Vaig avançant en les lectures de sociolingüística seguint la guia de l'últim llibre de Miquel Àngel Pradilla, enllaçant referències bibliogràfiques i localitzant articles al vol. Des haver perdut l'hàbit de situar-me en una perspectiva teporica, no arribe a entendre que les coses s'hagen de vore tal com les enfoquen: parlen de llengües dominants i subordinades, de les virtuts que aporta l'estandardització a la llengua, de la variació que destorbar... I sempre tinc la sensació que atribuïxen a la llengua els problemes dels parlants, com si la llengua fora l'element o l'entitat que patix o que és afectat per les interferències, pressions i percepcions. Mirant-ho aixina el tema es convertix en una afició acadèmica o una varietat de retrat antropològic.
La sociolingüística que estic llegint exposa el tema massa asèpticament: hauria d'anar associada al dret i a la política, perquè quan es parla de subordinació o de minorització, es parla dels drets socials i polítics de les persones que conformen eixes comunitats lingüístiques o que les intenten mantindre vives, perquè és la manera com es van construint les societats democràtiques, proposant intercanvis equitatius i equilibrats d'espais, de llengües i de poders. I respectant-los o reparant-los quan fallen. La minorització no demana llàstima per la llengua, sinó respecte per les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada