Subscripcions anuals

S'acaba l'any amb un dia que combina la frescor de l'aire i la calidesa agradable del sol de l'hivern. L'any acaba bé per eixe costat. Com que ha plogut —un pèl massa—, els ravanells estan iŀlusionats traguent floretes. I no entaranyinaré eixa verdor i eixa claror amb reclamacions fora de termini. Tornem a tindre un any per davant per a acabar de pagar les hipoteques que anem adquirint amb els nostres principis ideològics i ètics, si encara considerem que convé tindre'n —n'hi ha que no tenen més horitzó que l'egotisme avariciós o venjatiu combinats amb l'arbitrarietat dels poders iŀlegítims—. Vora el final de l'any hem vist Marco, la veritat inventada, Cònclave, La infiltrada, diferents exsudacions de les ambicions humanes.

En fi, ¿a què més mos hem de subscriure l'any que ve?

Sense ulls lectors

Encara que podria respondre'm la pregunta jo mateix, fent una generalització de la meua experiència laboral, no m'atrevixc a assegurar que sé en què deu consistir actualment la faena d'edició. Més en concret, d'edició de llibres de ficció, d'això que coneixem com a noveŀles, relats, contes... Fa trenta anys, en un llibre de dos-centes pàgines podia trobar un «Clagiostro» erroni en cómpter de «Cagliostro». ^W I si l'edició era barata, podien aparéixer alguns errors mecanogràfics.

Però deixant de banda això de picar —que els correctors poden resoldre amb el suport d'instruments diversos: si és que els rota utilitzar-los per a que no apareguen diacrítics del 2000 en llibres del 2025—, podem topar amb llibres on em sembla que la faena d'edició siga només triar el color del paper, la portà i maquetar deixant més o menys marge. I apareix un impossible «estraperlo» al final del segle xix, ^W cas extrem d'un llibre on s'acumulen pistes per a pensar que l'edició s'ha fet sense posar ulls lectors ni literaris.

Vesprejant

Els votants de la campanya «La paraula de l'any» promoguda per l'iec han triat vespreig d'entre les paraules que els proposaven. Em sorprén un poc que siga una paraula per a enguany, perquè en l'apunt «La vespertina» del juliol del 2019 vaig consignar la difusió d'això del tardeo castellà i algunes de les propostes d'ús en valencià. M'agradava més vespertina. A banda, poc després vaig descobrir rodada en el diccionari, 🔗 que també era una opció interessant.

Al final de la correguda, encara podem anar adaptant-mos en valencià als canvis del món, cosa que fa més d'un segle que alguns dien que ja no era possible. I ací estem, fent rodades i vesprejos.

Cita dominical / 893: Tània López

La dominació d’una comunitat comença en el terreny simbòlic: si el colonitzat és obligat a parlar la llengua del colonitzador, ja ha assumit una derrota íntima, una alienació profunda de si mateix.

Tània López, «El dret a la llengua és el dret a ser», Núvol, 02.10.2025. 🔗

Papers vius

Inclús sense programar, aquella vellea que mos acaçava proverbialment, tal com vam apendre quan érem menuts, ara s'ha convertit en una malesa pitjor: l'obsolescència quotidiana. Li canvie la pila al rellonge Lip dels anys xixanta de mon pare, però no reacciona. La llibreria Auca liquida el seu temps oferint lletres en paper vell i tanca. Les paraetes del Mercat Central van caiguent preses per la turistificació del centre de la ciutat. A l'aparell de música Yamaha E810 li se seca alguna resistència i no es posa en marxa, o alguna goma i no obri la portella del reproductor de discs compactes. La tauleta Fire 8 HD —que tampoc és tan vella— ha decidit que no encén la pantalla. L'Onyx Boox Note 10.3, més jove encara, fa anys que no rep actualitzacions i ara també decidix penjar-se a la mínima —va anar bé un temps, els dos primers anys, però ha durat poc; no em tornaran a enganxar els d'Onyx.

Això sí, la llibreria tanca, però els llibres de paper continuen ben vius.

Una taula per a l'accent

Ara que han difós a tort i a dret i han ofegat el sistema de salutació binari «bon dia / bona nit» amb l'intrús «bona tarda» (o «bona vesprada») derivat d'una lògica normativa mal entesa, al cap de les dècades de mirar de reüll als qui remugàvem «al meu poble només hi ha bon dia i bona nit», ara va i per fi algú ha fet l'esforç de pegar una miraeta a la cosa i va i inclús han arribat a comentar en el programa La Selva —no recorde quan— que l'esquema de dos salutacions —incloent vespre allà on es diu— era el que calia fer anar.

Per contra, encara tenim sobre la tauleta de nit la incoherent «mesa de negociació» dels qui fan anar les hipercorreccions com si una normativa pretenciosa tinguera més valor i utilitat que una simple «taula de negociació» —o del que siga—. És cosa de vore com en açò de la cultura la pretensió impositiva i dogmàtica és contradictòriament i incoherentment més cridanera i atractiva que la cooperació solidària i comprensiva.

Doncs, vists els pedantismes anteriors, convindria no pontificar ara amb l'accent obert del nom del cap i casal valencià.

Amb retard, ja era hora

Amb un retard de més de cinquanta anys: «és la primera vegada que la política lingüística adquirix un paper protagonista de primer ordre: incorporar-se a l’estructura de Presidència de la Generalitat» (paraules del conseller de Presidència, José Luis Díez Climent). Si ho fa el PP, la previsió és que això no era tan rellevant com mos semblava quan ho demanàvem. ¿I si ho haguera fet el Botànic? S'hagueren pogut penjar la medalla, però poc més, tenint en compte què van fer. Però fer-ho amb retard és millor que no fer-ho mai, proverbi cultural molt estés arreu. 🔗

La cosa és que no seria lògic que protestàrem ara perquè ho haja fet el PP. Una volta més, els estaríem cedint part del nostre patrimoni, que això mateix estan fent alguns amb la polèmica de l'accent: hi ha qui està anatematitzant una de les dos formes possibles en valencià, en concret i sobretot —com sol ser habitual—, la versió en occidental. Ja seria hora...

Entre llegir i salmodiar

He llegit l'article «La mort del valencianisme en què m'he format» 🔗 d'Abelard Saragossà, que és un petit tall en la biografia ideològica del gramàtic —i que al final adreça explícitament a Ferran Suay.

Com que no deixe d'acudir periòdicament a la llibreria Fan Set i pague les quotes d'Acció Cultural del País Valencià com un ritual atàvic, em senc part d'eixe entorn cultural, però més per la vora quan es tracta d'ossificar el moll del pensament de manera incoherent i contradictòria amb la cooperació complementària que podem aconseguir resseguint els títols que trobem als estants de la llibreria. Em ve al cap que sempre hem d'estar pendents de conviccions i rutines reconfortants, hem de mirar de notar sempre la diferència entre llegir i salmodiar.

Després de l'eclosió botànica, em sembla que podem pensar que tot és possible i que, a voltes, inclús pot ser millorable. Anem fent.

La llengua és la ideologia

Amb la nova situació de la política lingüística en la Conselleria de Presidència i les declaracions que han sovintejat estos dies en boca de polítics del pp, seria bo que estiguérem disposats a aplaudir alguna iniciativa positiva per a l'ús públic i habitual del valencià. No mos ha de faltar predisposició, per si de cas això que sona tan fals i retòric quan el conseller Díez Climent, que està llegint en castellà quan parla de qualsevol dels temes de la seua conselleria, canvia al valencià només per a parlar del valencià i amenaçar amb retallar el pressupost de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua si no es porten bé, tinguera un bri de substància.

La llengua no pertany a cap ideologia, provava a sermonejar un diputat de Vox... Però en realitat estava amagant conscientment els termes del debat que pretenia imposar: la llengua és la ideologia.

N'hi ha prou amb uns bons dubtes

M'embolique discursejant i replicant per correu electrònic, sempre inútilment i innecessàriament, perquè tot ho han escrit fa temps i millor. La faena és llegir-ho o recordar-ho. Em ve al cap que no vullc deixar passar un dels «Dubtes» de la revista L'Illa número 88 de l'editorial Bromera, que almenys ha fet proposa un enfocament raonable en un tema en què hi ha massa ànims disposats a tirar de braç:

Dubtes

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeix València (accent obert) com a forma normativa, però el debat sobre la grafia continua obert. Diversos estudis defenen la pronunciació tradicional Valéncia (accent tancat) i proposen una denominació oficial bilingüe: Valencia/Valéncia. Un canvi així exigiria informes tècnics, consulta pública i aprovació institucional.
L’assumpte combina arguments històrics, fonètics i identitaris, i genera controvèrsia política i social. Tant defensors com detractors reclamen debat, recerca i consens. Com afectaria un canvi als tràmits, la senyalització o les aplicacions quotidianes? Podria influir en el sentiment de pertinença ciutadana?

Les últimes preguntes no són retòriques, perquè per a respondre-les cal sospesar els efectes positius i els efectes negatius. I per això al final acaba decidint la democràcia, que també té efectes positius i negatius, com podem vore allà on mirem i segons el moment. No donem «pa» més, però a voltes n'hi ha prou amb uns bons dubtes.

Cita dominical / 892: Gil-Manuel Hernàndez Martí

El sistema és l’error. La nostra civilització va interioritzar, en el seu nucli cultural, un patró sistemàtic d’acumulació per despossessió, de construcció per destrucció, d’estratificació per explotació: una manera de veure, pensar, actuar i habitar el món que només podia culminar en l’esgotament i devastació de les condicions per a una vida humana digna.

Gil-Manuel Hernàndez Martí, «El desordre implicat», Diari La Veu del País Valencià, 06.12.2025. 🔗

La foto del sàbat / 282

Síntesi sense atracallar

Hi ha qui deu haver llegit moltes diatribes, desqualificacions i penjaments relacionats amb l'accentuació del nom de la capital del País Valencià, però és possible que no haja pogut acostar-se als raonaments i les dades científiques, a més de les consideracions ètiques sobre el tema, aixina que els companys Ferran-Xavier Gimeno i Aznar i Josep Saborit Vilar n'han fet una breu síntesi entenedora i amable que deixa clarors i evita malíccies: «Sis silencis sobre l'accent de ValEncia». 🔗

Naturalment, ho trobarà dessaborit qui preferixca atracallar amb malíccies i menyspreus. En fi, en democràcia, cadascú expressa les seues neures com li sembla millor.

Baralla argumental

Enguany sembla que s'ha estés la necessitat de replicar el «cunyadisme» habitual dels dinars de família per Nadal. He vist diverses propostes pels mitjans, i l'última que m'ha arribat a la bústia és la del diari Ara, que oferix una petita baralla de cartes 🔗 on el tema exaltat pel «cunyat» de torn pot rebre una suau rèplica objectiva que aporte un poc de context, cosa que no desanimarà la disputa ni l'esperit «cunyar», perquè no cal animar-los, però tampoc convé que s'ho engulguen i que se'ls faça una pedra en el fetge.

Identificar-se

Vorem fins a on arriba la cosa i si es concreta en positiu per als valencianoparlants: m'he apuntat a la iniciativa de la Fundació La Veu del País Valencià 🔗 d'incloure'm com a un d'eixos animalets que cal protegir dins del Grup Objectivament Identificable de Persones Valencianoparlants (goip-val).

Estaria bé que mosatros mateixos mos reconeguérem com a coŀlectiu per la banda de la llengua, que pareix que és una condició o qualitat pròpia que només reconeixen i promouen els nacionalismes i els imperialismes lingüístics que monopolitzen els instruments dels estats democràtics poc practicants, com ara l'estat més espanyolista que espanyol que encara sobreviu i manté les entreteles de l'invent.

Filtre cartogràfic

Intente consultar un topònim en el Nomenclàtor Toponímic Valencià, 🔗 un web de l'Institut Cartogràfic Valencià, però hi ha algun problema amb alguns canvis de programació que estan fent. Els ho dic i responen ràpidament i amb amabilitat, cosa que cal agrair: corregixen el codi. Com que a mi continua sense anar-me bé, em suggerixen solucions, però de moment no han funcionat.

Demà continuarem mirant si ho podem apanyar. Amb el mòbil o des de casa sí que els funciona el web, aixina que també podria ser cosa del sistema informàtic de la Generalitat o de les Corts, que hi ha molts filtres implicats fins a arribar a poder fer la consulta. Mentrestant, la deixe caure i utilitze el visor cartogràfic, que em diuen que és una alternativa equivalent quant a les dades toponímiques. 🔗

Paciència i canya

A pesar que saben massa bé que és fals, es veu que algú en el govern valencià pretén que és correcte legalment imposar el castellà com a llengua única en les seues activitats. Els drets dels ciutadans i els deures de l'administració pública són aixina de tènues, prescindibles i arbitraris quan governen persones i funcionaris que entenen que la democràcia està a disposició de la seua comoditat personal o de la seua ideologia particular. Vam rebre fa uns dies un ES-Alert només en castellà-espanyol.

Fa un any sí que el van enviar bilingüe, amb el valencià com a clossa innecessària en segon lloc, perquè s'ha de notar i practicar sempre la subordinació del valencià al castellà. Les negligències i la burrera van provocar morts. Algun dia hauríem de provar amb el compliment dels deures i el respecte dels drets.

A banda, com ja sabem, això també passa a Catalunya, com llegim en El Món 🔗. A més, per si mos indignem lo suficient, podem fer alguna cosa més, reclamar amb la proposta d'Acicom:

🔗

Canya en nom del Tio Canya contra la Conselleria d’Emergències de la GVA. ACICOM presenta queixes per no utilitzar el valencià.

Cita dominical / 891: Bel Zaballa i Madrid

El més fotut de tot és pensar que un llibre que va sortir fa un any ja és massa vell per parlar-ne.

Bel Zaballa i Madrid, «La colònia i la revifalla d'una llengua moribunda», Vilaweb, 09.12.2025. 🔗

La foto del sàbat / 281

Que vinga el llop!

És cosa de vore l'èxit que va tindre la crida d'Aznar a «los que pueden hacer, que hagan», que ha mogut el fangar de la corrupció contra el govern del psoe —i segons com, va bé, perquè els socialistes necessiten que els espenten per a fer res de bo—. S'han mobilitzat totes les forces de la poca vergonya, l'arbitrarietat i la impunitat, és a dir, els estats judicials, policíacs, periodístics —i els sectors més ultres del partit socialista—. Abans era amb l'excusa patriotera, però ara és pel moll de l'os ideològic i econòmic: no confien en el pa sancer, també volen les molles.

Ja ho va dir Martin Niemöller, però abans va ser Isop amb la historieta del pastor mentirós.^W

Flux cap al nord

És possible que el circuit acadèmic siga millor, espere que l'interés per la matèria de la pròpia disciplina deu fer que la connexió entre els espais científics i inteŀlectuals valencià i català mostre més agilitat en el flux recíproc de les idees i els treballs que el que s'intuïx mirant la disponibilitat de llibres rellevants d'autors valencians que he observat en algunes llibreries de Catalunya, directament en els seus webs o a través del web Todostuslibros. Per exemple, davant d'alguna absència clamorosa, he hagut de suggerir a la llibreria Ona de Barcelona que feren per oferir alguns llibres.

Ací estem més o menys connectats amb l'espai cultural i mediàtic de Catalunya a través de la xarxa, però diria que això només genera un pòsit que reforça el valencià en alguns àmbits, com ara en el musical. La resta d'àmbits patix prou l'estretor i l'embús gens democràtic que entrebanca el pas pel corredor mediterrani, sobretot quan es tracta del corrent que hauria de circular cap al nord, allà on... Bé, això era poesia i també mos va arribar.

Impunitat manifesta

La imatge que adjunte l'ha «plagià» —o com li vullguen dir— una de les versions d'algoritme massiu de la xarxa. Mirant-ho sense massa deteniment, podria condensar un relat de misteri o de por amb alguna d'eixes sentències del Tribunal Suprem espanyol que proclamen que les arbitrarietats i el prejuí són la font suprema del dret penal. Poden sentenciar per violència imaginària o per autoria possible, com si recrearen un plagi del dret democràtic amb informació deficient i impunitat manifesta.

Timete un poc

M'arriba el Timete Deum, el bolletí informatiu d'antics alumnes del coŀlege Sant Vicente Ferrer de Sant Antoni de Benaixeve, que torna a contindre una informació en valencià, esta volta sobre uns Premis 9 d'Octubre. No acabem d'aparéixer ni de desaparéixer. Bé o malament, la temor de Déu va més associada encara a la imposició lingüística i castellana del projecte espanyolista. Són àmbits que no s'han acabat de recuperar, si algú pensar que hem transitat mai eixe camí de la devoció religiosa democràtica insuflada per un esperit valencià. Associe democràcia amb religió, perquè encara que siga cosa rara per ací, hauria de ser possible.

«Perdona», va dir

L'ama del gos que em perseguia em va dir «perdona». Sort que era menut i que s'ho va pensar un poc quan vaig parar de córrer i li vaig amollar alguns xits estridents mirant-lo des de darrere d'unes ulles d'eixes que fan espill. El va agarrar al braç, cosa que supose que al gos li va semblar un premi, però no vaig dir res perquè no tenia alé i perquè tampoc és que entenga d'això d'educar —ni gossos ni persones—. Els dos gossos que els atres passejants portaven lligats no van fer cas de mi.

Al jardí hi ha qui deixa també les cagueraes que fan els gossos, aixina que cal córrer vigilant no xafar-ne cap. A més, tiren botelles, pots i bosses, embolcalls de paper, plàstic, paper d'alumini... Sí, em va bé trobar alguna bossa de Consum per a anar omplint-la amb els residus que arreplegue després de córrer i que tire al contenidor groc tornant cap a la dutxa.

No sé què falla en tota esta història... Ah, sí, que me se va parar el rellonge abans de començar a córrer, aixina que no sé si vaig tardar molt o massa. Al final, com sempre, dos bosses plenes per al contenidor. Les cagueraes encara són biodegradables. I mosatros acabarem sent també de plàstic. «Perdona.»

Cita dominical / 890: Josep Antoni Nebot Garriga

El ric hipotètic es queixa dels impostos que amb prou faenes paga, però defensa les rebaixes fiscals als més rics perquè espera, algun dia, estar prou amunt per aprofitar-les.

Josep Antoni Nebot Garriga, «Com els suïssos», Diari La Veu del País Valencià, 05.12.2025. 🔗

La foto del sàbat / 280

Cíclicament.

Fusió comunicativa

La desconnexió de l'espai comunicatiu valencià —in extenso, Catalunya, País Valencià i Illes Balears— té més rellevància i es nota més quan són els catalans els qui mos mostren als valencians quina percepció tenen de com estan les coses per ací: tinc la sensació, sentint-los parlar en alguns programes —telenotícies, La Selva, Més Nit, que encara pensen que estem en aquells debats ontològics sobre la llengua de finals del segle passat. Com si no mos haguérem llegit els llibres sobre sociolingüística d'Aracil o de Toni Mollà. O com si no se'ls hagueren llegit ells, vist com han llançat a pedre la immersió i els recursos que invertien en política lingüística.

Això, hem deixat de barallar-mos per l'origen de la llengua. Ara estem en la fase de saber fins a quin punt mantindrem l'ús quotidià, farem una fusió comunicativa amb l'espai que mos pertoca, o una de capitalista que mos subscriurà a l'imperialisme de l'atra gran plataforma. De moment, com aquells, no avancem, però resistim a força de poció màgica i algun Obèlix ocasional.

Moltes cometes

M'arriba una resposta d'un dels meus diaris de capçalera en línia que s'excusen en una «qüestió pràctica» per a bandejar les cometes llatines: jo els havia fet notar que estaven utilitzant les saxones, que no són les més encertades en una llengua amb apòstrof, ja que els poden quedar nyaps tipogràfics com el que els apareixia en un article d'opinió:

...la seua incapacitat atàvica per pronunciar l’”ll”...

A més de posar cometes saxones que s'acumulen a l'apòstrof —apòstrof que tampoc caldria en este cas—, les primeres, que haurien de ser d'obertura, ¡són de tancament! En fi, supose que la «qüestió pràctica» és un eufemisme en lloc de desinterés o de gossera. M'estranya que no hagen topat amb la «qüestió» tan poc «pràctica» d'escriure en valencià.

Vaja, parlant de coses d'edició, de llengua i deixant de banda la gossera, el calendari del mòbil em recorda que hui és l'aniversari de Joan Francesc Mira Casterà. Diu la Viquipèdia^W que en fa huitanta-sis. Moltes cometes, gregues, si n'hi haguera.

Animadversions

Hi ha qui usa les animadversions com a vara de mesurar dels seus punts de vista i les seues posicions polítiques, ideològiques i inclús científiques —que aleshores deixen de ser científiques, deixen de tindre ni cap ni peus—. En un atre àmbit, m'ha semblat descobrir hui que l'algoritme del Copilot (de Windows) també té sentiments i estats d'ànim: ha estat més d'una hora negant-se a fer-me una macro en vba de Word responent-me que no podia parlar d'això amb mi, que li proposara un tema diferent.

Mentrestant he provat a vo què feen ChatGPT i Gemini amb la mateixa petició, i m'han oferit diverses versions de la mateixa macro. Aleshores, per mirar d'atenuar l'animadversió que pareixia tindre'm Copilot, li he demanat per què no em podia fer la macro. M'ha oferit un seguit d'excuses —basades en les instruccions amb què li havia definit els termes de la conversa: centrada en el lleguatge de les macros de Word— i, al final del somiqueig, m'ha proposat que li demane alguna cosa. Ahí va la bona: li he tornar a introduir la mateixa petició i, vaja, s'ha afanyat a respondre'm amb una versió ben consistent de la macro.

L'algoritme deu estar experimentant a vore fins a quin punt mos pot fer xantatge sentimental.

Deixarem d'estar disponibles

Un dia algú comenta que l'xml dels documents de Word consevol dia el modifiquen, el deixen caducar o el transformen i mos l'inutilitzen. La tauleta Fire hd 8 d'Amazon no vol encendre la pantalla i ara només fa sorollets. El boox Note Pro 10.3 pareix que va degradant-se i cada volta li costa més mantindre's despert. El mòbil, com em sol passar amb els models actuals, cada dia va més lent... Wacom m'avisa hui, per sorpresa:

Lamentem informar-vos que Wacom Notes/Bamboo Paper/Inkspace deixaran d'estar disponibles. A partir del desembre de 2025, les aplicacions ja no estaran disponibles per a descarregar ni per a rebre actualitzacions ni assistència tècnica.

Per contra, la càmera Nikon L820 encara funciona com el primer dia: amb limitacions per a algunes pretensions d'enfocament i de precisió —cosa sabuda—, però aguanta, encara no li s'ha trencat res. O el televisor Philips Q528.2E.LB que vaig comprar d'unes rebaixes fa no sé quants anys, aguanta amb diverses llapisseres que el connecten a la xarxa.

Encara que mos semblen diferents i una transformació incomparable, si ho mires bé anem traslladant a l'àmbit digital les mateixes capacitats, talents, ànsies, ambicions, afectes, avarícies, enveges i malíccies que humanament anem conreant en els nostres petits caps biològics, que tampoc tenen recanvi. Deixarem d'estar disponibles a força de posar-mos al dia.

Coses que passen

Passem per Abacus a Valéncia —documente l'ús escrit del topònim amb la grafia que li correspon per aquells que necessiten vore-ho escrit per a creure-s'ho; afigc que Dénia és Dénia, per als que encà no s'ho creuen— i note que, per algun motiu, hem de considerar saludable la incoherència entre la megafonia en català oriental i la poca oferta de còmics en valencià. Tinc sort i encara me n'enduc dos per als regals que faig per Nadal. Haurem de visitar Arribada o Fan Set —fa anys que ja l'Fnac mos va abandonar.

Per aprofitar el temps, hem anat abans de dinar, aixina que després mos se passa la vesprà volant pegant la becaeta. Coses que passen.