dimecres, 21 de novembre de 2012

Receptes passades

Tòpics en pedra

José Álvarez Junco i Josep M. Fradera diuen unes quantes coses en «Afrontar el futuro con recetas del pasado» (El País,, 20.11.2012) que tindrien molt de trellat si nó fóra que la contrapart contractant de la primera part ni les diu ni li interessen. Això sí, li interessa que les diguen, però no farà res per fer-les realitat:

[...]

Un altre fracàs notori és el de la pluralitat de llengües. No la seua convivència en la vida diària, que no és conflictiva, sinó el seu reconeixement oficial i simbòlic. A la península es parlen des de fa mil anys diverses llengües, inclosa la portuguesa. Però l'estat nacional va imposar la idea d'establir una jerarquia entre elles, cosa que el règim franquista va portar a l'extrem de voler esborrar del mapa les no oficials. Com més ens allunyem d'aquell esperit, millor serà el futur. L'única jerarquia admissible és la que establixquen els propis parlants en la pràctica diària. L'horitzó que s'albira, i que les nostres generacions joves han comprés, és el multilingüisme, amb la gairebé inevitable necessitat d'afegir l'anglés, l'alemany i el xinès mandarí. Però l'estat central protegix el castellà, elevat a «espanyol» fa un segle, i es desentén de la resta, que eliminaria si li vinguera bé. Les comunitats governades per altres nacionalismes fan el mateix i posen les traves que poden a l'ús del castellà. Els castellanoparlants a Catalunya, que en són molts, observen com la seua llengua, tan potent socialment —i al món—, no ocupa cap espai en l'expressió i els símbols públics i se'n regateja l'aprenentatge a les aules escolars. Seria raonable una política més generosa per les dos parts: un lloc més ample en l'espai simbòlic estatal per al català —llengua parlada per milions de persones a Catalunya, Balears, València i fins i tot Aragó— i un espai més ample per al castellà en el món oficial català.

¿Per què no normalitzar l'ús de les quatre llengües en les televisions públiques espanyoles, pagades amb els diners de tots, i en les institucions parlamentàries, que han de donar exemple de pluralisme a la ciutadania? Tant castellanoparlants com catalanoparlants negocien quotidianament la seua llengua segons ho exigeix ​​la situació, sense pretendre tornar a un món unilingüe. L'existència de quatre llengües hauria d'esdevenir un fet normal i positiu, no problemàtic, i reduir el seu valor al terreny comunicatiu, evitant baralles en el dels símbols —marcadors del territori propi, i per això tan importants per als dirigents—, on tan fàcil és ofendre sensibilitats alienes.

[...]

El polp podria ser un bon animal de companyia, però és una llàstima que no sobrevixca prou de temps fora de l'aigua per a agarrar-mos estima. Una cosa aixina s'esdevé amb els desitjos dels articulistes, que tanques el diari i ja s'han secat al sol de totes les Espanyes.

Naturalment, el tòpic de la llengua «potent socialment i al món» no cal comentar-lo, perquè ja sabem que això és com les bambolles, que un dia t'alces ecològic i resulta que no necessites tanta potència per a fer anar les quatre paraules que maneges cada dia. Per cert, on diuen «Catalunya, Balears, València i fins i tot Aragó» haurien d'incloure Múrcia. En som pocs, però tampoc cal retallar més del compte.

Publica un comentari a l'entrada