Fins que van vindre a per mosatros

Senc molts periodistes espanyols que comenten la coerció contra els periodistes que els règim putinista ha establit a Rússia. Les dictadures tenen els seus mètodes, i la supressió de la llibertat d'expressió i de la llibertat de premsa entren en el lot de mesures antidemocràtiques que implanten per a aguantar els règims autoritaris.

De totes formes, no puc evitar sentir-me mig estafat per eixa suposada ètica periodística i democràtica tan oportuna i fàcil quan es tracta de carregar contra un estat agressor i dictatorial de manual. En canvi, encara estem esperant que eixa ètica lluïxca un poc més tant pel que fa als morts de la guerra civil espanyola que encara estan sembrant les cunetes d'eixa Espanya dels seus amors. Però els contrasts més aberrants es donen quan es tracta de la llibertat d'expressió utilitzada com a instrument de crítica, sàtira, burla contra alguns elements que en democràcia no són sagrats, sinó objecte d'acord, consens, o de discrepància i dissens, tant si es tracta dels símbols i andròmines religioses, com si són patrioteres o sentimentals.

El que no deixa de sorprendre és que la tàctica del maltractador és un recurs a l'abast de persones que es pretenen demòcrates: que si una «galtà ben pegà», que si eixe «mira que m'has obligat a fer» que tant es va sentir entre periodistes cavernícoles quan justificaven que l'estat espanyol —ferit i humiliat— s'havia de defendre amb càrregues policials contra el referèndum «iŀlegal» del 2017 en Catalunya; per no parlar de la justificació infame del juí amb unes acusacions tan fantasioses com prevaricadores —estic segur que els magistrats sabien que estaven fent malament.

Ara, doncs, critiquem el monstre que han alimentat els governs d'eixa Unió Europea de mira'm i no em toques el gas, el petroli o els drets i la separació de poders... Interioritats de cada estat que farem com que no ho vegem. Fins que van vindre a per mosatros. 🔗