diumenge, 12 de novembre de 2006

...que ix el sol

Caragol, caragol, trau les banyes...
Dec estar afaenat en tantes coses que quasi no tinc temps de posar-me a omplir este bloc amb alguna nota mínimament acceptable.

Per començar, s'ha apaivagat la tempesta en un got d'aigua que van provocar en la llista InfoMigjorn uns navegants que suren i suren en l'administració pública valenciana. Han quedat retratats. Però no únicament ells, sinó segurament la percepció que tenen de la seua faena alguns tècnics lingüístics en l'administració del Consell de la Generalitat valenciana —de la pròpia i de la dels companys i companyes.

La conflictivització de l'ús del català al País Valencià no la descobrirem ara. Però l'abast tan ample i profund del sentiment de culpa en la mentalitat dels catalanoparlants valencians és una qüestió que no tan sols no s'ha encarat, sinó que moltes vegades s'ha agreujat des dels mateixos sectors que volien «defendre» alguns orígens o identats indefugibles.

En el camp dels tècnics lingüístics, de fet, la situació actual del fenomen em sembla que deu tindre més a vore amb el paternalisme amb què es va tractar la gestió lingüística en l'etapa socialista que amb l'agressió més o menys directa que ha patit en l'etapa del Partit Popular. El paternalisme té eixes coses, que crea monstres, ja que es tracta d'un somni de la raó infantil. Pot ser que quan hajam creixcut una miqueta més —professionalment parlant— mos podrem aclarir una mica les idees.

Encara recorde una reunió amb un alt càrrec socialista que volia convéncer un tècnics lingüístics encara joneguets —devia ser cap al 1994— que l'Ajuntament de València havia oficialitzat alguna vegada eixa denominació —en aquell moment ja hi governava el pp—. Ell tampoc no devia saber ben bé per què no ho havien fet mai això a la «capital» del nostre petit país, però la seua posició política no passava per lamentar l'error, sinó per compensar-ho simbòlicament des de la publicació que ell volia controlar a distància (el dogv). I encara continuem aixina, remenant l'accent del topònim, però sense que el consistori haja oficialitzat res. Un gran pas simbòlic, sí senyor! En això mos quedarem: herois o màrtirs del simbolisme, segons siga més convenient.

En canvi, la Universitat de València va decidir que tindria eixe nom nom a oficial, i aixina apareix en el dogv, però amb la seguretat que han fet el que calia —a pesar que al dogv també es va discutir el tema, a causa del garbuix de criteris encavallats i inconsistents que no era fàcil resoldre.

Al capdavall, la majoria dels tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana ha adquirit una mica més consciència professional, s'ha mobilitzat i ha aconseguit una requalificació laboral, i fa front de tant en tant a les pressions il·legítimes d'alguns càrrecs polítics que, periòdicament, necessiten mostrar la seua decidida actuació a l'hora d'escarotar el vesper del amants de les essències patriòtiques que es destil·len en la llengua. Al remat, si no fóra per alguns borinots —continuant amb els insectes— que fan més nosa que servei, la cosa no és tan difícil com vore's el tos.

A falta de criteris consistents, el dogv és una bona mostra de la convivència de diverses voluntats tècniques més o menys raonades o raonables. Per exemple, el del 10.11.2006. Això sí, mentres algú no decidixca acceptar d'aplicar-hi la censura periòdica que li (de)manen.


1 comentari:

  1. Anònim16:55

    N'hi ha molta primadonna entre els tècnics i les tècniques lingüístiques de l'administració -i alguna majorette també, que pensa que la seua funció és només divertir als altres-, jo els veig cada dia, els aguante com puc.
    Em fot la seua falta de solidaritat intracorporativa -han fet tot l'enrenou que han pogut fins que han aconseguit la seua reclassificació i després ja no se'ls ha sentit més (potser només en l'àmbit tranquilitzador i poc compromés d'Internet, en forma de queixa victimista i poc compromesa), però les més de les voltes han deixat tirat al que ha donat un pas endavant en la denúncia, més o manco com ara, no et sembla?-. Em fot també l'escasa professionalitat amb què s'enfronten cada dia amb la seua feina -dic enfrontar-se perquè sembla que els costa un ou posar-se a una feina, que, per descomptat, no consisteix únicament a fer 4 o 5 documents primmirats, digníssimes obres d'art per a emmarcar, sinó de valoritzar el seu treball de cara a la pròpia administració, dedicant-li les hores preceptives (atenció, només les estipulades) i, òbviament, fent-ho amb rigor. No és tan complicat. Aparentment, el DOGV és un àmbit on podria semblar que s'ha plantejat una lluita a mort entre dos bàndols -els "purs" i els "venuts"- quan la realitat és que tots, els uns i els altres, es passen el dia autoapiadant-se mentre deixen que els documents vajan acumulant-se i acaben publicant-se sense corregir (en la suposada lluita de cada dia contra la censura, en el DOGV només n'hi ha lamentacions hipòcrites i, encara que no ho semble, vençuts feliços en la tesitura de pensar tota la feina que s'estalvien). La mare que els ha parit (a alguns), què li anem a fer. EM.

    ResponSuprimeix