divendres, 9 de desembre de 2016

¿El «foie gras» necessitava un guionet?

Ara intentaré entendre què hi ha darrere de la pràctica ortogràfica de l'Institut d'Estudis Catalans. Per fer-ho simple, «sabem» que l'ortografia és (gdlc) la «branca de la gramàtica normativa que s'ocupa de la correcta escriptura de les paraules i dels altres signes gràfics». L'altra accepció concreta que eixa ocupació dóna com a resultat un «conjunt de normes d'escriptura d'una llengua».

Podem pensar, per tant, que es tracta de regular l'escriptura, cosa que en esta societat democràtica hauria de suposar que es fan normes tan generals com siga possible, que permeten que els usuaris i les assimilen i les puguen aplicar, que siguen tan simples com siga possible i tan ben argumentades i fonamentades com siga possible. És a dir, que no es tracta d'un conjunt de decisions discrecionals o arbitràries de l'iec.

Amb tot, tenint en compte alguna de les modificacions que ha proposat fa unes setmanes l'institut, em sembla que han aplicat uns principis que comencen per dir una cosa i fer-ne una altra; a continuació, han demostrat que no consideren que l'ortografia siga el conjunt de normes d'escriptura, sinó el conjunt de raonaments irrellevants amb què poden marejar els usuaris i demostrar aixina el poder normatiu que tenen. És a dir, discrecionalitat.

No entenc altrament que, per a saber com s'escriu «foie gras», no calga ara només saber francés i català. Primer, un pas necessari tractant-se d'una paraula d'una altra llengua, caldrà comprovar si als de l'iec no els ha passat pel cap adaptar-lo; però, segon, i sorprenentment, observarem que han decidit complicar l'ortografia francesa amb marques que no responen a cap criteri general raonat i fonamentat: li han clavat un guionet al mig, «foie-gras». ¡Busca qui t'ha pegat!

No es tracta d'un criteri general sinó d'una acumulació de decisions que no ajuden a res, només a complicar l'escriptura en català. En el cas dels manlleus no adaptats, per tant, s'escriu un guionet en estos casos:

  1. En compostos que són manlleus no adaptats, si en la llengua d’origen ja duen guionet o bé s’escriuen amb els elements separats.
  2. Però, s’escriuen sense guionet les expressions llatines, pròpies, especialment, del llenguatge acadèmic, religiós i jurídic.
  3. Però, s’escriuran sense guionet les expressions procedents d’altres llengües que en català funcionen com a locucions adverbials o adjectivals.
  4. Però, certs manlleus nominals, procedents especialment de llengües romàniques i que són sintagmes descriptius en la llengua d’origen, mantenen el seu caràcter sintagmàtic.
  5. Però, mantenen el seu caràcter sintagmàtic els noms que provenen de la lexicalització d’un nom propi compost.

I ara haurien d'explicar per què no és preferible reduir una norma amb quatre excepcions en una norma: «els manlleus no adaptats que són compostos només duen guionet si ja el tenien en la llengua d'origen». ¿Quin és l'avantatge d'haver d'escriure diferents: foie-gras / alter ego / off the record / bel canto / sarah bernhardt?

Tristament, l'iec aplica la mateixa falta de motiu o necessitat en altres ocasions: exvicepresident / ex-vicepresident segon; no existència / no-violència / no-violent / no violent.

En fi, ¿com casa la reducció —incompleta— de diacrítics amb l'insospitat augment de guionets? Mila Segarra té material per a ampliar el seu llibre Història de l'ortografia catalana.