Capcirons cremats

Escric amb el dit menut de la la dreta. Veig que hi ha qui escriu en el mòbil amb els polzes a molta velocitat. Com que el meu pensament es cuina a foc lent, no necessite anar molt més ràpid. De fet, esborre més que escric, perquè he d'esmenar moltes de les primeres indignacions convertides en penjaments i exabruptes que m'ixen del dit corrunxet, o que quasi hi arriben i em cremen el capciró. Varufakis s'haurà de fer dits de titani. O els té ja i per això a Dijsselbloem li fea por encaixar-li-la.

Ja votí

Per dir-ho com fan encara en alguna llocs de la Ribera. En concret, es tracta de les primàries de Compromís. Unes quantes cares que s'haurien de correspondre amb unes idees per al futur del país, i ja vorem més avant fins a on arribem.

Per un altre costat, espere que l'allunamenta que pareix que mos haja agarrat amb els de Podemos no acabe malament, com sembla que és el camí de Monedero, que no dóna massa clarors amb els seus comptes personals. De professionals de l'opacitat i els tripijocs n'estem ben servits, no necessitem recanvis d'això en l'hemicicle.

Ah, el paradís, encara hem de fer camí.

Quod deficiens est

Ma mare m'ha fet recordar una frase de la Bíblia, almenys d'una Bíblia antiga: «stultorum infinitus est numerus». Ella opina que els votants del pp eixiran de baix de les pedres a l'hora de les eleccions que ja s'acosten. Sense que hi tinga una relació directa, sí que hi havia una relació en el fons, perquè ma mare associa en eixe cas tant maldat com estupidesa. I, al País Valencià, el nombre dels vots tòxics (és a dir, contraproduent per al mateix votant) ha de ser molt elevat, almenys segons una percepció bastant esbiaixada que tenim alguns voluntariosos partidaris de la democràcia sobre el que és el País Valencià.

La veritat és que no puc parlar amb molt de detall sobre açò, perquè ni domine la metodologia ni tinc dades per a afirmar res. La meua pobra experiència laboral, sindical, de lector de diaris i de jugador de futbet, però, em du a intuir que la frase del Cohèlet té moltes aplicacions. I ara veig que la van llevar de la Vulgata antiga i la van canviar per: «Quod est curvum, rectum fieri non potest; et, quod deficiens est, numerari non potest». Deu ser això, doncs.

¿A Grècia?

El reglament dels centres d'immigrants estrangers sense papers, el projecte Castor, la reforma de la constitució espanyola, la regulació dels desnonaments, un conveni amb el Marroc que fan els francesos i prohibixen els matrimonis de marroquins amb francesos del mateix sexe... Grans actuacions d'una suposada esquerra, per acció i per omissió. I ara va i el primer govern de Syriza pacta amb la dreta nacionalista i no té ni una dona ministra. No ho tenien en el programa, sembla, però jo em pensava que venia de sèrie, i no. Per tant, aixina comencen, sense quota per a l'excés de testosterona en els governs. El masclisme és transversal a Grècia. ¿A Grècia?

Solucions morfològiques

Ni el capitalisme ni el comunisme eren «això» que hem vist que són. I també han segut això que dien que no havien de ser. I n'hi han que no troben que calga probar amb la justícia i l'equitat, que el mercat tot ho regula: també la vida i la mort, ¿oi? Eli Donat ja bandejava la semàntica dels gèneres i dia que tan sols eren una referència dels articles que acompanyaven les paraules. Però continuarem uns segles més creant afegitons morfològics per a embolicar el problema com si fóra una cosa bona.

Planificació i canvi

La meua proverbial (des)organització del temps, la poca disciplina i la manca de..., això, de temps, m'ajuden a acumular faenes i lectures pendents. Macros per ací, buidatges per allà, llibres, revistes, articles solts... Al final, fent un recompte superficial, m'hauria de jubilar ja per a pensar que podria acabar les quatre dotzenes coses que tinc entre mans, com ara les lectures a mitges de Walden de Thoreau, Au-dessus de la mêlée de Romain Rolland... Damunt, m'he botat l'«ajust» pressupostari per no agreujar la crisi i he acumulat en la biblioteca els volums en paper de Todo lo que era sólido de Muñoz Molina, Corrupción i política de Javier Pradera i La planificación lingüística y el cambio social de Robert L. Cooper. Planificació i canvi o al revés, a vore si m'ho ensenye.

Cita dominical / 324: Manuel Vicent

L'abominable crim dels fanàtics gihadistes en París ha posat de manifest que el monoteisme, que es va crear al voltant del Mediterrani, continua sent una pèrfida llavor d'odi, que durant segles va impulsar a guerres de religió de múltiples formes. En la nostra cultura, esta guerra s'ha establit ara entre la seguretat i la llibertat. Ja que el fanatisme i la por tot ho enverinen, els cristians acabarem no adorant déu, sinó la policia.

Objectius, procediments i resultats

En l'administració pública valenciana hi ha qui decidix objectius, establix procediments per a aconseguir-los i estudia els resultats i les millores que necessita el procés. Al cap dels anys governant l'administració pública, la planificació ha anat aconseguint els objectius plenament (o quasi). És possible que la redistribució inversa (és a dir, la depredació directa) haja funcionat durant un temps. En una democràcia, però, la injustícia institucionalitzada és ineficient, insostenible i, per tant, tendix a incorporar el procediment criminal com a via per a resoldre les mancances de la gestió. No és casual, doncs, la retafila de casos judicials relacionats amb la gestió «liberal» dels diners de tots que s'ha aplicat al País Valencià: el pla ideològic era el transvasament de recursos públics en benefici particular d'uns sectors socials que pretenien mantindre una societat de beneficis piramidals. I sort que es dien demòcrates i liberals.

Les tornes audiovisuals de la xarxa

El documental sobre Pep el Botifarra és impressionant, sobretot per als valencians mancats de referents actuals que lliguen la cultura que desapareix amb la que encara es pot fer amb els referents més casolans i quotidians del país. Ah, és de Televisió de Catalunya. I el documental de Ciutat Morta es veu que també té molt a dir en el futur polític i policial en Catalunya. També de Televisió de Catalunya. Amb un mòbil fet a la Xina els valencians podem vore eixos programes directament en els televisors d'ací. La mà ideològica i censora dels dirigents més depredadors del pp i de la resta de la dreta amoral no ha pogut estendre la seua gestió antidemocràtica a les onades audiovisuals de la xarxa. Sense rtvv però amb tvc. ¿Les tornes?

Still

De nou al cinema, mos torna a atendre la mateixa xica en la caixa. Novament reacciona en valencià després de sentir-mos a mosatros, però no abans. La pel·lícula, la versió castellana de Still Alice de Richard Glatzer i protagonitzada per Julianne Moore. Interessant, emotiva en algun moment, però l'entorn emocional de la història s'ha quedat un poc desdibuixat.

El tel

T'acostes a comprar l'entrada del cinema i comproves que el valencià és un substrat emergent, està sempre a punt d'eixir per baix del tel que el cobrix. Al cinema, però, encara no n'hi ha cap peŀlícula doblada o subtitulada en català. Més que un tel, es tracta d'un monopoli lingüístic.

Els sexistes també fan la gramàtica

L'afirmació que es fa sovint que «la gramàtica no és sexista» em recorda l'acudit aquell que diu les bales no maten, és la velocitat a la que van... Bé, els pistolers premen el gallet i els gramàtics espremen la llengua. Uf, això sona un poc no sé com... En tot cas, està clar que els sexistes han fet gramàtica molt sovint, tan sovint com han fet reglaments, empreses, tradicions, costums...

Deflació ètica

La por del futur afavorix l'estalvi, i com més s'agreuja eixa por, més s'estalvia, més recursos es retiren de la circulació i menys vitalitat té el mercat. En lloc d'amenaçar de mort els grans estalviadors, que solem ser els ancians, o pintar un panorama ètic, social i econòmic ben negre i auster fins a la inanició per al nostre futur, convindria augmentar els serveis socials i la garantia de suport intergeneracional. Llavors, eixos «estalviadors» compulsius tindríem raons i ànim per a fer donacions i per a activar el mercat despenent amb alegria. César Molinas («Impuestos contra la deflación», El País, 19.01.2015) ho ha exposat, en el fons, més o menys aixina, però m'ha semblat que li faltava afegir eixe toc d'estima per l'ètica social.

Cita dominical / 323: Ángeles Espinosa

[Raef] Badawi, de 31 anys, va fundar el web de debat Liberals Saudites Lliures i va ser detingut en juny de 2012 acusat de faltar al respecte a l'islam, delictes cibernètics i desobeir a son pare (això està penat en Aràbia Saudita).

Ángeles Espinosa, «Aràbia Saudita suspén les fuetades a un blocaire», El País, 17.01.2015.

A trossos

Edite per al Kindle en PDF un llibre de Romain Rolland de fa vora cent anys: Au dessus de la mêlée. Comence l'any acumulant lectures inacabades i fragmentàries.

La realitat per les paraules

Una xica jove intenta apuntar-mos a Nubico pel centre de València. L'oferta no mos convenç, que no arribem a llegir tant, i menys encara en edicions de Planeta. Després d'encertar que la xica és de Lleida, continuem alleujats pels 8.000 llibres que no haurem de llegir. En porte un de Robert L. Cooper i espere llegir-lo prompte, per vore si la gestió lingüística modifica la societat. Si fóra possible... El que és segur és que sí que afecta el caràcter de les persones, del papa Francisco i tot, que amenaçava de pegar-li una punyada a qui insultara sa mare. La llengua provoca la realitat.

¡Ai, la mare que va!

Es veu que, si t'ofens prou, pots arribar a governar el món. Pel que diuen alguns (papa de Roma inclòs), pareix que l'ofensa siga una font de legimitat assassina. ¡Mare de Déu!

Informació, secret i corrupcíó

Es vea vindre, l'endemà d'esgarrar-se les vestidures com uns valents defensors de les llibertats, uns quants governants de països representats en la manifestació de París de diumenge han censurat la publicació d'acudits o sàtires sobre qüestions religioses més o menys «sagrades».

En altres llocs, els qui no han aplicat la censura sembla que ho desitjaven, però en països més democràtics ara mateix sembla més complicat i, per tant, estan rumiant conjuntament amb els departaments d'imatge la manera de retallar les llibertats per a augmentar la seguretat. Dis-ne seguretat, dis-ne control, dis-ne informació, dis-ne negoci, dis-ne secret i corrupció. No, no es tracta d'augmentar la seguretat per a millorar l'exercici de les llibertats. ¡I n'hi ha que van de liberals!

La seguretat es mesura per la llibertat i els drets que afavorix. Ben prompte hem tingut una nova demostració pràctica del valor que tenen per a ells.

La pau del cabreig

Segons el diari,es manifestaven membres d'associacions musulmanes pels carrers de Madrid. En la foto, el cartell dia: «Respecte = Pau». Inquietant, perquè hi pots entendre una segona part antònima: «Descortesia (o irrisió) = ?». Hi havia un cartell un poc més ajustat, tot i que certament opinable i, com hem patit amb quasi totes les religions que coneixem, interpretable: «Islam = Pau». Esperem que mos adonem que haurien de tindre previst un cartell «Descortesia (o irrisió) = Ofensa (cabreig) i pau».

Allons...

Una gran manifestació en París, amb un escamot ben ample al davant que emetia les foscors i les (poques) clarors de la política d'estat. Algèria, Emirats Àrabs, Rússia, Egipte... Les llibertats i els drets humans estan en bones mans, per cert. Convindrà que els ciutadans continuem atents si tant mos els estimem.

Cita dominical / 322: Timothy Garton Ash

Són els assassins, i no els caricaturistes, els qui han entelat aixina la imatge del profeta.

Timothy Garton Ash, «Contra el veto del asesino», El País, 09.01.2015.

La causa del destrellat

S'ha despenjat una política espanyola madrilenya del Partit Popular amb un missatge en què aprofitava els atemptats de París per a confirmar una niciesa: els atemptats demostren que la causa de l'11-M en Madrid no va ser la guerra d'Iraq. És cert, i també demostren que el govern d'Aznar mentia i que a Rita Barberá Nolla, encara alcaldessa de València, li sembla acceptable que, per ser dirigent política, li facen regals de centenars d'euros en forma de sacs de luxe. O pot ser que els atemptats no demostren res d'això, perquè només demostren que hi ha gent sense trellat a tot arreu.

Ara és mà

El cas és que islamista hauria de ser un antònim de terrorista, però en són molts que mos fan difícil arribar a interpretar que això és aixina Ara és mà, diríem.

Llapisseres contra bales

L'humor i el malhumor van topar ahir en un carrer de París, a cal Charlie Hebdo. Hi ha ficcions que fan riure i ficcions que fan matar. Hi ha qui exercix la violència de la rialla; hi ha qui fa ganyotes amb les armes. La incògnita del actes humans es concreta en violències alternatives: amb llapisseres que iŀlustren o amb la velocitat irracional de les bales.

La fitxa de l'estupidesa

La xenofòbia, el racisme, en suma, l'aŀlofòbia, és la religió amb més devots en el món. A pesar del que pretén l'alcalde de Gandia, el peper Arturo Torró, la fitxa policial no alça acta de l'estupidesa humana.

Memòria del temps

Tots els temps, passat i futur, es creen, es recreen i s'inventen en un present interminable que tan sols arribem a viure com a memòria.

El futur no serà igual

El futur ni serà mai el que va ser, diuen lamentant-se de la crisi econòmica i social que assola el país i Europa. ¡Només caldria!, que tornàrem a «tindre» i a «ser» aquell país, perquè els qui en lamenten la pèrdua obliden que les conseqüències es generen en les causes i que en «aquell» país —aquella «transició», aquell «oasi», aquells «progres», aquell «fer país»— es va covar el d'ara. Caldria revisar i analitzar què teníem i què érem realment, per si de cas podem evitar tornar per eixe caminal. Ho dien en una peŀlícula, el dolor d'ara era el preu de la felicitat de llavors. Sembla que no ho volíem saber.

Cita dominical / 321: José Álvarez Junco

És més fàcil partir de l'individu i negociar quotes de benestar que dirimir exigències absolutes de comunitats metafísiques, com Euskadi, Catalunya o les «dos Espanyes».

José Álvarez Junco, «El famoso individualismo español», El País, 04.01.2015.

Fa olor d'aigua

L'aigua se n'ix de les canonades que la portaven des de fa una quarantena d'anys. Aprofite i torne a sentir la tonadeta dels vallers i valleres, que en això hi continua havent una separació entre hòmens i dones. Coincidixen en cara a dir «baix» sense pronunciar la i. No sé si al nét menut li haurà arribat això que es veu que aprenen en escola: el plat de llentilles «olora» molt bé. Ho fan en Silla i en Carcaixent i els pares diuen que no en saben res d'eixa mort. L'aigua fa olor de vell quan se n'ix per les canonades rovellades.

Perspectives i ambicions

Com que ahir no hi va haver diaris, he pogut fer l'exercici d'acabar-ne uns quants d'endarrerits o reservats. No és poca cosa per a començar l'any. I eixa lectura en perspectiva està bé, perquè veus que podies passar de fer-la i que, quan la fas, sempre garbelles alguna idea entre l'aigua del temps que se'n va. Llegint sobre Josep Pla pense que el fracàs és diferent si pretenies salvar el teu benestar de si pretenies aconseguir el benestar de tots. Ambicions diferents.

La clau de l'any

Compte arrere per als desitjos incomplits, tot un any per davant (llevat d'un dia ja) perseguint el rastre de les iŀlusions que hem de retrobar. De moment, avance un pas de puça amb La clau de Junichiro Tanizaki.

L'enguany sempre torna

Per a l'enguany que ve només cal desitjar temps, equitat i un poc de justícia poètica. Temps, una riquesa ambiental que malbaratem.

A la carta

En Fosters no ho fan malament i la xiqueta està desitjant omplir l'enquesta amb tot de caretes verdes somrient satisfetes. Em demana un suggeriment: haurien de tindre la carta en valencià. Ho escriu. Espere que algun dia comprove que li han fet cas.

Amb vins

Estes festes hem tastat els vins Bocoi, Setze Gallets i (Parotet) Vermell. El primer és del nord del País Valencià, jove, va ser una troballa molt celebrada durant el dinar del dia de Nadal. El Setze Gallets que vam tastar a continuació mos va deixar un poc despagats, segurament pel contrast amb el primer. I, finalment, (Parotet) Vermell, dels Alforins, elaborats en alfàbies de fang enterrades, que és tot un encert. A banda, un toc de Mala Vida, un Enterizo oblidable i un ocasional Nita del Priorat.

Cita dominical / 320: Antoni Bonner

En la lluita enmig dels deliris de Gènova, havia preferit la salvació dels altres a la seva pròpia.

Antoni Bonner, Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316). Volum I.

Von Mises de Nadal

Cal resoldre les possibles contradiccions inicials dels arguments que mos vénen al cap. Si les ignorem sense esmenar-les perquè mos deixem dur per la brillantor ideològica que mos desperten, mos estarem enlluernant inútilment. I la conversa de Nadal acabarà en una picada de fesols, com quasi sempre. À propos de Ludwig von Mises, el capitalisme i el «socialisme subtil» que mos envaïx.

El nombre de queixes

El síndic de greuges comenta en les Corts que han disminuït les queixes relacionades amb la discriminació lingüística que patim els catalanoparlants. Revise les queixes que he fet enguany. Segons el web del síndic, en tinc tres obertes; i després d'uns minuts de pensar-s'ho —haurien de revisar el servidor—, em diu que enguany n'hi han sis més meues. És cert, n'he presentat menys, perquè l'any 2013 en vaig presentar nou, el 2011 en van ser huit, el 2010 en van ser onze, però el 2009 en van ser sis...

La presentació de queixes va com va, però el que és innegable és que és molt fàcil localitzar webs i actuacions de l'administració pública valenciana que incomplixen els seus deures lingüístics (i reconec que, si no tinc un ordinador a mà, sovint me s'oblida fer la queixa). Per exemple, el mateix síndic de greuges té un registre informatitzat en el web que no té una versió en valencià coherent, ja que inclou apartats que estan en castellà. Les valoracions que es fan des d'una posició d'incoherència —i en podria recordar alguna altra de la mateixa institució— no són massa consistents.

Esta nit farà lluneta

De la mà d'unes dones de Callosa d'en Sarrià:

Suborn del gust

La vespra del dia de Nadal cal embolicar els llibres en paper de diari i enllaçar-los una piruleta de xocolate. El regal ha de ser un petit suborn gustatiu.

No els sona la música

Me n'entre en el web de l'Institut Valencià de la Música i, com quasi sempre, està mal fet, és a dir, que no complix les seues obligacions lingüístiques, ja que oferix pàgines i seccions que no tenen versió en valencià. Per tant, sembla la cançoneta de l'enfadós, faig la queixa de costum al síndic de greuges. Com que és cosa de la conselleria de cultura valenciana, no m'estranyaria que la directora general de cultura em diguera que d'ací a no sé quant tenen previst que respectaran els drets dels valencians, per «trivials» que els semblen, si és que en queden, de valencians que facen servir el català i de drets.

Quatre ratlles

Behareh Hedayat, Liu Ping, Sergei Krivov. Amnistia Internacional demana que els escrivim quatre paraules de suport. Pareix no res, això de quatre paraules o quatre ratlles, però costa molt, perquè les paraules són importants. En molts moments, unes poques paraules són vitals, arribem a viure o reviure per elles. Tantes que en diem, no estarà malament deixar-ne quatre en suport d'unes persones que, a més de paraules, actuen en conseqüència pels drets humans.

Cita dominical / 319: Daniel Raventós

Les coses que són políticament viables depenen, en gran mesura, de les que s'ha demostrat que tenen un justificació ètica.

Daniel Raventós, El derecho a la existencia.

Ultraactivitat

La ultraactivitat delsl convenis ha tornat de la mà del tribunal suprem espanyol. Segons el tribunal, els convenis continuen vigents en els contractes fets durant la seua vigència. L'alternativa era, segons la reforma labolal del pp, tornar a l'estatut dels treballadors. El capitalisme sempre està jugant a fer el mateix negoci piramidal, i a baix de tot d'eixes piràmides (¿a l'Àfrica?), ja sabem què passa, més enllà —o al costat— de l'ebola i de la democràcia, dos «epidèmies» que el capitalisme com una suma de debilitats i oportunitats, debilitat ètica i oportunitat de benefici farmacològic.

La cera de les taronges

Torna Dolores Botella a ser diputada en les Corts i repartix entre els funcionaris una bossa de paper amb una xarxeta de taronges encerades i publicita del poble on fa d'alcaldessa. En La Sexta estan fent un monogràfic sobre la corrupció i em demane què pensa aconseguir l'alcaldessa a canvi de les taronges o a qui beneficia eixe regal sense sentit ni justificació als funcionaris públics, què deu passar pel cap d'eixa dona quan troba lògic adobar el seu càrrec amb un repartiment de coques, com dia Maria Antonieta.

Userform

He aconseguit fer servir el codi «userform» del Visual Basic actual. Fa quasi dos dècades que arrossegue un codi que vaig escriure amb la versió anterior per als quadres d'opcions de macros. És clar, fa tots eixos mateixos anys que espere que facen un curset de formació sobre la qüestió, però no, només van repetint el nivell d'introducció al Word.

Els sentits

Revises comes, punts, dos punts, punts i comes, majúscules i minúscules, llenguatge sexista, concordances i coherències, negretes i cursives... Però el text no tindrà mai el sentit que li dóna qui l'escriu.

La galeria

Han dit el que em temia: «este article l'hem de posar de cara a la galeria». És a dir, estem treballant una normativa —la de la carrera professional— que corre el perill de ser una parida d'eixes que es fan en nom de la formació, la professionalitat i l'eficàcia de l'administració pública. I ho he sentit: si no vigilem, ciutadans i funcionaris, la cosa serà «de cara a la galeria». Un poc com el país que hem fet fins ara, vaja.

Trivialitats

La directora general de Cultura li recorda a la consellera d'Educació, Cultura i Esport que la meua queixa 1410653 és la mateixa que la queixa 1318458, d'un any abans. Comprove que és cert, i li responc:

Té més memòria la senyora directora general que jo. Jo ja no recordava la queixa 1318458 ni la seua resposta. És clar, ha passat un any entre les dos queixes i l'administració encara no ha acomplit els seus deures lingüístics en este cas.
No cal dir que el fet que el web depenga d'una aplicació, tal com assenyala la directora general de Cultura, no eximix l'administració de complir els seus deures lingüístics. Per contra, sí que sembla que eixos deures els semblen «trivials» als càrrecs implicats en esta qüestió, atés que no els van tindre en compte a l'hora de fer o encomanar una aplicació que no complix els objectius que ha de complir. Com que la qüestió els resulta ben trivial, no van recordar que havien d'oferir el web en valencià. I ara comprovem que no han estat capaços de resoldre-ho en un any.

L'administració pública valenciana hauria de superar la inèrcia de negligència i «trivialitat» de la gestió política que la dirigix i que atempta contra els drets dels valencians. Són les seues «senyes d'identitat». és cert i no sembla que això tinga remei. ¿En quin termini ho tindran resolt? ¿La legislatura que ve, quan ja no governen? Això sí que no serà gens trivial.

Cita dominical / 318: Mateo Maciá Gómez

L'extensió dels sistemes de votació —hui considerats el paradigma democràtic— està estretament associada a la difusió de l'escriptura.

Mateo Maciá Gómez, El bálsamo de la memoria.

Sense respirar

«I can't breath» serà una indirecta ofensiva si li la dius a un policia. Els euros no ho paguen, això, però una bona pilota de goma a temps, això sí.

La veu pausada

La veu del debat i la negociació ha de ser suau, greu, pausada. No s'aconseguix convéncer miraculosament ni és més persuasiva si no hi ha raons i arguments darrere, però almenys no altera els ànims ni et deixa amb mal cos quan acabes el debat. Moltes voltes això serà tot el que trauràs de positiu d'una reunió.

Quod erat demostrandum

La directora general de transparència i participació ciutadana respon en castellà (en diuen «español» en el web) les queixes en valencià que rep a través del síndic de greuges. I damunt diu que la meua queixa no té fonament i que potser he mirat malament el seu web. Quod erat demostrandum...

La fresa del Salt

¿Quin peix deu ser la «lloeta del Xúquer»? No hi entenc massa, de peixos, però tenint en compte el document que és, supose que deu ser alguna espècie piscícola que apareix amb la «fresa» del Salt, eixe peixarro depredador que està colonitzant totes les canals i les séquies per on circulava l'aigua en valencià. La «tortilla comuna» és un altre dels peixos que saben aprofitar l'entorn aquàtic canviant. Arribarà el dia que s'acabara la parada antiecològica, ¿oi?

Obriülls

La competència política és un element essencial de la democràcia. I mos n'estem adonant ara, quan quasi havíem perdut el costum de vore els diputats respondre personalment de les seues actes (i dels seus actes). L'antiga diputada del pp Gómez-Limón diu que va ser un alliberament i un plaer el dia que va votar lliurement en el parlament madrileny botant-se la «disciplina de vot». No sé si ja havia deixat el partit o el va deixar després, però és un poc trist que s'adonara d'això després de patir l'accident del tren d'alta velocitat en Angroix. Va sobreviure i li se van obrir els ulls.

Un poc molt d'això mateix passa amb el partit Podem i les propostes polítiques que volen «competir» amb ells, que recuperen obvietats que fins ara eren impossibles. Sobreviuran i esperem que òbriguen els ulls també.

Assonància

Als deu anys una rima assonant pot ser un gran troballa. Més tard, la rutina consonant intenta ofegar el pensament.

Cita dominical / 317: José Álvarez Junco

En Espanya, a banda d'alguns llibres acadèmics de gran qualitat, a ningú lii s'ha ocorregut encara reivindicar els «afrancesats» ni denunciar les crueltats de la guerrilla.

José Álvarez Junco, «Las deformaciones de la memoria», El País, 07.12.2014.

La concreció

Els filòsofs són savis. Les generalitzacions fallen molt en la concreció

La inversió

Seus a negociar un acord sindical amb la contrapart política i comences creient que tots voleu aconseguir les mesures més justes i equitatives. Al poc descobrixes que la concepció sobre eixes valoracions divergix dràsticament. Llavors és quan t'adones que la democràcia requerix més inversió en educació, un poc d'ètica i un molt d'estudi. Ei, has de pensar tot això sobre la marxa, que te la peguen.

La sintonia del desús

Takse diu que no li ha preguntat res a la xica del banc que mos parlava en valencià, però que atenia per telèfon en castellà, per no haver de sentir de nou la cançoneta eixa que diu que els meus pares parlen en valencià entre ells, però a mi sempre m'han parlat en castellà i per això no tinc costum de parlar en valencià, etc. No he arribat a detectar quin accent podia tindre, només he notat que ha dit «us ho preparo»... En fi, la cançoneta cansa, però és part de la sintonia del nostre país. I encara sort, diríem, perquè el final de la tornada no promet que canviem de tonadeta.

Bé, hui pose una foto per a decorar un poc l'horitzó.

Llacunes de traducció

Estava pegant-li voltes a les simfonies de Sibelius, però he tornat a Xostakóvitx. La calma, la densitat, la impressió melòdica —alguns balls de tant en tant— de la quarta, cinquena, sisena, setena, huitena..., em van bé per a concentrar-me mentres vaig traduint i esmenant documents, per poca substància que tinga la prosa administrativa, un llac estigi interminable. Xostakóvitx resulta un poc addictiu, així que cal tindre-ho controlat per tal de no saturar-se. Per a alternar, uns quants nocturns de Chopin o una passadeta d'Arvo Pärt.