dissabte, 15 de febrer de 2014

Les definicions polítiques

Fragments d'una carta que no voldria haver escrit:

Per sort, vivim en una democràcia i eixe poder està limitat quant a la seua capacitat d'intervenció en els afers ciutadans. En eixe sentit, el Tribunal Constitucional ha invalidat sis vegades per vulneració dels drets fonamentals dels diputats i diputades unes decisions adoptades per la mesa (del PP) de les Corts. Segons la meua experiència, veig que no accepten el diàleg, llevat que els reporte una (nova) subalternitat de l'interlocutor i un reforç polític davant dels seus coreligionaris. Quan no tenen eixa perspectiva, sort tenim els altres de la democràcia i dels contrapesos de poders.

He dit que em semblava correcte «quasi» tot el contingut de l'escrit. «Quasi», perquè les definicions que proposes per a les entrades em semblen de caràcter enciclopèdic. Cert, fer enciclopèdies o aportacions amb eixa voluntat erudita i informativa també hauria de ser una tasca de l'avl, tasca que podria reflectir-se, per exemple, en un annex al diccionari (recorde amb estima el diccionari Larousse francés que aportava eixos dos vessants en un sol volum), annex que serviria per a emmarcar culturalment i socialment els conceptes tractats. Entenc que si hem de complir les dos funcions només amb la part del diccionari, no en complirà cap adequadament, perquè trobe que són obres complementàries més que intercanviables.

El cas és que de moment han intentat fer un diccionari general de caràcter normatiu. Segons jo ho veig, haurien d'haver fet moltes altres coses abans de traure el diccionari. Ja que l'han tret, el que haurien de fer ara és millorar-lo lexicogràficament i, per un altre costat, actuar en el sentit que proposes, establint un diàleg amb tots i entre tots els que hi vullguen participar, obert a tota la societat (polítics inclosos), promovent mil i una actuacions que anaren en el sentit de fer que l'ús del valencià fóra el fonament per als sentiments d'orgull i satisfacció.

L'exaltació orgullosa, i sovint la prepotència, s'han fonamentat sobre l'ús habitual i corrent del castellà i la simbolització dogmàtica d'una relíquia denominada valencià. El menyspreu pedant o victimista ha estat la contrapartida sorgida des de la impotència. Crec que els sentiments falsos i enganyosos proposats fins ara des del poder polític, que s'adoben amb la demagògia i el cinisme, acaben malament, sobretot per als ciutadans. Són posicions polítiques que hem d'aprendre a salvar des de la reflexió i l'acció sinceres i coherents. Això evitaria les bombolles de satisfacció i les posteriors depressions destructives. Tal com deduïxc del teu escrit, l'oportunisme és bo per a les formes i encara estem aprenent a fer-lo servir sense fer malbé el fons.

En fi, el diccionari de l'avl, al capdavall, és complementari del diccionari de la rae. El drae assenyala, també amb caràcter normatiu, que el valencià és una varietat del català. Les entitats normatives principals de l'estat compartixen quant a la llengua un fons raonable. Les definicions són millorables (el drae no té en compte la sinonímia entre valencià i català i afig una apreciació sociològica discutible i que no definix l'objecte). La teua proposta és la base per a una enciclopèdia que ara mateixa seria més necessària socialment i políticament que el diccionari.