Entrevistes innecessàriament sospitoses

Els vicis de la redacció administrativa pareixen banals i innocus. Tanmateix, convé pensar que és a través d'eixe llenguatge que s'articula el poder, i el poder no és mai banal ni innocu, ni fa res per amor a l'art. Els embolics causats per les passives i per les remissions anafòriques indeterminades pareixen errors o errades, però són un recurs de tants del poder: el poder de la interpretació. L'ambigüitat o la confusió són un de tants instruments on amagar l'arbitrarietat i l'ús del poder personal. En eixe sentit, sembla ben estrany que encara actualment es facen convocatòries (dogv 7.893, Resolució de 14 de febrer de 2017) per a accedir a llocs de treball públics on s'incloga una «entrevista personal» per a valorar la capacitat d'una persona que serà operadora de càmera-vídeo. A més:

L’entrevista tindrà caràcter preceptiu i la no-compareixença de la persona participant suposarà la seua exclusió de la convocatòria. L’entrevista es valorarà amb un màxim de 5 punts.

És cert que l'ordre que regula el procediment és del 2006, però també diu que l'entrevista es farà «si és el cas», és a dir, que no és obligat. Hi ha coses que feen mala olor quan les fea el poder «dels altres», perquè és la mala olor «del poder», no tant la mala olor dels altres. Ara que es suposa que som «mosatros» (bé, els socialistes, en este cas), eixe tipus de poder també fa la mateixa mala olor. Lamentablement, no pixem colònia.