divendres, 1 de novembre de 2019

No han passat trenta anys

Han passat trenta anys i, ara que ho pense, tantes coses que van passar aquell estiu i aquell any en general, trobe que no ho recordava prou. El temps passa a poc a poc, però quan ho volem notar, mos ve un poc massa de colp. A més, la realitat sempre mos obliga i mos encega. Colps familiars, acabar la carrera, començar a treballar en el locutori de la platja, vore com comença a caure la Unió Soviètica, vore que quea el mur de Berlín... Tants d'esdeveniments fonamentals per a la història. Com sempre, vaja.

El mur va durar poc més de vint-i-huit anys. I semblava que tornàvem al punt de partida, però no, el punt no era el mateix, era pitjor, més depredat pel capitalisme bavejava vegent que s'acabava el xantatge comunista. Els murs que empresonen ara l'Espanya democràtica dins d'un nacionalisme ranci haurien d'haver caigut fa molts més anys, amb la claror de la democràcia. Però el xantatge feixista pervivia.

Per no dir que, ara mateix, els puntals del «règim» continuen recolzant sobre el mateix «règim». Sobtadament, els jutges espanyols convertixen activistes socials i polítics independentistes catalans en presos polítics. Erich Honecker volia que el mur durara, si calia, un centenar d'anys. Honecker va morir malalt a Xile un lustre després de vore que la seua obra era arxivada entre els malsons de la història. ¿Un lustre? De colp no pareix que hagen passat trenta anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada