Levitació magnètica cortesana

Hem continuat hui amb dos reunions per a documentar i confirmar el diagnòstic sobre l'estructura administrativa de les Corts. De moment, tots concorden en l'anàlisi. Fins i tot tenen concepcions semblants sobre l'estructura del futur. Pareix que tots sabem on està el tap. Encara que segurament haurem d'estirar bona cosa per a llevar eixos obstacles del camí i convertir el caminal pedregós en —aŀlucinant un poc— una via per al transport coŀlectiu de levitació magnètica... I que l'electricitat necessària siga solar d'autoconsim, vista la solana que pega quasi cada dia en els terrats de la institució i que s'hauria d'aprofitar.

Encara no hem tocat la porta política. A pesar de la faena política que tenen, no pareix que hagen pensat en deixar la seua empremta en les entranyes de les Corts. Sovint sembla que en tot això sí que «leviten». Espere que estiguen disposats a encarar el procés en esta segona part de la legislatura.

Cita dominical / 428: Lynn Margulis

D'aquestes cèŀlules se n'ha parlat des de sempre com d'un teixit, sense saber què era. I amb els microscopis s'han adonat que són bacteris que viuen a dins les cèŀlules.

Lynn Margulis, «Darwin era lamarkista», Mètode, número 31, tardor 2001.

Comparacions odioses

Diuen que la presidència de Donald Trump als eua ha fet reviscolar la noveŀla 1984 d'Orwell i l'assaig Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt. Bé està que comencen a informar-se i que hagen descobert quines són les lectures adequades al problema. No sé si les dades comercials de les editorials, però, confirmarien que no s'estiguen venent molt bé altres llibres que també podríem relacionar amb la nova percepció ideològica de la presidència americana.

Per la meua part, he vist estos dies algun dels capítols de la sèrie sobre la segona guerra mundial Apocalipsi on eixien Charles Lindbergh proposant «America first», Adolf Hitler diguent destrellats demagògics i nacionalistes, Stalin, a qui també li semblava que la tortura i els camps de concentració «funcionaven»... En fi, les semblances només són aproximades i les comparacions resulten realment odioses.

La realitat falsejada

Comenta Paul Krugman (21.01.2017/) un poc l'era de la postveritat: a pesar que les dades indiquen el contrari, augmenta el nombre de persones que creuen que l'índex de criminalitat als eua és més alt que l'any anterior. La democràcia patix del descontrol de la veritat. Almenys si fóra substituïda per la ficció, tindríem un món més creatiu, més reflexiu o més literari.

El mal és que la mentira no és ben bé una ficció, sinó que s'acosta més a la falsa realitat. I els objectius de la ficció i de la falsa realitat són ben diferents. Una falsa realitat, per exemple, és que el govern de Mariano Rajoy i companyia mos parle del mercat de l'electricitat, quan no és cap mercat, sinó un oligopoli manipulat. En canvi, ficció és pensar que és possible un capitalisme regulat en benefici dels éssers vius i humans. De moment, és ficció. Qualsevol dia l'inventem. O el descobrim, que també podria ser cosa de la ciència.

En tot cas, també era ficció la democràcia i, vaja, a poc a poc va podent imposar-se a la falsa realitat de l'esclavitud o del masclisme de les societats patriarcals. «A poc a poc», no cal que elaborem ara falses realitats massa optimistes. Però podem pensar que les ficcions són possibles, mentres que les falses realitats, encara que són inevitables, són esmenables. Amb un poc de crua realitat i amb un toc dels somnis de la ficció.

Espentem el parlament

Comencem les reunions per a espentar la reforma de l'organització administrativa de les Corts. Costarà tant que és possible que no ho aconseguim, perquè el nostre interés és voluntarista —encara que també ciutadà—, però no veig clar que la part política s'estiga acalorant per modernitzar la institució.

I serà molt complex, perquè hi ha alguns dogmes o falsos principis que s'han sedimentat ideològicament durant estos vint anys i no pareix que siga una costra que puga eixir sense escaldar a ningú. La Generalitat valenciana acaba de licitar la traducció i correcció, ¿ho hem d'imitar o hem de seguir un altre model? ¿Quines necessitats hem de cobrir i quina és la forma més adient de fer-ho? ¿El Parlament de Catalunuya va licitar la transcripció? ¿Hem de seguir eixa via? ¿En quines premisses es fonamenta cada model, quina estructura requerixen i quines finalitats pretenem aconseguir? Al Parlament de Catalunya, si no ho he comptat malament, tenen 16 lingüistes —ací en tenim 5, actualment—, «perquè» allà els lingüistes col·laboren en la redacció de les normes.

Intentarem sindicalment fer anar avant el procés, perquè «necessitem» millorar i vegem que mos convé com a funcionaris i com a ciutadans. També perquè ara és mà d'intentar un reviscolament organitzatiu eficaç, perquè podem pegar-li una bona passada de modernització democràtica i professional al parlament. Podem pensar que els vents ètics i polítics internacionals pareix que bufen en contra. ¿Vent de cara?, doncs, com la cançó.

Tal com mos mereixem

Mentres mos la peguen amb el rebut de la llum, amb la contaminació (externalitzada als nostres pulmons) per a crear electricitat, amb els desnonaments energètics dels qui no poden pagar-se un poc de tenoreta a l'hivern, sort que a la Unió Europea, tal com diu el president espanyol Mariano Rajoy, al president català Carles Puigdemont l'han tractat «tal com es mereix».

Els nacionalismes es realimenten i s'ajuden per a estafar els ciutadans que es pensen que la democràcia és un bon sistema per a raonar, de tant en tant, sobre les identitats, però preferentment sobre els drets humans, sobre el tipus de societat, sobre les discriminacions justes i les injustes, sobre les indústries necessàries i les que són innecessàries i nocives. Això sí, cal que la ideologia d'alguns accepte que, a banda que això dels drets i els deures siga una ficció humana —versions millorades del conte del cigronet i la gallineta—, és una ficció molt important, que mos fa somiar i fins i tot pensar, i que mos permet millorar socialment i, de passada, èticament.

Diu que sí que és possible el progrés moral. Però crec que no diuen que siga fàcil.

---

• Mentrestant, pel riu: 6:28 + ?. M'he confós de botonet en el rellonge.

La plaça de Marià Benlliure

Intente esbrinar si Marià Benlliure Gil es va dir mai a ell mateix aixina. La Viquipèdia mostra un article amb el nom en castellà, que és el que ell mateix fa servir per a firmar una noteta adreçada a Joaquim Malats. Per contra, com que les escultures em sembla que les firmava «M. Benlliure», no podem traure res en clar per ahí. D'altra banda, en la Viquipèdia també hi ha una pàgina dedicada a «Josep Benlliure i Gil», que signava els quadres «J. Benlliure». En resum, que els propose que li canvien el nom a la pàgina. No ho faig jo mateix, per no fer cap destrossa innecessària i per si de cas és que tenen documentació i arguments de força per a mantindre-li el nom en castellà.

De passada, comprove que en València hi ha la plaça de «Marià Benlliure», cosa que es pot comprovar en Google Maps. Que ja no estem tan malament, com dia aquell.

La llum en català

Els d'Iberdrola no tenen versió del web en català, però sí en anglés, èuscar i castellà. Per contra, abans, crec recordar que hi havia una versió del web on sí que teníem l'opció d'intentar que estiguera en català. Només era una petita ficció, les dades només estaven completes en castellà. Ara ni tan sols això. A més, els he telefonat (era un 900) i tampoc m'entenien si no era en castellà (no he provat en basc ni en anglés, perquè no en sé prou). Dia Takse este matí mentres sentíem en la ràdio que el castellà ha desaparegut del web de la Casa Blanca ara que ha arribat el president Trump: «¿A que fot?» Sí, fot, perquè no deu ser per diners, vaja, sinó per alguna cosa relacionada amb el canvi climàtic, l'avarícia i la misèria ètica.

Cita dominical / 427: J.-M.-B. Vianney

Comprendre que pugam ser l'obra de Déu, és fàcil; però que la crucifixió d'un déu siga la nostra obra... ¡això sí que és incomprensible!

J.-M.-B. Vianney, Petites fleurs d'ars.

L'olor que feen els llibres

Mentres s'aclarix el cel, si és que això passa en este poc habitual hivern valencià, vaig fent trasllats a poc a poc. Trobe un tíquet del metro de París i una tercera edició (1924) de la Cartilla para el telegrafista-telefonista de todas las baterías de campaña de José Brandaris y de la Cuesta. El tíquet és modern i, per tant, tindrà alguna gràcia dins d'uns anys. En canvi, la cartilla en té d'entrada pel paper i, sobretot, per eixa olor dels llibres «de sempre» que desprén.

Eixa olor no sé d'on ve, si del paper, de la cola o de la manera de fer els llibres. Era l'olor dels llibres i també l'olor que els fea. Era el perfum que tenien els llibres quan era menut, que són ara els llibres que m'agrada trobar pels racons de casa, pel carrer vora els contenidors, en les llibreries de vell. Eixa olor de fusta cremada amb matisos d'humitat i de clau —segons m'assessora Takse, a qui tot això li «pica» i li recorda el pixum de gat— em fa viatjar als paisatges literaris íntims, nuclears, mitocondrials.

Eixa «gent»

Quan el veig alçar els braços simulant que fa unfla els bíceps, em recorda algun malvat de peŀlícula, de les de Batman, que és el que pareix que li quadre més. Haurem de vore quan apareix l'altre «cavaller fosc» i si elsl ciutadans americans —i els afectats occidentals— es resignen a viure eixa ficció humorística o decidixen que l'histrionisme no és necessàriament un mèrit per a governar un país i una societat, per capitalista que siga.

Diu que tornarà el poder a la gent. Trobe que els banquers espanyols, que ja estaven baquejant-se amb l'acord en el pp i el psoe sobre el procediment per a tornar l'excés cobrat per les clàusules de les hipoteques, tremolen de gustet en sentir Trump. Ells i les recerques sociològiques saben qui és eixa «gent» de què parla el nou president americà.

Cal pensar el passat

Demà coronen Trump als eua. Cal dir que coses més inversemblants s'han vist, en Espanya i en València. Una cosa és que les tingam per ací, que mos coneixem, però haver de vore que allà també cauen en el mateix parany, resulta prou trist. De totes formes, si no podíem confiar que la història s'haguera acabat ni que la democràcia havia de ser justa inevitablement ni que «aquell retor no és mon pare», doncs, ara seria hora de fer balanç de la presidència d'Obama, de la campanya electoral de Hillary Clinton i no tant de mortificar-se abans d'hora pel previsible desastre presidencial americà.

Quan les coses ixen malament, fantasiejar sobre com de roín serà un president o el futur, és un recurs per a indignar-se i defugir responsabilitats. Segurament convindria més fantasiejar sobre com ho hauríem pogut fer millor. I, quan tingam ocasió d'aplicar-ho, ja ho tindrem pensat.

La lògica de les macros

El segon dia del curs de macros de Word hem començat a entrar realment en la lògica dels objectes, les variables, els mètodes, les funcions i les subrutines. Però ja només queda un dia i no serà fàcil arribar a entendre realment com s'estructura la seqüència de les ordres per a aconseguir el funcionament desitjat. És una qüestió de lògica i sempre hi ha diversos camins, amb limitacions i possibilitats diferents. Com en la vida mateixa, una de les possibilitats és no fer l'esforç d'entendre-ho i deixar-se dur.

I això que fem anar tantes «macros» en tot moment. Dis-ne com vullgues, però la legislatura s'acabarà.

L'espill basc

Estava plena la llibreria Fan Set (l'antiga Tres i Quatre) per a la presentació del llibre Basc per a catalanoparlants de Beatriz Fernández i Anna Pineda. Ja van per la segona edició. L'han presentat Anna Pineda (una de les autores), Manel Pérez Saldanya, Garikoitz Knörr i Germma Sanginés. En resum, són dos llengües molt diferents, però que tenen una semblança profunda, és a dir, com totes les llengües del món. La curiositat és que en alguns aspectes sintàctics, són llengües en espill quant a l'ordre dels elements.

Sembla com si Takse haguera posat de moda això d'estudiar basc a València. Ara li hem de pegar voltes a l'ergativitat, el cas nork i moltes disquisicions gramaticals més que realment no són necessàries per a aprendre basc, però que són un trencaclosques ben entretingut. El públic ha demanat per Coromines i altres filòlegs relacionats amb l'estudi de l'èuscar, i buscant més lligams, i hi ha qui ha arribat a pensar si la pilota valenciana no vindria d'allà. La devoció permet aprendre llengües i fantasiejar alhora.

Segells de l'Argentina

Òbric el meu exemplar de De bello civili de Cèsar i hi trobe un tros d'una carta adreçada a «Juan Bta. Martí» del carrer del «Torno de San Cristóbal, 1-3.º izq.» de València, adreça tatxada; més avall, una anotació indica «Tabernes de Valldigna». Hi ha tres segells de la «República Argentina, 5 centavos», que em sembla que són del final del xix i principi del xx. El mata-segells és de «Buenos Aires», em sembla que d'un 10 d'agost, però no veig de quin any.

No tinc ni idea de filatèlia. Els grup de tres segells mostra unes línies de tall mal fetes, que arriben al cos del segell en els de la dreta, però que deixa uns màrgens correctes en el primer de l'esquerra. Bé, hi ha qui s'entreté amb detalls aixina i sap si volen dir res. Només trobe que hi ha «Juan Bautista Martí Talens» de mitjan segle xix en la Vall. A València, el carrer ara és de Ruiz de Lihory, després de la mort d'este personatge al 1920. I no sé què vol dir l'anotació «3/s Capo Blanco» que hi ha a la banda de dalt del paper.

Ho emmarcaré, que fa bonic.

Cita dominical / 426: Vicent Pitarch i Almela

Sovint la pruïja d'incontaminació mena a desentendre's —o desertar?— de situacions arriscades, d'episodis compromesos. En qualsevol cas, no sempre la puresa és sinònim d'honestedat.

Vincent Pitarch i Almela, Control lingüístic o caos.

Per gràcia que faça

M'atrevixc a intervindre en La Veu. Sé que té igual que intentes raonar, hi ha qui té tanta malíccia o frutració acumulades que es pensen que el millor que poden fer és descarregar-los contra qui no compartixca el seu punt de vista. La cosa és tan banal que faria riure, si no fóra que a voltes no convé riure per molta gràcia que faça.

A més, vaig refent un poc el bloc sobre la meua petita biblioteca. Mirant-ho des de massa a prop, això també sembla punt de vista, una percepció massa esbiaixada acumulativament, perquè no necessàriament la meua coŀleció de llibres em garantirà una idea encertada. Això sí, tot serà intentar-ho. I tornar-ho a provar.

Un niu de caüllades

Les dones de la taula del costat són del nord valencià o del sud català, tant és. La cosa és que han dinat tan a gust en València, en un restaurant que no està malament tampoc en esta segona etapa, el Nou Avellanes (antic Mar d'Avellanes). La cosa és que parlen en valencià entre elles i en castellà amb el cambrer.

I hi ha qui està molt content del munt de titolets que ha repartit la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (jqcv) i qui es pensa que els problemes de l'ús del valencià tenen a vore amb la jqcv. Curiosament, per a parlar en castellà no calen titolets. Deu ser que el problema és un altre, com ara el que fa que en els restaurants tinguen les cartes en valencià i, per tant... Ah, no, vaja, el problema és que els valencians parlen en «patois» si tenen set versions de la paraula cogullada i, ¡ai, pecat, si els passa pel cap que les poden escriure! En fi, com diu la dita, un niu de «caülla(d)es».

Fòssils i decreixents

Em sembla que algú deu estar pensant en paginar de dreta a esquerra, al revés del que es fa fins ara. Aixina mos distingiríem de la resta de llengües de la contornada. És clar, aixina també tindríem un nou motiu de baralla «lingüística». Els qui ho feren, serien uns «decreixents»; i els qui ho feren com fins ara, uns «fòssils» —dir-ne «creixents» seria fer-los un favor.

Un altre dia comentarem els ingredients de la paella en algun fòrum. És la millor manera de conéixer «egos» logorreics i de no aclarir res.

L'ànsia de l'excepció

En la faena dels tècnics lingüístics estem acostumats a espigolar recomanacions i propostes d'institucions diverses. Com que no tot està en un sol lloc, anem fent aplecs i combinacions de criteris. Per això acabem acostumant-mos a un cert grau d'incoherència, per dir-ho malament; per dir-ho d'una altra manera, no mos acabem de preocupar del ltot per la cohesió interna del conjunt de criteris que apliquem.

Ara, també és habitual que arribe el dia que mos posem a fer el nostre llibre d'estil. Supose que és aleshores l'ocasió de comprovar si farem com ha pretés fer, per posar un cas, l'iec: simplificar i complicar alhora. Encara que semble estrany, «contribuir a reduir l’ús del guionet i a simplificar l’ortografia» —que és el que es proposaven en l'institut— no han segut dos accions necessàriament coherents entre elles, tal com demostra la reforma que han dut a terme —i que ja vam comentar en desembre amb un poc de foie gras. ^{[1] / [2]}

En un altre punt, mos trobem el cas dels documents i tramitacions de l'administració. En general, la preferència és que només duguen la majúscula que designa la classe de document (com ara la Llei d'habilitació de...). Per contra, vegem que també és habitual que hi haja qui no puga evitar incloure excepcions, per innecessàries que siguen i, per tant, en lloc d'un predictible i simple «Constitució espanyola», no descansa si no hi posa alguna majúscula més: «Constitució Espanyola». I a partir d'ací, van devaluant el criteri general i fent-lo cada volta més particular, d'acord amb discrecionalitats més o menys extravagans: constitucions, estatuts, codis, etc., un catàleg tan extens com vullgues de normes, depenent de la genuflexió —tal com ho qualificava Martínez de Sousa, si no ho recorde malament— que més mos apanye.

Tant dels «amics» com dels enemics

M'arriba que Eugeni Reig proposa en una article d'opinió en el diari La Veu noms de personatges importants per als carrers de València. Eugeni avança una mostra de 14 exemples: 12 homes i 2 dones. Faig una cerca ràpida per vore si trobe més dones per a equilibrar el lot per sexes, i me n'ixen quatre: Matilde Llòria Palau, Anna Rebeca Mezquita Almer, Maria Mulet i Sofia Salvador i Monferrer. En parla Rosa Roig Celda en el bloc Vida per Vida.

La nota més curiosa de l'apunt de Rosa Roig, a banda de la frase «silenci, censura, menyspreu, oblit, tant dels “amics” com dels enemics» referit a eixes dones, seria el cas d'Anna Rebeca Mezquita:

Anna Rebeca Mezquita, segurament va escarmentar pel tractament rebut en guanyar, i perdre tot seguit, la Flor Natural pel millor poema d’amor dels Jocs Florals organitzat per l’associació Lo Rat Penat el 1952. I és que, quan el president i el secretari del jurat, Carles Salvador i Enric Soler i Godes respectivament, se n’adonaren que l’autoria del poema corresponia a una dona, li van retirar el premi.

La llàstima és que sembla que l'«anècdota» és certa, tal com diuen diverses fonts, com ara Pere Rosselló Bover. Tal com dien abans en Carcaixent, «estan bonicos» els amics.

Reciclatge humà

Estava regirant les tradicions tipogràfiques sobre les abreviacions amb lletres volades, que varien prou entre les llengües romàniques i l'anglés actual (fins al segle xix compartia els costums romànics), que és qui ara guia els criteris amb més inèrcia que consciència. De colp em diu Takse que Zygmunt Bauman ha mort. Xe, pareix que li he allargat la vida fins que m'he acabat el llibre. L'obra percut els sentits ètic i moral —si encara en tenim—, analitza els nostres comportaments en relació als conceptes i les idees que amaguem darrere dels gestos més habituals. No ha mort, diríem que s'ha convertit en una lletra volada que marca l'abreujament d'un temps ideològic. Ara s'està reciclant, com a bon residu humà. Dels millors.

Cita dominical / 425: Carme Valls-Llobet

¿Té relació el desenvolupament neurològic amb el fet que fins a l'actualitat les mares parlen als seus petits barons, els toquen i els mouen molt més que a les nenes, cosa que provoca una major estimulació psicomotriu?

Carme Valls-Llobet, «La ciència de la diferència», Mètode, número 91, tardor 2016.

Els dies distòpics

Anem entrant en el futur distòpic —fins ara em resultava agradable el sentit d'eixe adjectiu— que mos han proporcionat els resultats electorals lògics i alhora estrambòtics que hem anat encadenant, collita d'un relativisme cultural i polític que n'ha fet un gra massa. Per a postres mos posen Brubacker d'Stuart Rosenberg i Els tres dies del Còndor de Sydney Pollack en la cadena dels bisbes. N'hem vist de més grosses, però hi posem massa dedicació. Aquells setanta i huitanta cara a la pantalla en blanc i negre dels meus uelos al poble es feen molt atractius i emocionants. I es suposava que eren ficcions que no hauríem d'haver acomplit.

L'efecte de les carícies

Ja hauríem d'haver acabat massa voltes, però sempre tornem a començar. I ara més, que tenim l'any acabat d'estrenar, sembla que toca. Les ong Salven una persona refugiada de morir ofegada en la mar, un símptoma que hem posat en marxa procediments i polítiques per a que això es resolga. Tot seguit mos podem pegar un carxot a mosatros mateixos, perquè sabem que això no és aixina, que les dades econòmiques que mos empapussen són indicadors que tenen molta relació amb la bona vida d'unes quantes persones i amb el malestar de la resta, humana, animal i vegetal. Hem d'assumir que hem construït unes societats on les persones som residus reciclables, tal com reflexiona Zygmunt Bauman. I si pensem que vivim en societats desiguals, masclistes, patriarcals, ¿es deu, tal com podem llegir en la revista Mètode, al fet que les dones toquen i acaronen més els xiquets que les xiquetes? L'efecte papallona i els efectes de les carícies.

Constipats d'enguany

Convé començar l'any constipat, aixina això ja ho tens per davant, perquè n'agarrarem uns quants més i convé no crear-se massa expectatives sobre tot el que arribarem a fer enguany. De moment, ni jugue a futbet —perquè me s'han arretirat els companys— ni córrec pel riu tant com voldria —els mals de gola—. I si estic cloixit i endormiscat al solet de l'hivern, doncs, avance unes poques pàgines de Reductio ad Hitlerum de François de Smet. En tot cas, encara que a culleradetes, eixa «reducció balsàmica» tan habitual de la nostra cuina ideològica —la pel·lícula Katyn en dóna una mostra des d'una altra perspectiva— s'havia fet molt corrent en la xarxa, és possible que adopte altres versions a partir d'enguany: Trump. Que no mos se constipe el món amb això.

Desconnexió de cap d'any

Ja fa quasi dos setmanes que estic desconnectat del diari. Com que ha coincidit amb les festes, tampoc he pogut aprofitar massa el temps de la dosi «diària» de «diari» per a altres lectures. I ara amb mal de gola i paracetamols cada huit hores —en lloc de Couldina esta volta— no estic començant l'any avançant en este sentit. Això sí, de moment m'he apuntat a La Veu i als caps de setmana d'El País. En la llista hi ha també l'Ara.cat per als caps de setmana, Eldiario.es, Saó i L'Espill.

En tot cas, l'actualitat es resumix en les mateixes notes de quasi sempre: desigualtat econòmica i social injusta, refugiats i migrants discriminats, masclisme institucionalitzat —amb magistrats del suprem i campanades televisives incloses—. Ni tan sols el populisme trumpià és cap novetat, ja que tot això sabem que ho tenim en les «millors cases», com es dia abans. Si els nord-americans es convertixen en els nous «xinesos» —degradació ambiental i autoritarisme— sí que pareix que l'espècie humana estarà amenaçada. Si més no, amenaçada de mutació adaptativa: mos hauran d'eixir catalitzadors en els pulmons. Hauríem de mirar més cap al Canadà.

La metadada d'idioma en el PDF

Com que estem de festa, aprofite per a fer coses d'eixes que sé que seran un maldecap i que em costaran de resoldre. Revise l'edició del Tirant lo Blanch, li pose un cos 16 a la lletra i perc unes quantes hores intentant modificar les metadades del document en pdf, per tal d'assignar-li el codi «ca» en el camp del llenguatge per tal que el diccionari del Kindle reconega que és català. He provat en Ubuntu amb tres programes que modifiquen metadades —inclòs el Calibre en la versió actual. 2,55: em sembla que sí que ha vaig aconseguir amb alguna altra versió—, però res, continua traguent-me el diccionari de castellà.

Rhus cotinus

Ara ja no deu fer ni gràcia, però ho deixe apuntat: segons la Vikipèdia (s. v. sumac), el gènere botànic «Rhus» té relació amb «Cotinus». Encara me n'ha fet a mi trobar-ho de casualitat. Més tard, tastem el Mas de Sella (Alacant, 2013): bé, però no mos entusiasma. Amb poc més que això anem espentant l'any.

Cita dominical / 424: Eugène-Melchior de Vogüé

Va haver d'admetre que, estenent el seu domini, havia ampliat la seua mirada i que, més enllà del conjunt de les veritats establides, l'abisme d'gnorància tornava a aparéixer igual d'extens i irritant.

Eugène-Melchior de Vogüé, Le roman russe.

Un any de postveritats absurdes

En temps de postveritats absurdes, hi ha qui voldria fer el canvi d'any a recules, per si de cas aixina pot tornar a la casella del divendres amb què començàrem el 2016. O del divendres que començà el feudalisme o la guerra freda.

En fi, no vaig dur la guitarra al dinar de Nadal, ni el meu cosí tampoc. Havia aprés a rascar el Somewhere, over the rainbow per a la festa, però es veu que l'horitzó mos va semblar un poc més mostós que multicolor.

Ara sí, doncs, ja podem fer trànsit cap al nou any amb més fred i humitat que altres anys. Que s'acabe i n'estrenem un altre, amb els propòsits nous lluents en les capses imaginades. I ja vorem com reciclem els vells, arraconats o mig tapats pel desistiment o per la gossera, que segur que encara els podem aprofitar.

Edicions segons demanda

Unes setmanes abans que acabara l'any em vaig decidir a encomanar dos impressions segons demanda de dos llibres sense drets de Gallica, la llibreria de la Biblioteca Nacional de França. Els ports no compensen el preu, però pague la curiositat de vore com ho fan. En The BookEdition.com ho fan bé, em reproduïxen el llibre respectant el format de l'original. En canvi, Chapitre.com convertixen un llibre «in-16» en un monstre de 29,8 centímetres. Els escric abans que canviem l'any, a vore quina explicació tenen.

Vist que el sant de més llunt no fa sempre més milacres, l'any que ve —d'ací a unes hores— provaré amb una impremta que hi ha ací a prop de casa, a vore si em poden publicar allí mateix —i pel mateix preu sense ports— els pdf de Gallica, reeditats per mi. Ho faig per al Kindle, però sovint també trobe a faltar el paper.

Estem presents encara

La diferència entre les varietats del català es reflectix en els diccionaris:

àtoms de bor que estaven presents / àtoms de bor que eren presents

L'estadística del Google indica que és més habitual «encara estan presents» que «encara són presents». Tan bones són l'una com l'altra. La llàstima que és hi ha qui en fa una qüestió de prescripció imperativa, com si la millor opció per als parlants fóra que els reduiren les possibilitats o els menysprearen la variant dialectal.

---

• A pesar de les festes, pel riu: 13:35.

Codi d'enllaç amb text de cerca

Aconseguixc fer funcionar en el Multicerca la possibilitat de crear un enllaç que continga un fragment introduït amb un quadre de text i que òbriga eixa pàgina en una finestra nova. El codi és este:

<script type="text/javascript">
function updateFormAction(value){
var btnForm = document.getElementById("btnForm");
btnForm.action = "https://.../"+ value;}
</script>

<form action="get" id="btnForm" target="_blank">
<input type="text" name="" onchange='updateFormAction(this.value)'>
<br><input type="submit" value="Cerca">
</form>

No deu ser la manera més elegant de fer-ho, però és la que he aconseguit que la cerca en un diccionari funcione. Mirant-ho amb optimisme, ara que no estic sotmés a la disciplina del diari El País dec estar alliberant les neurones per a activitats alternatives.

Alternatives felices

No cal llegir el Kybalion, que em sembla una espècie de prototip dels llibres d'autoajuda que tant abunden des de fa uns anys, per a entendre que no tenim la ciència infusa i que cal investigar i estudiar per a conéixer un poc més eixe món que tans mos desconcerta.

És cert que podem intuir moltes coses, però això no hauria de ser prou per a fer-mos decidir que la intuïció es convertix en veritat absoluta només perquè de tant en tant va i l'encertem... Al capdavall, si considerem que qualsevol fenomen del món té sempre dos alternatives, encert o error, tenim molt de camí fet, el 50 % de possibilitats. Això no és ni tan sols una loteria, sinó tan sols un frau intel·lectual que mos fem a mosatros mateixos. Això sí, mos podem sentir més feliços i tranquils amb eixa idea. Però a voltes no es tracta només de ser feliç, sinó també de no fer desgraciats, ¿oi? —dient-ho d'una manera simple també.

Marejos de cap a cap

Tenim permís estos dies per a, després del putxero, un afegidet torrons, xocolate, vins dolços i de nostàlgia. I si te'n passes un poc amb el cava brut nature és possible que acceptes que un cosí teu et pose a les mans el Kybalion. I mentres patixes els efectes de la dolçor alcohòlica és possible que intentes llegir-te'l, mentres tornes en tren a casa. Amb tot, l'endemà, cal superar l'embriaguesa nadalenca i, per descomptat, assumir que el mareig de les idees —més o menys com dia Goya— també produïx llibres. Tenim permís i indulgència també per a això.

Cita dominical / 423: Juan Ramón Capella

Quan escrius —amb l'acció d'escriure— es precisen les idees i a voltes s'experimenten esdeveniments inesperats.

Juan Ramón Capella, El aprendizaje del aprendizaje.

Per a embolicar-los

Fa dos dècades vaig passar l'any en blanc, diríem, sense acabar cap llibre. No sé a què em degué dedicar eixe any, el 1996, segurament degué ser alguna cosa que em va absorbir, o és possible que triara uns llibres massa grossos, cosa que em passa sovint. Tenint en compte l'any, ara recorde que hi havia oposicions i això degué centrar les meues lectures i els meus remordiments. I al final no les vaig aprovar tampoc i vaig continuar amb l'interinatge.
El balanç d'enguany no és tan magre. Encara que m'he encantat massa amb el diari —¡per fi estic alliberat des d'ahir de la subscripció a El País!— i tinc unes lectures grosses començades que me s'eternitzen, he pogut anar avançant un poc per ací i per allà. Però continue carregant quasi sense voler. En Tres i Quatre no tenien la nova gramàtica de l'iec, que sembla que s'ha exhaurit fins febrer. Me'n vaig endur un de Zweig sobre Montaigne que em va botar als ulls. Els de regal els tinc ja esperant el paper d'embolicar(-los amb la lectura).

Punts calents

Abans que arribe Nadal encara descobrixc com posar un espai estret entre la xifra i el percentatge: «&thinsp;». Em pensava que no era possible, però hui me s'ha ocorregut buscar-lo i ací el tenim. Han tardat també un poquet més del que és habitual, però m'han contestat del Termcat: en lloc de denominar-los hotspot preferixen centre de registre per als centres on gestionen l'arribada de migrants i refugiats.

El mal d'estos centres no és el nom que reben —dis-ne «punt calent», si vols—, sinó que estan jugant amb els eufemismes per a evitar que les paraules mos mostren que mos assemblem massa a allò que es suposa que les democràcies europees han rebutjat més com a qüestió de fe que de fet. I dir-ne «camps» mos fa pensar massa que eixe malson també l'estem practicant amb eixos éssers humans —perquè ho són, ¿no?— i que tornem a no voler-ho vore. Si la societat es sobreposa a la por i busca un poc més enllà de l'egoisme hipòcrita, també trobarem el terme.

La «perspectiva Nevski»

Me se tanquen els ulls. Primer, reunió sindical de tràmit per a repensar com està el camí de les negociacions després de Nadal. Més tard, una petita assemblea —poc més del 10 % dels treballadors— per a informar dels petits èxits i dels grans fracassos que és l'activitat sindical quotidiana. Cal escoltar pacientment els crits i els discursos incendiaris. A continuació cal fer propostes. Al cap i a la fi, fins que tornem a la —llegendària quan anàvem a l'institut— «perspectiva Nevski» de la revolució russa de l'inici del segle xx, que ja hem vist com va acabar la cosa, estem disposats a anar cremant-mos les celles insistint, punxant i negociant.

A més a més, em sap mal, però tinc quimera que, això de cridar tant —hi ha qui, si no crida, com si no sabera expressar-se seriosament—, és només una forma d'intentar guanyar el debat per la força (dels crits), a més d'un símptoma de poca empatia o d'una intolerància davant el pacte i l'acord, que només són, ai, parcialment satisfactoris. Com els somnis quan s'han acabat i com este apunt, que el dec haver fet ja massa vegades.

Les goteres de la Vall

Viatge d'anada i tornada a la Vall. Comprove que no hi ha hagut massa goteres —les habituals, però el terra s'ha eixugat ràpid— i carregue uns quants llibres en el carro de la compra. Els que podria haver utilitzat en escola a França, però que no vaig arribar a fer servir mai, i alguna edició més o menys bonica d'Alphonse Daudet, el de la guerra civil de Cèsar, un diccionari de francés - llatí, el Jeromín del pare Coloma que em va regalar fa molts anys mon tio de l'Alqueria de la Comtessa... Trosset de la meua petita història llibresca.

Conéixer i preferir

La cosa no deu ser que tots sigam perfectes i infal·libles, sinó que aprengam a apreciar què és bo, millor, roín o pitjor en les idees que tenim, en com les apliquem, en la faena que fem; i, més encara, que tingam la paciència i la humilitat de fer això mateix amb les idees que tenen, en com les apliquen i en la faena que fan la resta de les persones. I que aprengam a assumir-ho, amb acords i desacords, sense resignació però amb acceptació.

Per exemple, li puc dir a un conegut que la seua novel·la em sembla una exacerbació del seu ego i un catàleg de lexicologia. Ara, és possible que a algú li interesse per això mateix, per conéixer un poc més la personalitat de l'autor i per llegir el diccionari d'una manera menys atzarosa. Tot i que no siga una bona peça literària, pot ser una bona manera d'aprendre lèxic. Ma mare preferia &mdashliteràriament— els llibres de Rodoreda que havia llegit en lloc dels d'Onetti. Hi ha d'haver de tot. També entre els escriptors i entre els lectors.

Llibres atropellats

Hui, ara que ja ha passat un poc la tempesta grossa, fem la primera eixida a Abacus, a vore què comencem a peixcar per a diumenge que ve, els regals del dinar de Nadal. Com sempre, em sap mal que no hi haja versions en valencià d'alguns còmics que m'interessen. Això m'obliga a espigolar més encara, i fins i tot a endur-me un exemplar d'algun —còmic— només perquè no n'hi ha cap més. Al final resulta que n'hi han prou i que s'ajusten a les edats dels meus nebots. Fins i tot un peluix per a més menut, que encara no fa cas de res, però també li toca.

Me'n deixe molts per a una altra ocasió. Però encara agafe la traducció al català de La septième fonction du langage (La setena funció del llenguatge, traducció de Jordi Alemany). Quan arribem a casa, nou víctimes mortals atropellats per un camió a Berlín. Programació especial en la televisió. La sinopsi del llibre comença:

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta.

Hui també, l'ambaixador rus a Turquia és assassinat davant les càmeres per un policia. Les funcions del llenguatge es queden curtes.

Cita dominical / 422: Georg Christoph Lichtenberg

El benestar de molts països es decidix per majoria de vots, malgrat que tot el món reconeix que hi ha més gent roín que bona.

Georg Christoph Lichtenberg, Aforismos, 1776-1779, a partir de la traducció castellana de Juan del Solar.

Melangia i alliberament

Em queden pocs dies ja de subscripció al diari El País. Espere que el comiat tinga tant de melangia com d'alliberament. L'enyor la sentiré quan repasse alguna foto antiga d'algun cap de setmana en el menjador del carrer Nou de la Vall, quan el sol passava pel davant del finestral ben ample amb vistes a les teulades i il·luminava la lectura dominical del diari i els suplements que féem ma mare i jo, alternativament, mentres la meua germana jugava amb el hàmster o el canari, no alternativament, és que no recorde en aquell moment què teníem per casa.
En canvi, eixe temps que el diari m'absorbia de l'actualitat escrita espere poder-lo posar a disposició d'una ventall més variat de publicacions que no requerixca tant adhesió. Però més encara, en trauré —un poc de temps— per a les infinites lectures que, ja ho sé, no acabaré mai. Ara bé, nel mezzo del cammin, a vore si no em perc tant per la «selva oscura».

Balls de noms

Continue avantçant amb Guerra i pau de Tolstoi. La faena és grossa, i una de les coses que em continuen despistant és la quantitat de variacions amb què es denominen els personatges. Resulta complicat recordar qui és qui. I fins i tot en un diàleg simple, on algú que es diu «Sonia» és al·ludida com a «Sophie», arribes a pensar que la «russe» que va traduir la versió francesa que estic llegint es va marejar. No, comprove en la versió espanyola que el ball de noms és semblant.

Deixe sonar la música de Bernard Herrmann per a la lectura. A fora torna a ploure bona cosa.

Llocs grecs i creïlles bretones

Després de confirmar que els termes geogràfics relacionats amb l'odissea dels refugiats (per on ha passat la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra Jarque) són Lépida, Lesbos, Leros, Mitilene, Mória, Pipka i Skala Sikamineas, em pose un poc de música. Passe per Sui Generis, Quique González, De Pedro, Sr. Chinarro, Calamaro, però com que estic pegant-li una mirada a La Presse pense en Bénabar i, per ampliar un poc entre els francesos, acabe en Miossec. Vaja, és de Brest, una d'eixes ciutats —com ara París, però des d'una visió diferent— que, no sé per què, m'emocionen. I em ve al cap l'Amour de Pomme de Terre, que, tampoc no sé per què, mos va agradar tant deu fer deu anys ja.

Toponímia grega dels refugiats

La ciutat, el poble, el camp de refugiats, el que siga que hi haja a Mória, i a Lèpida (dos llocs de Grècia). Ara toca aprendre un poc de transcripció de noms grecs. El primer sí que l'he pogut sentir en un vídeo grec. A més, l'Optimot ha considerat també que és esdrúixola i amb la vocal tancada.

El segon topònim, en canvi, m'ha costat prou més de trobar i no l'he pogut sentir en cap informatiu grec, només en la veu del Google Translate. Pareix clar que deu ser una paraula esdrúixola, però no se si la tònica és oberta o tancada. Supose que hauríem de seguir l'exemple de la Lèpida llatina, que ha arribat amb la vocal oberta. O no.*

I fent eixes cerques recórrec un poc dels mals i les injustícies que patixen els refugiats de la guerra i les misèries, eixes persones que hauríem de provar a considerar, també, humanes.

---

• * La proposta del 2009 de l'Associació Catalana de Neohel·lenistes diu: «L'accentuació gràfica es farà segons les regles del català. Ara bé, com que en grec no hi ha una diferència fonològica entre vocals obertes i tancades, si cal accentuar una vocal, emprarem sempre l'accent tancat, tret de la vocal a, que en català admet només l'accent obert.»

¿El «foie gras» necessitava un guionet? / 2

Anit els vaig enviar un nou missatge als de l'iec per tal de provar a vore si es repensen alguna qüestió d'eixa nova versió de l'ortografia que em sembla que encara estan revisant. És possible que ja haja fet tard, però que no diguen que no els hem dit res. Bé, tampoc no ho diran, això, perquè es veu que els hem dit bona cosa, supose que no sempre amb massa trellat. En tot cas, si n'hi havia una miqueta, de trellat, que l'aprofiten.

Esta volta han estat els compostos que són malleus no adaptats. Els he mostrat el quadre comparatiu següent, que considere ben eloqüent:

Ortografia actual

Proposta de la nova versió de l'ortografia

Els manlleus no adaptats que són compostos duen guionet si ja el tenien en la llengua d'origen.

En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats. Però, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment, del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic. Però, s’escriuran sense guionet les expressions procedents d’altres llengües que en català funcionen com a locucions adverbials o adjectivals. Però, certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic. Però, mantenen el seu caràcter sintagmàtic els noms que provenen de la lexicalització d’un nom propi compost.

En fi, no espere milacres, però tampoc m'esperava que l'institut revisara d'eixa manera l'ortografia, aixina que supose que tot és possible.

Cita dominical / 421: Joan Coromines i Vigneaux

Si els nostres avis, fixant-se en una semblança fortuïta de noms, atribuïen la fundació de Barcelona a Amílcar Barca, no eren sols a embrancar-se per aquests camins, que d'altres entroncaven el nom de Lisboa amb Ulisses, o arribaven fins a inventar la figura llegendària de Ròmul per explicar-se el nom de la seva Roma.

Joan Coromines i Vigneaux, «Introducció a l'estudi de la toponímia catalana», Estudis de toponímia catalana, 1965.

¡Apanye llibrells, perols i cassoles!

Trobe una fitxeta del 31 de maig del 2009 on vaig apuntar algunes de les coses que van aparéixer durant un dinar familiar en Carcaixent. Que el manil era el drap de llana groc (o roig) per a cobrir el pa. O és possible que fóra de cotó blanc, que hi havia versions segons els records de cada u eixe dia. Pensant en el menjar, recorden que posaven granotes pelades i travessades per una vara de jonc en l'arròs caldós amb xones, fesols i bajoques. I la pelvis de la granota es dia «forcat».

Encara més vell, riuen quan recorden que en aquells temps canviaven pells de conill (que s'assecaven apegades en la paret) a canvi de mistos. Passava també el llanterner cridant: «¡Apanye llibrells, perols i cassoles!» I que bo que era el «xènvit» dins de l'aiguallimó. També estaven ben bons els bunyols de figues. ¡Arrea amb tot lo fil!, dien també. I quan estaven malament: «estic estroncada».

Això va ser eixe dia, mentres dinàvem. M'ho haguera pogut trobar en els diccionaris, però no hi hauria trobat la substància de la conversa, dels riures i les històries embolicades pels records creuats. Els records no són mai més els mateixos. Ja puc tirar les fitxes. Un altre dia, les cançonetes.

¿El «foie gras» necessitava un guionet?

Ara intentaré entendre què hi ha darrere de la pràctica ortogràfica de l'Institut d'Estudis Catalans. Per fer-ho simple, «sabem» que l'ortografia és (gdlc) la «branca de la gramàtica normativa que s'ocupa de la correcta escriptura de les paraules i dels altres signes gràfics». L'altra accepció concreta que eixa ocupació dóna com a resultat un «conjunt de normes d'escriptura d'una llengua».

Podem pensar, per tant, que es tracta de regular l'escriptura, cosa que en esta societat democràtica hauria de suposar que es fan normes tan generals com siga possible, que permeten que els usuaris i les assimilen i les puguen aplicar, que siguen tan simples com siga possible i tan ben argumentades i fonamentades com siga possible. És a dir, que no es tracta d'un conjunt de decisions discrecionals o arbitràries de l'iec.

Amb tot, tenint en compte alguna de les modificacions que ha proposat fa unes setmanes l'institut, em sembla que han aplicat uns principis que comencen per dir una cosa i fer-ne una altra; a continuació, han demostrat que no consideren que l'ortografia siga el conjunt de normes d'escriptura, sinó el conjunt de raonaments irrellevants amb què poden marejar els usuaris i demostrar aixina el poder normatiu que tenen. És a dir, discrecionalitat.

No entenc altrament que, per a saber com s'escriu «foie gras», no calga ara només saber francés i català. Primer, un pas necessari tractant-se d'una paraula d'una altra llengua, caldrà comprovar si als de l'iec no els ha passat pel cap adaptar-lo; però, segon, i sorprenentment, observarem que han decidit complicar l'ortografia francesa amb marques que no responen a cap criteri general raonat i fonamentat: li han clavat un guionet al mig, «foie-gras». ¡Busca qui t'ha pegat!

No es tracta d'un criteri general sinó d'una acumulació de decisions que no ajuden a res, només a complicar l'escriptura en català. En el cas dels manlleus no adaptats, per tant, s'escriu un guionet en estos casos:

1. En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats.
2. Però, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment, del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic.
3. Però, s’escriuran sense guionet les expressions procedents d’altres llengües que en català funcionen com a locucions adverbials o adjectivals.
4. Però, certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic.
5. Però, mantenen el seu caràcter sintagmàtic els noms que provenen de la lexicalització d’un nom propi compost.

I ara haurien d'explicar per què no és preferible reduir una norma amb quatre excepcions en una norma: «els manlleus no adaptats que són compostos només duen guionet si ja el tenien en la llengua d'origen». ¿Quin és l'avantatge d'haver d'escriure diferents: foie-gras / alter ego / off the record / bel canto / sarah bernhardt?

Tristament, l'iec aplica la mateixa falta de motiu o necessitat en altres ocasions: exvicepresident / ex-vicepresident segon; no existència / no-violència / no-violent / no violent.

En fi, ¿com casa la reducció —incompleta— de diacrítics amb l'insospitat augment de guionets? Mila Segarra té material per a ampliar el seu llibre Història de l'ortografia catalana.

Pegant-li voltes a dècades

Fa més d'una dècada que estem pegant-li al nano amb els mateixos temes. La tecnologia modernitza només la forma de fer les coses, perquè pareix que continuem igual des de la prehistòria. En aquell temps —fa una dècada, no en la prehistòria— vaig fer el comentari següent:

En el valencià que vaig aprendre al meu poble (Tavernes de la Valldigna) «oratge» només volia dir mal temps —tal com passa en francés des del segle XII—. Ara, amb la influència de Canal 9, és possible que la cosa haja canviat, i potser ja diuen també «bona vesprada» —cosa que tampoc vaig aprendre a dir—, però no crec que eixos casos siguen necessàriament negatius, ja que reforcen trets generals de la llengua i fugen de convertir la «puresa» local en el símbol de la desaparició lingüística.

I continuem debatent sobre això en la mateixa llista. Regire l'arxiu i és cosa de vore com mos costa avançar un poquet.

A ritme

M'acoste a Herbie Mann, flautista de jazz (també tocava el saxo i el clarinet). Comence amb Push push. Això em provoca una traducció i correcció rítimiques, un poc espasmòdiques. Havia començat per Michel Legrand, però no m'han acabat de convéncer les seus melodies pastoses. En canvi, el ritme constant i repetitiu que treballa Mann em transporta. «Push push».

---

• I un poc deixant-ne dur per eixe ritme pel riu: 13:28.

L'ortografia no apanya la història

Per Vilafranca i cap amunt, per Falset i rodalia, es veu que quan fa bo diuen que «fa bona ora». Fent servir una explicació simple, podríem pensar que la navalla d'Occam talla la lletra hac inicial de la paraula «hora» de l'expressió «bon dia i bona hora» i li restituïx un sentit primer de ventet suau, cosa que ja venia del llatí aura. Tanmateix, no són els testimonis escrits partidaris d'eixa solució semàntica o ortogràfica. Ja posats a pensar en el clima, també diem per ací «bon vent» i no és precisament un bon desig.

D'altra banda, el francés coneix bonheur, malheur que es suposa que no vénen del ventet, sinó del llatí augurium 'presagi'. Per tant, més que l'expressió d'un desig de bon temps en l'expressió «bon dia i bona hora», pot ser la fem servir per a mostrar alegria, que sembla que és l'ús que sol tindre l'expressió: som «benaurats» (o és possible que pensem que devem la nostra felicitat a l'«hora» o a la sort). Al capdavall, a banda del debat etimològic, és cosa de vore com l'ortografia no hauria de ser el pretext per a resoldre la història.

Verdor austríaca

Hem tingut sort i diu que les «dones» han eixit a votar en Àustria. Han votat pel verd Van de Bellen a la presidència en lloc de fer-ho per l'ultradretà Hofer. Això ha augmentat per deu la diferència de vots respecte a les eleccions anteriors.

La cosa dels populismes deu tindre relació amb això, amb el trellat que li posem a l'activitat democràtica. Com que, els polítics, en general, preferixen que no el fem servir —en canvi, proposen les passions futboleres i religioses— a l'hora de votar, acaba passant que la democràcia es degrada com a sistema polític. Només cal que algú tinga un poc de trellat i actue amb empatia i en conseqüència, i es fa el milacre del trellat: el món no serà mai perfecte, però tampoc cal que l'empitjorem. No sé si ha segut això el que ha passat en Àustria, però seria bo que mos ho creguérem... Bé, que mos ho pensàrem més, vullc dir.

Cita dominical / 420: Daniel Carbó i Santaeulària

Es digué que l'àrbitre, amb sa actuació, havia decidit en aquest encontre la sort dels dos equips, mostrant-se obertament favorable als madrilenys, i implacable, fins a l'hostilitat, amb els catalans.

Daniel Carbó i Santaeulària, «Campionat d'Espanya (semifinals). El “Barcelona” eliminat. Barcelona - Madrid, 2 a 4», Historial del F. C. Barcelona, 1924.

Garrafa ideològica

Estaria bé que els mitjans reconsideraren què és notícia, que és informació i què és opinió. No  vaig a posar-me ara a fer un refregit de cap manual de periodisme. Ara bé, crec recordar que no fa tant —i encara cueja— suposadament mos «informaven» que hi havia una onada gegantina d'immigrants assaltant la península Ibèrica, però resulta que som un dels estats amb més turisme i menys immigració d'Europa. No se'n parla ja tant, perquè estem en hivern o perquè hi ha coses més grosses a contar, com ara que s'està produint una onada de «fatxes» arreu del món. I mos claven en el mateix sac Trump, Duterte, Le Pen, Fillon, Farage, Putin, Hofer, Macri, Kaczynski, Orban, Rajoy... Un sac que fa por si no s'explica amb prou de detall quines són les coincidències, les diferències i les ideologies que suposadament compartixen. Per contra, trobe que no es comenta amb prou detall per què no hi inclouen Obama o Merkel, o què té Trudeau que no el deixa entrar en eixe sac amenaçador.

Com a «onada», certament, fan por o, vaja, mirant-ho al revés, una «pinya» engrescadora. Eixa deu ser la intenció de la simplificació. En canvi, explicats amb detall, és possible que només siguen còctels que podem sacsar, però dels quals també podríem llevar l'alcohol de garrafa que li pega tant malament al cap a l'endemà.

La inexistència de sentit

Torne a escriure'ls als de l'iec perquè lligc i relligc la reculada en la norma d'ús del guionet en el cas del no + substantiu (respecte al criteri simple i clar del 1996) i no veig que eixa actuació lligue de cap manera amb el principi d'eliminar complicacions innecessàries de l'ortografia —que era la justificació de l'eliminació de diacrítics—. Ben al contrari, allà on l'havien simplificada i aclarida, tornen a complicar la norma. A més, ara depén de la possible «lexicalització» apreciada subjectivament per cada u.

La nova normativa ortogràfica està encara en fase de «supervisió i edició». Espere que qui ho «supervise» sàpia aclarir en la versió definitiva com arriben a distingir eixos matisos que «noten»:

Notem el matís entre Gandhi era radicalment no-violent (‘partidari de la no-violència’) i un pres no violent (‘que no és conflictiu’).

No veig de quina manera eixe «no-» ha adquirit el valor 'partidari de'; i com és possible que s'haja «lexicalitzat» el primer cas, però que hagen inclòs la paraula en el diccionari. Més encara, haurien d'explicar com és possible que, segons escriuen, hi haja «no-creients» (¿'partidaris de la no-creença'?), però que no hi haja «no creients» ('que no són creients').

Hauríem de pensar que les normes ortogràfiques no haurien de consistir a afegir un tret per a cada matís semàntic, perquè eixos matisos els podem aclarir amb el context o amb la millora de l'expressió discursiva. ¿Algú que llegira que «Gandhi era radicalment no violent» pensaria que no era una persona conflictiva però que no era partidària de la no-violència? És possible que fóra millor redactar les coses d'una altra manera, tal com fem quan parlem. Mos estalviaríem matisos inexistents, que ara no sé si seran partidaris de la no-existència (en curs de lexicalització a força d'ús) o preferiran la no-existència sense partidismes, que ara caldria tornar a escriure sense guionet, llevat que hi apreciàrem existència de lexicalització, a pesar de la falta de sentit de la norma.

A vore eixe monstre

Hem vist en una sala petita mig buida Un monstruo viene a verme de J. A. Bayona, que a València no té versió accessible en català, tot i que existix Un monstre em ve a veure. Està molt ben feta, amb uns efectes especials fantàstics; la història, que patixes per si serà massa tova, resulta ben interessant. A més, a pesar del que es passava a molts, segons explicaven en la tele, no cal plorar per a apreciar-la. L'única pega que li trobe és el doblatge, que no em sembla el més encertat, particularment fluixa la veu del xiquet. La versió original deu ser molt millor encara.