam posar. Sort que la que tenia de recanvi indicava «best before 2025». Contra el que és habitual en esta casa, tenia encara marge de temps per davant. Ara cal que m'enrecorde d'encomanar-ne una altra cap al 2020, perquè això de les aixetes electròniques va molt bé, però segur que encara aniria millor si la bateria no s'acabara tant de colp i anara avisant. El dia que et quedes sense aigua en l'aixeta del vàter descobrixes com és d'útil eixa aixeta. Una cosa com quan tens un malet en el menovell, que pareix que no el gastes per a res, però resulta que tots els colps van a parar allí.

Ara vorem si en això de l'activitat sindical de les Corts s'esdevé una cosa semblant i tot el que semblava inútil i carregós mo se fa imprescindible en la nova etapa, en què actuarem a peu d'obra, fora de l'òrgan de representació. Com en el cas de l'aixeta, tenim uns quant anys per davant per a encomanar bateries. Si més no, per a recarregar-les.

Alleujament quadriennal

Em desprenc finalment hui d'una càrrega quadriennal: hui hem fet les eleccions sindicals en les Corts. Segur que n'arreplegue alguna altra, ara que estic deixant arrere el constipat de la setmana passada. Els membres que hem compost la secció de l'stas hem de tornar a traçar les línies de la nostra activitat reivindicativa i fins i tot de la nostra presència en la tasca reivindicativa laboral i professional de la institució. Això sí, ara intentarem fer-ho al marge de les pressions i vaivens orgànics que implicaven la participació en el Consell de Personal, un òrgan de participació concebut per mantindre'l en la dependència d'un consens estèril i per a que no puga anar més enllà d'una influència manipulable.

Cita dominical / 519: Tom Wolfe

La parla és fabricada per l'home. És un artefacte... i explica el poder de l'home sobre totes les altres criatures d'una manera que l'Evolució per ella mateixa no pot ni començar a explicar.

Tom Wolfe, El regne del llenguatge, segons la traducció d'Ernest Riera.

Familiaritat necrològica

Els cementeris, institucions que hauríem de mantindre com document de memòria estètica funerària i com a font de trames gòtiques o romàntiques —i només per a això—, fan que les passetjades adquirixquen un caràcter etnològic i lingüístic per acumulació: Nogueserola, Noverges, Estarlich, Esterlich, Pichastor, Queremon, Llinares, Badia, Casanova, Ibor, Esquefa, Alapiedra, Lapiedra, Egea, Margaix, Margais, Baldoví, Baldobí, Cucó, Company, Còrdova, Peris, Úbeda, Esquefa, Magraner, Llopis, Estarelles, Moleres... Amb eixa acumulació genètica segurament podreu endevinar de quin poble o contornada es tracta.

Quant a les làpides, una llàstima eixes modes de temporada que fan que siguen grises o negres... I interessant la moda que fa que les inscripcions siguen en valencià, com si fóra la cosa més normal del món..., per a la posteritat. M'agraden les de marbre blanc. N'hi ha una, Estarlich, dels anys cinquanta, si no ho recorde malament, que diria d'inspiració grega clàssica.

Amb tres clics

La tecnologia millora a grans passes i sense destorb, però no mos fa millors. Amb un poc de sort, mos fa més eficaços, però tant per a les virtuts com per als defectes. Si actuem de manera mesquina o estúpida, no ho resoldrem amb tres clics de saviesa.

Naps i bacores

Quan vaig sentir l'alcalde de València (m'esmussa més sentir que ho pronuncien amb e oberta; una cosa com si digueren *Dènia, *Novetlé, *l'Ènova...), Joan Ribó, parlant amb les falleres majors de les falles de la ciutat em va passar pel cap el masclisme intrínsec d'eixe acte de s'estava produint. I hui m'havia alegrat de matí quan he sabut que la Falla Borrull-Socors havien pensat una cosa semblant i proposaven que també hi poguera haver un «faller major».

Eixa falla deu ser menuda i plena d'originalitat. La falla de l'any passat en va ser una bona mostra. En canvi, el reglament faller amenaça que això no serà possible, a pesar que la redacció dona alguna opció per a innovar fins que es canvie el reglament: «La fallera major serà l'única dona que...» Bé, l'única dona, però això no impedix que siga l'única «persona», si entenem les coses amb un poc de lògica.

En fi, caldrà esperar que l'arbre del temps madure (o maure) eixos fruits. (Anava a dir «bacores», però m'haguera quedat massa tòpicament faller.)

No ho preguntes

«No els diré res, no vullc problemes, que ja saps com són d'animals i com es posen quan els dius que haurien de corregir algun error. Preferixc evitar-me eixos maldecaps»... Una mostra del sindicalisme formal dels «bencaiguts» d'una institució que hauria de facilitar i fomentar la democràcia, com ara les Corts valencianes.

Una foguera en la plaça pública «sempre» és senyal d'una festa. ¿Què s'hi crema? No ho preguntes.

Fosa final

Casualment, innocentment, sense premeditació, arribarà el dia que les nostres vides s'assemblaran a les sèries de televisió. Però no les recordarem i mos pareixerà que són guions originals que no sabem mai com s'acaben. Llevat de la fosa en negre final.

Píndoles sense principis

La consellera Ana Barceló confia en l'oficina de drets lingüístics per a resoldre la discriminació d'alguns pacients de la sanitat valencianaper pretendre no ser obligats a parlar en castellà. ¿Com deu ser això de no haver de sentir-se discriminat per cap motiu injust? Em mire a l'espill i tinc sort de saber-ho. El sexe, l'edat, la forma del nas, el color dels cabells, de la pell, les pigues, l'alçada, el pes, anar a peu, mirar als ulls... En diuen empatia, però no la recepten. No en venen a les farmàcies.

Cita dominical / 518: Jaume Corbera Pou

Fidel a la llengua catalana fins al final, el novembre de l’any anterior havia anat a Andorra a fer testament, per a poder-lo fer en català.

Jaume Corbera Pou, «Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans», Pompeu Fabra: llengua, civisme, país (coord.: Lluís Duran i Jordi Manent).

L'evidència conseqüent

Diu Carme Miquel en el Plaerdemavida que hem vist hui en À Punt que, durant la seua experiència com a mestra durant el franquisme, va aconseguir conformar un grup de mestres preocupats per proporcionar continguts i no doctrina. Això va generar un grup de mestres en què les classes i les experiències eren molt positives i diferents. I també va provocar l'hostilitat de molts mestres, perquè eixa proposta diferent els fea quedar en evidència.

La coherència, més encara a l'hora de mantindre principis democràtics, coŀlaboratius, de valoració de la capacitat i el mèrit, de rebuig de la imposició desraonada, arbitrària i autoritària, té eixa part negativa, l'hostilitat conseqüent de l'evidència desemmascarada.

Resurrecció pendent

La segona de Mahler insinua que podem «renàixer» o, si més no, un reviscolament, una «resurrecció». És música, però et deixa esperant que, a l'eixida del Palau de la Música de València, s'haja fet de dia a pesar que és de nit i vol ploure. La tenim pendent, la resurrecció, però mos n'han avançat com sonarà eixe dia.

Al canyaret si no muden el cantet

Descobrixc en un article de Jaume Corbera Pou («Pompeu Fabra i els escriptors i lingüistes dels altres Països Catalans») l'expressió «canviar de cantet». Veig que està més documentada per escrit la versió «mudar de cantet» i que també hi ha la versió «fer un altre cantet». La cosa és canviar de parer o ser contradictori. No està malament com versió suau per a unes actituds que no solen ser preses pacíficament ni amb massa bona voluntat.

Al capdavall, si mos digueren que els gestors de l'administració de les Corts han «mudat de cantet» i accepten raonar sobre la reclassificació dels llocs que necessiten una revisió en la relació de llocs de treball, doncs, seria ben agradable eixe canvi d'actitud, més encara acompanyat d'eixa manera d'expressar-ho. Per no parlar de la justícia espanyola i els presos polítics, on esperem més un canyaret que un canvi de cantet.

Sense paraigües no plou

Els problemes mal gestionats poden convertir-se en conflictes; ben gestionats, poden ser una oportunitat per a millorar la gestió de l'administració. Es fàcil endevinar cap a on tiraran la indolència i la desídia polítiques i administratives. ¡I com els agraden les faŀlàcies!: «Si és funció vostra, ho feu; si ho feu, és funció vostra». He eixit de casa sense paraigües, per tant, no plovia.

Desinformació i desmemòria

Tal com clamava el mateix Jordi Cuixart, hi ha «sedicions» falses, però imprescindibles. Ha passat un any de sedició permanent i necessària contra els poders autoritaris que es coven al caliu de les institucions que hem heretat del franquisme. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han passat un any a la presó, lligats i tancats per les teranyines ideològiques de l'estat, un estat infidel a la democràcia, un estat ansiós de fer realitat somnis espanyolistes, patrioters i autoritaris, en reacció contra una pàtria incipient i maldestra en forma de república catalana.

Continuen sense saber ploure i no sabem qui mos «rescabalarà dels —meus, nostres, seus, de Raimon, dels Jordis, de tots— anys de desinformació i desmemòria».

Mirada fita a terra

Entre sessió sobre elaboració de diccionaris, després de tot el matí assegut davant de la pantalla i eixir a ventilar-me un poc les idees, trie deixar per a millor ocasió els diccionaris. Pel riu, les xiques solen mirar a terra i els xics solen mirar de fit a fit. De tot n'hi ha, embolica sempre amb una sensació repartida de temor i tristesa.

Vaig al trot, amb l'aire que queda del Leslie: 07:29 + 07:12 + 07:27 + 07:17.

Cita dominical / 517: Cristina Fallarás Sánchez

El futur democràtic d'Espanya es juga en Catalunya.

Comentari de Cristina Fallarás Sánchez en Tot es Mou (tv3), 1 d'octubre del 2018.

Sense causa

Els fins no justifiquen els mitjans, diuen els pensadors més escrupolosos. La continuació deu ser que les causes no justifiquen els actes, a pesar del que sembla que alguns han decidit pel que fa a les seues ideologies, creences o pors diverses.

La causa de la independència no justifica matar «afrancesats» ni traure-li un ull a un votant català; la causa de la unitat del país o del règim no justifica esquarterar un periodista crític ni empresonar en prevenció de l'èxit independentista democràtic.

La causa dels mals s'ha d'estudiar, però no els hauria de justificar. Ara, hi ha qui no veu mai el moment d'eixir del pou i preferix continuar cavant.

¡Morralon roín!

No sé per què m'ha vingut al cap el «morralon roín» que dia ma mare per a renegar o pegar-me un bonegó sense perdre les formes. La cosa era per a xics només, i de la família, trobe.

No sé si l'expressió depassa les fronteres de la família o de Carcaixent. El que sí que em resulta interessant és la possible conversió de l'anarquista d'inici del segle XX Mateu Morral en eixe qualificatiu negatiu.* La força de les ideologies, diu Takse, que troba a faltar un «hitleron», un «francon» o variants a partir de dirigents tant o més assassins.

---

* El cognom de l'anarquista Mateu Morral no devia tindre res a vore amb el «morralon» de ma mare, vist que la paraula morral tenia anteriorment valors pareguts, segons arreplega el Diccionari històric del valencià coŀloquial de Joaquim Martí i Mestre. 🔗

Les mentires d'Stalin

Comenten en el documental Apocalypse les paraules de Nina Poglazova sobre les mentires de Stalin que tots aplaudien encara que sabien que eren mentires i que Stalin sabia que ells ho sabien, però que continuava dient-les perquè aplaudien... El món feliç, ¿oi?

Per l'escala de les Corts estava comentant amb una companya una decisió de la mesa —dictada rutinàriament per la secretaria general— que es pot llegir de la mateixa manera que les paraules d'Stalin: d'acord amb l'article tal de la norma qual que diu que això no és possible, resolem que és possible i que ja està fet. No dic jo que, realment, no fóra possible, perquè les normes estan sotmeses a altres normes i interpretacions, però caldria haver deixat clar que la Mesa de les Corts decidix d'acord amb una norma que ho permet i no d'acord amb una que no ho permet. Ai, eixe món es veu que no seria tan feliç per als qui se'n riuen tant que es pixen.

En eixe moment entra a l'escala la cap que decidix si plou o fa sol traguent, com Augusto, el personatge de Niebla, la mà al carrer, tot i que, contràriament al personatge de la noveŀla, amb la ferma decisió de mantindre la possessió atmosfèrica de la institució. Hola i adéu, perquè la seua mirada augusta em recorda que l'oratge no està sotmés a la fiscalització sindical. En valenciana prosa, pixa i diu que sua. La cosa hauria de ser, si més no, evitar aplaudir-ho.

Informació amb vores

Estava enfadada una companya amb À Punt per la manera d'informar sobre el nombre interminable de manifestacions que es van passejar ahir per València. Segons comentava, vora un centenar de persones d'ultradreta es van convertir en el fet més rellevant dels actes reivindicatius (també en La Sexta, diu), sense cap ponderació de la seua importància quantitativa respecte al gruix de les altres manifestacions més cíviques i nombroses.

En fi, la notícia sempre s'esvara pel costat de la mantega. Els periodistes deuen saber massa bé que, ho facen com ho facen, s'envisquen. S'han d'enviscar, naturalment, perquè la informació sempre té un narrador i sempre és el punt de vista d'algú altre. La mitat de la faena està feta. Llàstima que l'altra mitat siga massa sovint engolir-s'ho sense tocar vores.

La xarxa t'ho posa a figabocí

Dos parelles de desconeguts seuen en la taula del costat, parlen en un valencià familiar, tot i que en castellà amb la cambrera. Més tard es convertixen en coneguts gràcies a la intervenció de les xarxes socials: tenim amics en comú que mos reconeixen a través de l'autofoto que es fan amb l'alegria del dinar. Els que eixim al fons mos convertim en molt rellevants per als receptors de la foto. Els avisen que sóc «del poble», que és com els de Tavernes de la Valldigna denominem la ciutat. Els de Simat i Benifairó en diuen «la Vall» (i jo també en este bloc, ja que sóc d'allà, però també molt de fora, per molts motius). De les dos parelles, dos són «del poble» i els altres dos són de Silla i Catarroja. Ningú no és perfecte, que dia aquell al final del film de Billy Wilder.

Abans de fer coneixença, m'havia arribat de la seua conversa veïna una expressió vallera que no em sonava haver sentit mai: «a figabocí» ('preparat, aparellat'). Després de saber que érem «del poble», la xica que utilitzava l'expressió (cosina del meu amic valler de la xarxa social) em va aclarir que la coneixia pels cercles reduïts de la seua família. L'altre xic de la Vall em sembla que no la coneixia.

Mos fan un repàs sumari de les vides d'alguns amics comuns que fa temps que no vegem. I mos fem una autofoto tots junts que enviem a la xarxa. L'incògnit s'acaba, però a voltes s'acaba bé.

Fa bo abans de la pluja

Una setmana de faena i trobe que ja m'anirien bé unes altres vacances. Jo he fet vacances, però l'administració de les Corts està en un son permanent des del 1998, quan es va aprovar l'última relació de llocs de treball. A partir d'eixe moment, s'ha adoptat una pràctica de fer pegots i forçar manipulacions en interés dels poders fàctics de la institució, que han resolt els seus interessos professionals a base de menystenir i desqualificar laboralment i professionalment les veus crítiques i els coŀlectius reivindicatius.

Durant dècades han tingut la coartada del desinterés polític. Amb el canvi de la legislatura pensàvem que podríem somoure eixe caldo rebollit de complaença. Algunes coses hem forçat i remogut, però l'estructura fòssil i la cultura de submissió jerarquitzant imperant des dels inicis de la institució només s'ha clavillat, per ara, perquè els canvis polítics no han estat a l'altura de les necessitats d'una institució moderna més democràtica i regida per criteris d'eficiència i professionalitat.

A més, les veus que han protestat o s'han refermat en les reivindicacions laborals i professionals, les persones que han pres decisions coherents i conseqüents amb els valors i les regles d'una administració democràtica, han estat menystingudes en tots els àmbits pel sindicats d'interessos que regix el poder administratiu. Han provat a tractar-les com a revoltats embogits o com a conspiradors insidiosos, com si foren només un trasbals molest per a la seua posició de poder discrecional si no arbitrari.

Me n'ixc a ventilar-me un poc pel riu: 06:01 + 06:08 + 06:39 + 06:43. Encara ha fet bo abans de la pluja del dia.

Cita dominical / 516: Alfons López Tena

D'Europa no ens vindran solucions, ens vindran oportunitats, reptes o amenaces, però les solucions les hem de guanyar nosaltres mateixos.

Alfons López Tena, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia.

La desproporció estètica

Un quadre amb una barca vora el moll del port, amb la inclinació exacta sobre l'aigua corresponent al pes de l'home que la desequilibra mentres baixa... Una aqüareŀla que reproduïx exactament la fotografia que la inspira, segons l'opinió de l'expert que ho està mirant. És a dir, ja s'havia inventat la fotografia.

Ho senc de passada durant l'exposició de quadres. Hi ha detalls que l'ull comú no veu, però que els experts en els detalls de la vida no perden de vista. L'expert també és pintor i fa pastels molt bons, diuen. A més, em sembla que pinta del natural, per la forma com comentaven la reproducció de fotos.

L'apreciació estètica no es mesura científicament. Vam poder aplaudir els quadres.

Almansor també és tropa

Després d'un comentari en aoetic, avise a Marga, de la gec, que tenen dos versions diferents del nom d'un personatge del segle x, al-Mansur (uns pocs casos) o Almansor (més d'un centenar de casos). La segona forma és la versió adaptada i més tradicional. Em diu que decidixen utilitzar-la per al nom d'eixe personatge. Les normes de transcripció de l'àrab de l'iec són de l'any 1989 i necessiten una revisió. Allà apareix la forma «al-Mansur» que pareix que l'ús està desestimant.

L'espai de l'aoetic en xarxa ha segut una molt bona iniciativa de l'institut i que va millorant gràcies als que la gestionen i als que hi participen. Espere que l'avl adopte una iniciativa semblant —ja els ho he comentat—. Ams instruments aixina s'afavorix el debat tècnic i podem coŀlaborar a millorar les obres de referència i els mitjans d'informació en català.

La inflació ideològica dels fets

La mentira, l'engany, l'exageració i el menyspreu són elements de la comunicació. Sovint pensem que són elements que contravenen la comunicació, però oblidem que la comunicació és la transmissió d'idees i, quant a les idees, tants caps, tants barrets.

Demà ho confirmaré, perquè m'ha semblat sentir-ho de passada, però estic quasi segur que l'1 d'octubre, segons va dir fa uns dies Pepa Bueno (Cadena ser, malauradament), hi va haver un «intent d'assalt» al parlament català. Hui, al cap d'uns dies i supose que després d'aprofundir en la investigació del fet, ja s'ha produït —amb efectes retroactius, pel que sembla— un «assalt», segons la narració de la periodista. Espere que demà o despús demà no hagen afusellat ningú eixes forces «radicals» que tant de poder aeri, marítim i terrestre tenen i que estan assaltant institucions, apallissant votants, segrestant polítics i provocant la fugida a l'exili de ciutadans amenaçats en els seus drets polítics i humans.

Evidentment, no porte barret, però me'l lleve i l'alce imaginàriament per a saludar una faena torera de tant de mèrit periodístic. I per vore si imiten el gest i se'ls ventilen les ideologies.

Un poc de weltschmerz

Com si ho intuïra, el web del Merriam-Webster m'envia la paraula del dia: weltschmerz: «mental depression or apathy caused by comparison of the actual state of the world with an ideal state». Com dia el tebeo que llegia quan era menut, «igualico, igualico que el defunto de su agüelico», és a dir, que ha coincidint plenament amb la sensació que tinc hui mateix, després d'estos dies de represa a la faena.

En tot cas, no m'estranyaria que eixa situació i eixa sensació siga normal en estes èpoques. De fet, és ben probable que ja ho haja deixat escrit en el passat. En fi, deixe de nou la constatació de l'ànim dels dies, per si de cas algun dia aconseguim arribar vora el paradís i no mos enterem que hem millorat una miqueta.

Sindicalisme sense filtres

Mos reunim els quatre que formem el nucli persistent de la secció sindical i optem per fer sindicalisme des de fora del Consell de Personal. No sabem si és una bona iniciativa. Es suposava que l'òrgan de representació dels treballadors en les Corts hauria de ser una via d'atenció de les necessitats laborals i professionals dels treballadors de la institució. Però tal com està regulat, és un òrgan folklòric sense presència en la taula negociadora, taula que és on es firmen les coses. Per tant, el Consell de Personal de les Corts és, ara mateix, un mer filtre per al retard i la dilució de les iniciatives sindicals.

Eixa situació és coneguda en la política parlamentària, on és un tòpic recurrent que quan hi ha interés per amagar o evitar un problema, es crea una comissió de treball, d'estudi, d'investigació o com es vullga dir. La cosa és poder fingir preocupació i atenció mentres es llança el tema al racó dels procediments parlamentaris. En això trobem que s'ha convertit el Consell de Personal de les Corts, en una «comissió» per a adormir les reivindicacions i amagar la reivindicació dels problemes. Al capdavall, les denúncies laborals que fem no es solen atendre i els gestors de l'administració de la cambra no s'acaloren gens per la posició del Consell de Personal.

En fi, vist el resultat d'estos últims quatre anys, preferim reprendre forces i reivindicar realment, sense entrebancs ni dilucions, començant per demanar la presència en la taula negociadora del ple del Consell de Personal. Mentrestant, No cal empedrar el camí de més frustracions: els pactes i acords de la taula negociadora faran el fet.

El camí dels caragols

Es torna a jugar amb el futur republicà i democràtic d'Europa, d'Espanya, de Catalunya i, al final de la correguda, del País Valencià. A Catalunya aplaudixen per despertar del malson estatal que els ha caigut damunt. L'activitat ideològica catalana apunta encara cap a la conformació d'una nova entitat política, però no veig que aprofundixca en la idea de dotar-la d'un contingut per a un país —vell o nou— democràticament més profund, alliberador i amable. Ací, al cantó de baix d'esta península ofegosa, anem massa a remolc de les poques idees i propostes d'intervenció real i activa en la millora dels drets i deures que componen la democràcia i la millora del funcionament de les societats al món.

Tornem a reprendre l'activitat en la faena després de les vacances i enfilem pel camí dels caragols, esperant que ploga un poc per a moure-mos a fosques cap a on mos duga la inèrcia i el vessant més esvarós. Recorde la contrasenya de l'ordinador, em capbusse en un curset de macros de Word i continue apuntant reivindicacions i irregularitats que la deriva de la gestió de la cambra valenciana genera amb cada ronc.