dijous, 30 de novembre de 2006

Aniversari, govern, memòria i llibres

Far bretó de sant Mateu nocturn
Hui —encara 29 de novembre per a mi— Emili ha fet anys i panys. Felicitat, gresca i xerinola! I un far de tortada d'aniversari.

Dit això, poc queda per dir. Nou govern català amb deu hòmens i quatre dones, cosa que indica que, per començar, no anem bé en paritat. La Tura continua, ara en justícia. Continuarà, doncs, en el Polònia.

Demà segurament em duran una ampliació de memòria per al Cube, amb la qual cosa potser em posaré a gestionar el WordPress que m'oferix Lycos per a gestionar els blocs. Estic en plena migració o ampliació de possibilitats dels webs que administre i és període d'actualització mental més que res.

A causa d'unes correccions que m'he carregat al coll només tinc temps de comprar llibres, però no de llegir-los, i em trobe una mica assedegat de lectures, tot i que hi ha els articles d'Argullol, Zgustovà o Carlos Fuentes en El País. Casualment, he fet una adquisició interessant, i deixe una mostra d'una de les cites que conté:

Els llibres diuen el que diu l'autor, però la mesura en què el llibre serà fèrtil depén del lector. (José Jiménez Lozano, EPS, 16.02.2003)

dissabte, 25 de novembre de 2006

Si ho diu Carme Junyent...

Carme Junyent / Foto: J. Torres.


«Pel que fa al País Valencià, contradic moltes de les teories que hi ha. Ho tenen molt malament políticament, ja ho sabem; a les capitals la llengua està desapareixent, però també són ciutats Gandia, Sueca o Alcoi i en aquestes ciutats es parla valencià a tot arreu. Jo diria que proporcionalment, en l'ús espontani, a molts dels llocs, el valencià s'utilitza més que a segons quines ciutats de Catalunya. Les dades també ens diuen que, pel que fa a la transmissió lingüística, el català no està tan malament al País Valencià.»

«[...] Encara avui, a Menorca el català es transmet un 74 %. Nosaltres hem anat alimentant un miratge sobre l'oficialitat de la llengua, però l'oficialitat no fa que una llengua visqui, no assegura res. Possiblement, un dels grans errors de la política lingüística catalana ha estat pensar que ens funcionaria la mateixa política lingüística que ha anat bé a les llengües oficials: la política que s'ha aplicat al francès, al castellà o a l'anglès. I no és així. Ara, ja ho sabem. Ja t'ho he dit abans: el que fa que una llengua se salvi és la transmissió i l'ús.» (Carme Junyent, El Punt, 415, 17-23.11.2006, entrevista de Xavier Cortadellas)

dilluns, 20 de novembre de 2006

Silencis el dia del Tirant

Silenci bretó.
Hui és dia senyalat perquè en 1490 es publicà el Tirant lo Blanc, i per una volta que he caigut en la data en què vixc, doncs, en deixe constància.

Entre correccions que vaig fent i transcripcions a dojo, ha aparegut el constipat, que em té el cap un poc espés. Per sort he fet un gol antològic al futbet —a voltes jo mateix m'ho he de reconéixer també—, encara que no he mort el virus del constipat, que és la finalitat principal de pegar eixes suades darrere de la pilota.

Volia escriure una cosa sobre els silencis eloqüents, però ara no tinc tant de temps com necessitaria per a detallar què vull dir. Tanmateix, en deixe una mostra: sap ningú per què hi ha qui diu una cosa, fa la contrària i pretén que sobre el silenci de la seua actuació romanga el soroll de les seues paraules?

Ja sé que sóc una mica asbtrús, però és que no pretenc assenyalar ningú amb el dit, perquè això també és fer molt de soroll per a res. Només diré que conec qui es molesta quan sent que unes paraules d'algú deixen en evidència l'actuació o la discordança entre el que diu i el que fa l'al·ludit. Fins i tot encara que es tracte d'una al·lusió sense que hi haja referència directa o explícita, només descripció ajustada i evident —postser massa.

El que és greu del cas és que qui es molesta no pretenga l'esmena de qui feia les al·lusions perquè hi haja cap error en la descripció, sinó que vol tornar a tapar el quadre, vol que continue el silenci.

I per a demostrar que les citacions no sempre són recomanables, agafe el Diccionari de citacions i frases de renom de José-Guillermo Arróniz Hidalgo (editorial Claret, 1997) i en copie una de Marc Porci Cató, el Vell o el Censor, citació que serà grata per a aquells que volen que sigam esclaus dels seus silencis:

La primera virtut és la de refrenar la llengua; i és gairebé un déu qui, a pesar de tenir raó, sap callar.



Referències:

  • Marc Porci Cató en la GEC.

diumenge, 19 de novembre de 2006

La gramàtica, l'estaca i la raó

Moguda i evanescència del Llach i companyia.
Ha tornat a passar una setmana des de l'anterior anotació. Ara deu ser cosa del constipat, que ja tocava, a banda de la pujada de faena arran de l'activitat inusual que hi ha a l'hemicicle.

Únicament puc ressenyar que esta setmana no hi ha hagut futbet, que hi ha un increment interessant d'articles sobre el sexisme en la societat en les planes del diari El País, que el Cube treballa bé, que Lluís Llach s'ha acomiadat de València als 58 anys (amb L'Estaca) i que vaig fent.

L'altra novetat —que fa por— és que s'ha presentat la Gramàtica normativa valenciana de l'AVL. Dic que fa por, perquè el que hauria de ser una eina de consulta i de guia per als tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat, supose que es convertirà en un instrument de tortura contra eixa colla funcionarial tan abnegada.

No dubte de la capacitat de la majoria dels companys i companyes lingüistes per a saber posar-se en el seu lloc professional, però m'inquieta que la concepció de faena dels tècnics que tenen els polítics i el ressò lamentable d'eixa concepció en la mentalitat d'alguns tècnics, pot provocar que tornem a sentir les interpretacions més destarotades dels que diu o deixa de dir l'AVL. Sobretot si tenim en compte que crec que l'AVL s'ha comportat a l'hora de fer la gramàtica com si fóra la institució depositària de la veritat absoluta en matèries relacionades amb la llengua i sense consultar amb els professionals que cada dia de l'any estan fent servir i tractant de millorar les eines amb què treballen.

Ja vam vore com sense encomanar-se a cap déu ni a cap diable l'AVL dictaminava —en el DOPV— que calia escriure amb majúscula els «imposts»... Caram! Llavors tenim que el carneratge, la lleuda, estoratge, real de la sal i altres taxes i tributs, ara calia escriure'ls en majúscula. I per si el criteri no fóra prou discutible, hi afigen al final de la prescripció un «etc.» meravellós que deixa les portes obertes a qualsevol il·luminació.

Realment, fa ràbia, com cantava Llach en una de les cançons que ja no canta i que m'agrada excessivament, El jorn dels miserables. O, com escrivia Espriu (La pell de brau, XLVI):

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.



Referència per a citacions:

  • Diccionari de citacions catalanes a cura de Rosa Vallverdú i Raimon Pavia, Edicions 62, 2002.

diumenge, 12 de novembre de 2006

...que ix el sol

Caragol, caragol, trau les banyes...
Dec estar afaenat en tantes coses que quasi no tinc temps de posar-me a omplir este bloc amb alguna nota mínimament acceptable.

Per començar, s'ha apaivagat la tempesta en un got d'aigua que van provocar en la llista InfoMigjorn uns navegants que suren i suren en l'administració pública valenciana. Han quedat retratats. Però no únicament ells, sinó segurament la percepció que tenen de la seua faena alguns tècnics lingüístics en l'administració del Consell de la Generalitat valenciana —de la pròpia i de la dels companys i companyes.

La conflictivització de l'ús del català al País Valencià no la descobrirem ara. Però l'abast tan ample i profund del sentiment de culpa en la mentalitat dels catalanoparlants valencians és una qüestió que no tan sols no s'ha encarat, sinó que moltes vegades s'ha agreujat des dels mateixos sectors que volien «defendre» alguns orígens o identats indefugibles.

En el camp dels tècnics lingüístics, de fet, la situació actual del fenomen em sembla que deu tindre més a vore amb el paternalisme amb què es va tractar la gestió lingüística en l'etapa socialista que amb l'agressió més o menys directa que ha patit en l'etapa del Partit Popular. El paternalisme té eixes coses, que crea monstres, ja que es tracta d'un somni de la raó infantil. Pot ser que quan hajam creixcut una miqueta més —professionalment parlant— mos podrem aclarir una mica les idees.

Encara recorde una reunió amb un alt càrrec socialista que volia convéncer un tècnics lingüístics encara joneguets —devia ser cap al 1994— que l'Ajuntament de València havia oficialitzat alguna vegada eixa denominació —en aquell moment ja hi governava el pp—. Ell tampoc no devia saber ben bé per què no ho havien fet mai això a la «capital» del nostre petit país, però la seua posició política no passava per lamentar l'error, sinó per compensar-ho simbòlicament des de la publicació que ell volia controlar a distància (el dogv). I encara continuem aixina, remenant l'accent del topònim, però sense que el consistori haja oficialitzat res. Un gran pas simbòlic, sí senyor! En això mos quedarem: herois o màrtirs del simbolisme, segons siga més convenient.

En canvi, la Universitat de València va decidir que tindria eixe nom nom a oficial, i aixina apareix en el dogv, però amb la seguretat que han fet el que calia —a pesar que al dogv també es va discutir el tema, a causa del garbuix de criteris encavallats i inconsistents que no era fàcil resoldre.

Al capdavall, la majoria dels tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana ha adquirit una mica més consciència professional, s'ha mobilitzat i ha aconseguit una requalificació laboral, i fa front de tant en tant a les pressions il·legítimes d'alguns càrrecs polítics que, periòdicament, necessiten mostrar la seua decidida actuació a l'hora d'escarotar el vesper del amants de les essències patriòtiques que es destil·len en la llengua. Al remat, si no fóra per alguns borinots —continuant amb els insectes— que fan més nosa que servei, la cosa no és tan difícil com vore's el tos.

A falta de criteris consistents, el dogv és una bona mostra de la convivència de diverses voluntats tècniques més o menys raonades o raonables. Per exemple, el del 10.11.2006. Això sí, mentres algú no decidixca acceptar d'aplicar-hi la censura periòdica que li (de)manen.


diumenge, 5 de novembre de 2006

Cabòries i boires

Cavallets en la boira.
Diu Emili que no entén les meues cabòries amb el Mac OS X i amb el Cube i que escriga alguna cosa que siga una mica més comprensible i de trellat. Com que d'això últim sempre n'estem més mancats del que caldria, no sé si aconseguiré dir-ne alguna de bona. En tot cas, tot és posar-s'hi.

Per exemple, ara mateix em ve al cap que en la llista InfoMigjorn hi ha hagut un episodi entre còmic i desagradable a costa de la consideració en què tenen alguns tècnics lingüístics la faena pròpia. El fet que ha oscil·lat entre l'humor i el mal gust ha estat que uns ofesos aparents s'han identificat —quan ningú n'havia donat els noms, només les malifetes; ja ho diuen: «si endevines què porte, te'n done un xanglot»— i a més ho han fet per confirmar la dita «per fondo que es faça el foc, el fum sempre respira». Herois sense causa que, al capdavall, fa temps que passen els hiverns al costat d'un bon braseret. Certament, també diuen «hi ha batalls on hi ha campanes», a pesar que fa temps que vaig assumir que hi haja qui pense que sóc «l'estampa de l'heretgia». veg. [1] [2] [3] [4]

Estes coses i altres m'han portat un cert mareig, però un missatge amic del Vigilant del Far, una aspirina i Scoop de Woody Allen m'han permés reprendre les meues activitats badoques habituals. Per exemple, esta setmana procuraré esbrinar a on diuen paps en lloc de galteres, què són realment els adverbis —segons una guia impagable d'Abelard Saragossà— i espere que alguna cosa més que sentir per enèsima vegada Pérez i Martí dient algun «a vènit» inexplicable o algun «ens sembla molt important» de Ribó i Canut. I no són les pitjors coses que podem sentir en la cambra de representació política dels valencians, com ja he comentat alguna vegada.

D'altra banda, la pel·lícula Scoop que la crítica de El País m'havia pronosticat fluixa, m'ha agradat quasi tant com Matchpoint, amb molt bones xarrades aci i allà i una actuació deliciosa de Scarlett Johansson. Deu ser això, que caldria que les crítiques sempre foren roïns, amb la qual cosa la predisposició negativa sempre podria eixir corregida del cinema.

Per cert, al País Valencià, no podem vore Scoop en català... Ho dic per si els Ciutadans eixos que han tret tres escons en les eleccions catalanes tenen ganes d'indignar-se per la persecució a què som sotmesos els ciutadans provisionalment bilingües de per ací. Potser ens ho podran resoldre allà dalt, atés que ací això no ho podem deixar en mans dels nostres polítics —bé, ara me n'he passat, que allà també ho tenen que ho assolen a badalls, segons vam comprovar en l'última estada buscant una pel·lícula en català per Barcelona.

Finalment, si escrius per correu electrònic al restaurant Riff de València et responen en la teua llengua, comportament que no mantenen els cambrers en el local mateix. Amb tot, t'entenen i t'atenen d'allò més bé. D'això, l'Emili sí que en sap alguna cosa.


Referències dels refranys i dites

  • Tots els refranys catalans. 25.000 refranys d'arreu de les terres catalanes d'Anna Parés i Puntas, Barcelona, ed. Edicions 62/El Punt, 2000.

  • Fraseologia popular inspirada en el món agrícola i religiós de Josep Lluís Sanxis i Forriols, València, ed. Edicions Brosquil, 2002.