divendres, 21 d’octubre de 2016

Mala cuina

Visitem el xinés que havia agafat com a referència per a eixe tipus de cuina. I descobrim que va ser un enlluernament. No eren hores, com aquell que diu, i en lloc de la cambrera i el cuiner titulars hi havia —supose— la mare o la tia. En lloc de dir-mos que encara no mos podien atendre, mos va preparar un bon desastre de dinar-sopar —eren les set, però no havíem dinat—. Per a postres, les rantelles més ampalagoses amb què he topat mai. ¿D'on podien vindre? Doncs, és possible que del poal del fem que tenien davant la barra, pràcticament al mig del menjador.

La cuina mal feta, el restaurant mal gestionat, són mals hàbits professionals que es poden solucionar. Podem fer el mateix amb la pràctica professional dels tècnics lingüístics, però, essencialment, tot hauria de començar per una «professionalitat democràtica» que mos se regateja en l'educació i en la pràctica quotidiana de les relacions humanes. Costa de covar, és complexa, laboriosa, dóna fruits a llarg termini... Talment com això de la «corrupció dels menors», doncs, tendim a malinterpretar què és econòmic i eficient. Com diria aquell, sempre estem provant amb la ignorància.