Emulacions manifestes

Mentres la república catalana no acaba de nàixer, a remolc, a remolc i espentats per emulacions manifestatives, n'hi han deixaran de traures les banderes espanyoles amb la denominada «gallina», despectivament. Pel que hem vist en la manifestació de Barcelona d'ahir, n'hi han que ja han assumit la Constitució i fins i tot les banderes catalana i europea. No poden reprimir encara, però, que eixa assumpció democràtica siga un vernís que encara no ha penetrat el material ideològic que els conforma. És un avanç, però cal entendre que en són molts els que tan sols bescanvien un fanatisme institucional per un altre, una religió per una altra. La cosa és que necessiten eixes dosis ideològiques que els tranquiŀlitze de la falta de reflexió i del refús de la complexitat racional. L'avanç que haurem d'acceptar és que, si no podem fugir dels fanatismes i la intransigència, que siga per la constitució i no per les lleis fonamentals del Moviment franquista.

Cita dominical / 467: Jair Domínguez Torregrossa

La societat avança quan es pixa i es caga en el seu passat.

Jair Domínguez Torregrossa, Està Passant, 23.10.2017.

Llacet «rokhigualdo»

Els de Ciutadans han previst créixer en vots i més encara: governar sobre les despulles de l'independentisme en Catalunya. Ara mateix ja no sé com va això de la independència, no crec que els ciutadans decidixquen oposar una resistència pacífica contra la intervenció del govern espanyol del Partit Popular; és més possible que «passen pantalla» per a un altra ocasió. Caldrà encara molta persistència. Això sí, em resulta obscé sentir Inés Arrimadas García declarant que vol aprofitar eixa oportunitat electoral que ella veu davant seu amb un llacet «rokhigualdo».

Pel barri del Carme de València passen els turistes en bici entropessant amb les terrasses dels barets, una actuació artística que es prepara d'enfront del bar augmenta el tràfec amb disfresses d'insectes i carros figuratius, el xic rus (?) del Segway que es clava per qualsevol lloc, el veïnat que torna amb el carro de la compra ple... Les independències no són el que sembla.

Faena a fer

La faena s'ha de fer correctament i bé. I s'ha d'esmenar o refer, si s'han comés errors o s'ha fet res malament. El govern i el parlament catalans han tirat pel dret cap a una suposada república catalana. Tenen molt a esmenar. Per ara no han fet res irreparable. Estan en una situació iŀlegal tant pel que fa a la legislació espanyola com a la mateixa legislació catalana. Tenen faena a fer i l'han de fer democràticament. Encara que la democràcia resolga que cal dissoldre el somni de la república catalana. ¿En una Europea diferent, si fóra possible?

El govern espanyol, per contra, de moment ha deixat ferits i fins i tot ha fet que una persona perga la vista d'un ull. Això ja no ho pot esmenar i, mirant com estan preparant-se per a actuar carregats de supèrbia, no sé si haurà entés —o caldrà que li ho repetixca Donald Tusk, l'actual president del Consell Europeu— que la violència legítima es convertix en iŀlegítima quan actua contra els ciutadans pacífics i, a més a més, els lesiona. De fet, els qui han actuat aixina, abans d'obtindre la confiança per a continuar actuant en representació de la legalitat democràtica, haurien d'assumir —i pagar— les seues responsabilitats per les actuacions que han violat els drets dels ciutadans (catalans; i espanyols, encara).

La llàstima és que a Mariano Rajoy Brey i companyia, de moment, els va bé este conflicte polític, perquè no és tant democràtic com identitari i nacionalista. Amb això jutguen a tapar l'estat de corrupció en què estan immersos, i ja els va bé aixina en els despatxos de les oligarquies econòmiques. ¿Tapar, però esmenar? Seria bonic, seria massa, segurament. Amb tot, d'un conflicte aixina, n'hauríem de saber traure lliçons i resultats positius per a la millora dels instruments democràtics. Hem vist qui només aprofita el conflicte per a exhibir les seues neures i mancances. Però també hem vist —¡en la tv3 mateixa!, i hi ha qui en malparla— persones capaces de debatre i raonar —amb raó— a la contra dels impulsos romàntics i de les ànsies nacionalistes. Faena a fer encara.

El paradís de la desunió Europea

Mentres la Unió Europea no demostre que el paradís en la Terra és possible, ningú no pot assegurar que els ciutadans (catalans i espanyols) viuran pitjor si Catalunya esdevé un estat. Hi ha les mateixes probabilitats que d'assegurar que amb una Catalunya «dependent», com fins ara, la societat serà més equitativa, justa i democràtica. Ja hem vist que tot això va com va. És a dir, va com van els governs i les polítiques que s'apliquen en els estats democràtics. Al cap i a la fi, de moment, sí que sembla assegurat, ¿oi?, que Catalunya continuarà sent democràtica, i això és important... I deixe de banda la possibilitat de les dictadures il·lustrades, sostenibles, benèvoles o del benestar de tots, que tant es podrien acabar aplicant allà com ací.

Per ara, doncs, podríem dir que la democràcia hauria de ser aliena a les indissolubilitats irracionals —com la d'Espanya, segons la seua constitució—. Cert que ho veuen bé els «demòcrates de tota la vida» (els qui pensen que la democràcia espanyola és fruit de la segona guerra mundial, citen els nazis i silencien el franquisme), que són els que han decidit aplicar la violència contra uns ciutadans catalans que actuaven pacíficament l'1 d'octubre i que tenien intencions democràtiques bastant més honorables i menys il·legals que el Partit Popular governant, edificat sobre un nacionalisme espanyol corrupte, xenòfob i falsari. A Polònia, a Hongria, a Turquia... ¿A Espanya?

La força sense urnes

Uns quants líders del Partit Popular i Ciutadans estan bavejant pensant que poden arribar a intervindre en Catalunya allà on els vots no els ho han permés fins ara. Agarrant-se a la bandera retòrica de la constitucionalitat (i oblidant la del dret, l'equitat i la justícia), pareix que estiguen somiant que el govern espanyol faça una aplicació totalitària de l'article 155 de la Constitució espanyola, una ràtzia que contravinga els resultats electorals.

Resulta trist comprovar com de superficial i simplista és la concepció que tenen de la democràcia, una concepció que gaseja i fueteja ciutadans pacífics que participen en una votació, després els acusa de tumultuaris, en tanca uns quants i ara pretén foragitar la majoria democràtica que governa en Catalunya per imposició d'una simple majoria absoluta senatorial encara més nacionalista i fantasiosa.

No volen noves fronteres diuen a voltes, tot i que són els qui sostenen les que impedixen l'accés als refugiats, els qui mantenen les fronteres que ofeguen immigrants en la mar, els qui impedixen que la Unió Europea confonga les dels estats que encara el componen, sempre amb l'odi tribal («a por ellos, oé) en la punta de la porra.

Mentres no mos facen més mal, serà cosa de vore si els ciutadans preferim una democràcia de ciutadans que voten o de policies que atonyinen a porrades els ciutadans discordants.

Diàleg sense interlocutor possible

Dos no dialoguen si a un li interessa més imposar-se per la força. A un, al fort. A un que necessita amagar que la democràcia és compatible amb la corrupció i que la corrupció és una faceta del nacionalisme. De l'espanyol, també.

Són moments

Alguns han convertit un procediment democràtic en un conflicte legal i identitari. I aixina no cal fixar-se massa en els tràmits judicials que expliciten de què parlen de legalitat els qui pertanyen a una organització política establida sobre la corrupció, la iŀlegalitat i els privilegis. El franquisme era la legalitat del moment. Ara és un altre moment.

Cita dominical / 466: Comité de les Regions de la Unió Europea

Acord administratiu entre el Regne d'Espanya i el Comité de les Regions de la Unió Europea per permetre l'ús oficial al Comité de les Regions de les llengües diferents de l'espanyol/castellà que tenen estatut reconegut per la Constitució espanyola.

Carlos Bastarreche i Peter Straub, acord del 16 de novembre de 2005.
[Veg. vídeo simptomàtic d'un cas d'aplicació pràctica dels drets lingüístics i l'ús del valencià.]

La volta a l'Edetània

Deixaré un poc de banda l'estrés polític d'estos dies. A Xàtiva, el venedor de làmpares de la botiga no sap situar Sollana. Les àrees d'influència marquen molt la cultura que anem acumulant, el coneiximent del nostre entorn. Jo tirava més cap a Gandia, Xeraco, Vilallonga, Potries, Cullera, Sueca, l'Alqueria de la Comtessa, Castelló de Rugat... I coneixia Sollana sobretot pels embussos anant amb el cotxe a València. Per la meua família de Carcaixent, a més, tenia relació amb Xàtiva, Alzira, Llombai, Catadau o Xàbia i Dénia, Gata de Gorgos... Zones que supose que tenen dinàmiques diferents, en paraŀlel. No sé si estem articulant el país de la millor manera.

Certament, no puc parlar massa d'això. Al cap i a la fi, em moc poc i a trompades i per motius de lleure, més o menys com un turista. Faig turisme de rodalia. Compre oli a Cocentaina, a Alpatró, a Canet lo Roig, vi d'amunt i avall. Puc fer la llista d'Astèrix voltant la Gàŀlia, és a dir, l'Edetània, si volem. I em sorprén el país que sempre estic descobrint, que em sembla que no es reconeix prou encara com a país, com a entitat de ciutadans que aporten varietats lingüístiques i culturals harmòniques i identificables que es cultiven i aporten valors a la convivència, a l'equitat i a la construcció d'una societat democràtica.

El flasca contra l'escratxe

Comenten que «flasca» (segons el dcvb, podria vindre de l'italià fiasco, però el gdlc pot vindre del francés flasque) seria l'adaptació al català del castellà «zasca». També seria interessant fer ús de l'invent bazinga que utilitza el personatge Sheldon Cooper en la sèrie The Big Bang Theory.

A més, reinventant un poc la realitat a còpia d'interés per confondre, n'han dit «escratxe» també esta setmana de l'assetjament polític d'uns facciosos. No era la concepció que teníem fins ara, es tractava de manifestacions desesperades de víctimes davant els polítics o causants dels seus problemes. Ara, davant de ca Mónica Oltra Jarque, era una altra cosa: era tan simple i malvat com l'amenaça psicològica d'uns «oponents» polítics amagats darrere d'una coartada victimista nacionalista.

Oltra hauria pogut eixir a atendre la visita amb una bandera blanca de rendició que tinguera escrit, això, «¡Bazinga!». A banda de cridar la policia, per si de cas, crec que un toc d'humor irreverent els haguera posat més en el paper de comèdia cruel que estaven representant. El flasca els haguera fet pensar, que es suposa que convé.

Les porres amb la bandera

Pel riu, dimarts passat, note el cansament i els bessons castigats per les picades dels insectes que mos acompanyen enguany —no deuen ser mosquits com els de sempre—: 07:14 + 07:16 + 07:11 + 07:18. Des del riu també es veuen algunes de les banderes d'Espanya que hi ha qui penja als balcons. Estan festejant o reivindicant algun nacionalisme excessiu i qüestionable... Són aixina, els nacionalismes.

Eixa bandera, certament, no representa precisament els drets humans, la terra dels refugiats, la solidaritat entre els pobles, la pluralitat lingüística i cultural ni res semblant. De moment, continua sent una ensenya essencialment agressiva i imperativa, tal com la política nacionalista que més utilitza eixe símbol. Per tant, sospitem que, tenint en compte que són les banderes oficials de l'estat, no és una reivindicació social, sinó la reiteració d'una obvietat, una militància a l'ofensiva contra la dissensió i la diversitat.

Acabe de fer els estiraments i me'n puge a casa. No he penjat mai cap bandera al balcó. Una volta, ja fa uns anys, aquell cartell contra la guerra de l'Iraq. La bandera espanyola, ai, tampoc servix contra les guerres. Ara bé, si penge un cartell contra les porrades de les forces policials, hi haurà la bandereta que lluïxen els de les porres en l'uniforme. ¿Veus de què va eixa bandera?

El tel financer

L'art de la intoxicació m'està afectant, m'entela els ulls i les idees. Ja no sóc capaç de creure que existixquen Andorra, Hawaii, Guernsey, Hong Kong o Singapur. Ni tan sols Malta o Mallorca resulten ja creïbles. Només són realitat els intercanvis financers i els comptes bancaris. La Unió Europea és un termini fix, i haurem de vore si mos el prorroguen.

Conviccions infames

Has de llegir cada cosa... i és realment interessant fer-ho, perquè això fa que poses en contrast les teues idees, hipòtesis i conviccions. Després d'haver fet el contrast i la reflexió, les derogues i les canvies o les reforces. La cosa és deixar-se dur pels sentiments fins que topen amb les idees i els valors. Els sentiments van bé per a la ficció, però la realitat s'ha de gestionar renunciant a les neures, les devocions, els prejuís i les malíccies. També quan els ídols de la legalitat i el nacionalisme estatal —que es pretén democràcia absoluta— pertorben les mentalitats i les apreciacions i fan que el que consideren raonable deixe de tindre relació amb la democràcia i siga tan sols coartada per a imposar la legalitat i el poder.

Recorde encara que em va semblar realment infame l'article de Félix Ovejero i Alejandro Molina «¿Dónde está la desproporción?» (02.10.2017): no van esperar ni unes setmanes per a reflexionar, ho van fer amb les porrades encara calentes! Certament, tal com diuen mostrant algun prejuí inevitable: «un antidisturbis no és un filòsof de la paraula», però es suposa que acceptem la violència legítima de la democràcia per a actuar contra els violents, no contra els votants; contra els «enemics» que maltracten o atempten contra els ciutadans, no contra els seus ciutadans pacífics, encara que estiguen debatent i provocant un conflicte legal.

Sedicions imprescindibles

Fa una dècada el polític del Partit Popular Feijóo de l'oposició declarava, segons Infolibre: «Con nosotros no moría gente en los incendios». Enguany, el governant Feijóo ha de comptar els morts en els incendis, quatre de moment, els mateixos que fa deu anys.

Manuel Valls, antic primer ministre francés, declara sobre la violència policial en Catalunya, segons Eldiario.es: «Las imágenes conmovieron pero no hubo muertos».

L'elaboració o la justificació de decisions polítiques sobre els morts pot ser un imponderable, una necessitat davant la pèrdua de vides, com una manera de compensar-les o com un reconeiximent de la desraó que les provoca. Ara bé, l'actuació política «com a conseqüència» és una actitud ben retorta políticament, cínicament —i voldria dir que ben poc democràticament— quan hi ha polítics que «demanen» que hi haja morts tant per a fer partidisme electoral com per a acceptar o permetre llibertats, drets o processos que la legalitat —o la «raó» d'estat— encara no preveu.

Ara mateix els tribunals estatals espanyols han decidit empresonar els presidents de l'anc i d'Òmnium Cultural. No hi ha morts, hi ha colpejats, un xic ha perdut la visió d'un ull, i ara hi ha empresonats. Les llibertats d'expressió i manifestació són «sedicions» imprescindibles per la justícia.

Cita dominical / 465: Marta Meneu Borja

Ací, a la meua terra, fa anys que no se'ns permet sintonitzar TV3 ni tan sols per a suplir la manca televisiva en la nostra llengua.

Marta Meneu Borja, «Carta al poble català», Diari La Veu, 05.10.2017.

Desinformar-se u mateix

«Desinformar-se» a consciència i pontificar (veg. Muñoz Molina ahir), eixe és un dels mètodes. Per tant, fingixen que s'ofenen quan els mostren les absurditats i els depropòsits que diuen o escriuen. Ara, per a demuntar-ho tot, no cal anar a les dades, sinó jugar amb l'exageració del que puguen insinuar i la minimització, el menyspreu, dels fets, a més de l'elevació a categoria del que només és anecdòtic.
Un film català als Oscar convalida la glotofàgia maldestra espanyolista. Una presència ridícula de les dones en els àmbits de decisió social i polític mos homologa amb no sé qui, que ja no maten tants bous en les places convalida el fet que hi vagen els jutges i governants com si fóra una «festa» presentable... Ah, la més grossa, en Espanya no arriba al 13 % d'immigrants i deporten i expulsen iŀlegalment els pobres de la frontera, però això ja és suficient per a homologar-mos com a suecs (19 %).
En fi, qui no es consola és perquè no vol, abans les votacions democràtiques no existien i ara les impossibiliten a porrades. Anem millorant.

Tornar a Flandes

La maquinària de l'«a por ellos, oé» està en marxa en els fronts asocials, polítics i judicials. Els terços de Flandes diu que van desfilar ahir. Satisfan els seus instints amb falsificacions de la derrota i acusen els altres de voler crear un país de fracassos. No accepten que la resistència i la frustració mereixquen un país democràtic i pacífic. Ràbia i sang sense raons, ho van fer i voldrien tornar-hi.

La legalitat a porrades

La ciència-ficció deu haver predit quasi totes les diverses maneres com acabarà la humanitat. I continuen voltent fer-mos creure que els relats èpics patrioters són un horitzó de possibilitats diferent, com ara que «fora de la llei no hi ha democràcia» que repetixen com si es cregueren realment que estan diguent res de trellat. Saben que és una frase enganyosa i per això la utilitzen. Democràcia n'hi pot haver o no, fora de la llei; en canvi, qui pretén que les porrades impedixca la democràcia, per il·legal que siga eixa democràcia, no està reconstruint la legalitat, sinó tractant de desfer la democràcia. El xic agredit per la violència policial ha perdut la visió de l'ull.

Un pèl de frustració

Un pèl de frustració, sí. Però també és cert que no podien esperar arribar a port a colp d'eufòries i somnis allunats. Això sempre comença espitosament, però després ve l'abaixó i cal uns quants analgèsics de rutina burocràtica. La satisfacció, dins de la frustració, és haver aclarit gran part d'un camí democràtic poc explorat per ací. És una faenassa impagable que no poden menysprear ara només perquè el miratge d'una llibertat èpica s'haja transformat en una grisa mostra de la llibertat democràtica quotidiana. A més, hem vist que els límits i entrebancs els posen uns governants d'un estat on encara cueja l'autoritarisme del passat i de les oligarquies actuals.

Per tant, la banda sonora d'estos dies podrien ser les cançons de Xavi Sarrià, Aspencat, La Gossa Sorda, Obrint Pas i uns quants més (per no recular als precedessors més intensos encara), perquè omplin els somnis i l'ànim, però no són una recepta per a organitzar la societat. Són himnes per a cohesionar un país, activar la societat, mantindre l'esperit de comunitat, però la societat democràtica s'ha d'articular en la prosa dels dies de faena i dels conflictes identitaris i ideològics. Ara calia triar entre l'èpica del desastre i el gris del caminet dels assajos de felicitat.

La frustració és una de tantes derrotes que s'han d'acabar superant. Amb música, més encara.

Sense disturbis

No s'independentitzen hui. Algú deu haver descansat. Pense que si molts foren realment conseqüents amb la democràcia i la separació de poders, no hauríem d'haver patit els ensurts militaristes i la violència policial: es suposa que per a dirimir legalitats i iŀlegalitats hi ha els tribunals. La democràcia, per tant, es garantix i es demostra amb les urnes i no amb l'exaltació infame de les porres i les bales de goma contra votants discutibles i discutits. Si la democràcia fóra cosa només de demòcrates, els tribunals tindrien la força coercitiva de la llei contra els que es situen pacíficament fora de la legalitat.

Altrament, l'ús dels antidisturbis contra les persones que pacíficament cometen una suposada iŀlegalitat demostra que la democràcia no és només cosa de demòcrates, sinó també de dirigents que tenen una concepció atàvica, essencialista i xenòfoba de la vida en comú, que es pensen que existixen les pàtries i les nacions com a veritats objectives («unitats indissolubles» arriben a dir en les seues fantasies constitucionalitzades) i no com el que són, instruments polítics imperfectes que hem heretat i que cal anar superant. Una manera de superar-ho era anar cap a la Unió Europea (la «nostra estelada» que va dir Josep Borrell ahir), fins que els representants polítics d'oligarquies econòmiques van decidir ressuscitar esperits llegendaris per a exaltar sentiments noveŀlescs i religiosos amb què dividir i enfrontar ciutadans que podien acostar-se massa racionalment a la competència i la coŀlaboració productives i equitatives.

Els ha pegat per dir que no volen més fronteres, que treballen per eliminar-les, però es preocupen més aviat d'alçar-les a porrades: contra els immigrants pobres, contra els refugiats més pobres, contra els ciutadans rebels. Pel sedàs només passen els comptes bancaris i els diners negres. Sense disturbis.

Passa la bola

Ara els ha pegat a alguns programes informatius per dedicar-se a desmentir les boles i infundis que circulen per la xarxa. Trobe que haurien de preocupar-se més per la informació que han de difondre i provar a no jugar a la desinformació interessada, que d'això també en trobem un poc massa, perquè les boles no se les acabaran mai. Si s'hi posen, n'eixirien monogràfics interminables.

Estos dies era cosa de vora com es comentava la diferència entre una activitat «suspesa» per un tribunal i una activitat «iŀlegal», no hi havia manera d'aclarir si la «suspensió» implicava la «iŀlegalitat» o no, o si la «iŀlegalitat» la decidien els policies i els qui els enviaven —que tampoc no aclaríem si eren els fiscals o els jutges— i no les sentències judicials... I això per no entrar a aclarir quina manifestació guanya perquè hi van molts o perquè hi van els bons —es veu que ara una mani és un sistema més recomanable que els referèndums— o si és igual defendre's de la violència policial que atacar els policies que vigilen un acte on no són necessàriament aplaudits.

Alça els peus, que passa la bola, tal com es diu. A voltes són tan grosses que les hem de botar.

Cita dominical / 464: Santiago Ahuanojinou Zannou

Haurien de dir-mos què és el que els agrada de Catalunya per a obstinar-se tant en que es quede a Espanya, bé i de Galícia i del País Basc... Al segle XXI les coses no són perquè sí.

Santiago Ahuanojinou Zannou, «Una llamada al diálogo», Eldiario.es, 05.10.2017.

Per baix de la unitat

Per sort hi ha periodistes que estan disposats a deslliurar-se de la dependència retòrica del capital nacionalista espanyol: «La unidad de España no es el principal problema». Va bé desintoxicar alguna neurona mirant-s'ho sense militar en bandositats ideològiques.

La bugada franquista

Les bases ideològiques i sociològiques dels dirigents del Partit Popular espanyol són les que són, el franquisme, vaja. Per això, encara que hagen passat quaranta anys ja —quan jo era menut això era un eternitat, quaranta anys una quantitat de temps que em semblava que em traslladava fantasiosament a l'edat mitjana—, eixe fonament que ha sostingut posicions econòmiques, socials i polítiques de privilegi també durant la democràcia, els fa amagar darrere un tel ideològic d'ignorància innocent que el franquisme és la pervivència de la versió espanyola dels règims de Hitler i Mussolini.

I arriben al paroxisme de la manipulació ideològica quan utilitzen exemples de criminals, antisocials i antidemocràtics: citen els nazis en lloc de citar els franquistes... És a dir, practiquen alhora la xenofòbia i la manipulació històrica. Sí, xenofòbia, perquè per a posar exemples de criminals «espanyols», que és el que pretenia el portaveu del Partit Popular en el parlament espanyol, Rafael Hernando , fa uns dies, no calia recórrer als alemanys, sinó que en tenim un bon muntó a Espanya que van passar del franquisme a la democràcia indemnes i blanquejats sense despentinar-se gràcies al detergent de la transició. I continuem rentant eixa bugada.

La droga de la nació

Els comentaris que feen algunes de les persones agredides per la policia i la guàrdia civil diumenge passat a Catalunya em van fer recordar un llibre, un documental, uns quants articles i alguna notícia que comentaven el descobriment que els soldats del règim nazi prenien drogues (metanfetamina) per a aprofitar els seus efectes estimulants.

Veig que hi deu haver alguna altra explicació per a entendre les agressions policials contra persones que només provaven a votar en un acte social pacífic i democràtic (alerta, que podia ser democràtic i iŀlegal alhora: ho haurien d'aclarir els jutges, no els polítics), com ara problemes d'empatia, falta de preparació (social i democràtica), ideologies socialment nocives, odis viscerals, fanatismes diversos... Em sembla que l'«obediència deguda» no és admissible en actes aixina en forces que supose que pretenen «defendre» la democràcia.

Diu que els veien els ulls dilatats i carregats d'odi. No ho sé, no ho vaig vore, però tenint en compte la falta de raonaments i la incapacitat de ser equànime dels qui els havien enviat, les drogues podrien ser una última explicació desesperada abans d'admetre que, simplement, és que «raonen» aixina. I això de «raonar» va entre cometes...

Devolucions en calent

Ara que els tribunals europeus han condemnat l'Estat espanyol..., és a dir, els successius governs que han practicat les «devolucions en calent», eufemisme que devia denotar que s'enduien algun colp de regal, no entenem massa bé a on pretenien, els policies, guàrdies civil i polítics que ho aplaudixen, tornar calents els votants del referèndum més o menys irregular i molt qüestionable de diumenge passat, si no fóra que qui pega la garrotada ja no té legitimitat per a determinar com s'ha de regular una autodeterminació, una independència o un amor «patriòtic» de segles.

Repressió formulista

Mirant i sentint les declaracions polítiques d'ahir i hui, em sembla que els periodistes no els fan als governants algunes preguntes bàsiques que convindria que els polítics aclariren sistemàticament, d'entrada, com un mantra. No els costaria gens, només un petit afegit als formulismes i retoricismes habituals. Els periodistes els podrien demanar abans que res, ben educadament: ¿esteu mentint? ¿Mentiu conscientment i per pròpia voluntat? ¿Direu la veritat o donareu una versió interessada?

Seria interessant que les respongueren, perquè solen ser qüestions sobreenteses i és possible que això provoque un error de percepció. Una volta les hagen respost, ja podem saber el valor de la resta que diran. Al capdavall, si els les fan, eixos polítics sempre podrien dir que ningú els ha demanat si mentien, l'error seria dels qui sobreentenen que ells diuen cap veritat. Ah, per donar un poc més de dramatisme —i d'utilitat, qui sap—, tal com fan en les peŀlícules, els periodistes els haurien de xiuxiuejar: «Si esteu en perill, amenaçats per algú que vos està mirant o escoltant, toqueu-vos el lòbul de l'orella.» Vés a saber si no salvarien algun polític segrestat o extorsionat per alguna secta partidista.

L'àlbum de fotos boniques sobre Catalunya

Estic buscant l'àlbum d'imàtgens boniques de Catalunya en Pinterest titulat «violència policial suposadament democràtica», a més d'un altre de «fingixen que són demòcrates però són governants sense escrúpols». Segur que, per completar-ho, n'hi ha encara un altre sobre governants histriònics, que fan riure, on deuen haver posat fotos de Donald Trump, Jesús Gil, Jordi Pujol, Silvio Berlusconi, Esperanza Aguirre, fins i tot eixa cara que fa Mariano Rajoy amb els ulls oberts i un somriure beatífic... Però eixe és l'error en què mos fan caure, perquè el seu posat histriònic és tan sols un recurs més de l'engany i la mentira que pretenen transmetre. Com ara la que estan posant els membres del govern espanyol, quan diuen que consideren que era «proporcionat» trencar portes i finestres, maltractar i ferir persones pacífiques, tot per a mirar d'impedir que votaren en un referèndum que —segons ells mateixos— no tenia cap valor legal.

Deu ser això, ja sabem què pensen fer el dia que tinga valor legal. ¿No seran de goma?

---

Nota: classifique açò amb l'etiqueta «corrupció» perquè, a pesar que pensem que va de democràcia, va sobretot dels diners de les oligarquies.

---

• Pel riu, faig un petit esforç i però el cronòmetre me se despista: 07:10 + 07:28 + ... + 07:15.

Cita dominical / 463: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel

He de confessar francament que, si Espanya és això, si per a ser bon espanyol cal estimar això, jo no he estat, no sóc ni podré ser mai espanyol, mal que em matessin.

Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, Obres completes.

No haver-hi i no deixar que n'hi haja

Un ministre espanyol ix a explicar tot el que no "n'hi ha" que garantixca el quasi nonat referèndum sobre el desig d'independència dels catalunyesos respecte a Espanya.
Em sorprén que el ministre no es penge les medalles que tant han fet per meréixer. Fa un repàs del que no "n'hi ha": no n'hi ha sindicatura electoral, no n'hi ha campanya, no n'hi ha cens, no n'hi han urnes, no n'hi han locals de votació, no hi n'ha convocatòria clara... Un munt de coses diu que no "n'hi han" per tal que es puga considerar un referèndum amb garanties... El que sorprén és que hauria d'haver dit "hem aconseguit que no n'hi haja" o "hem impedit que hi haja", segons com ho vullga fer de simple o embolicat.
Perquè si no "n'hi ha" res de tot això que diu, no és demèrit dels que han intentat que "n'hi haguera" sinó "mèrit" d'un govern espanyol que entén els referèndums i la democràcia no com a instruments per a resoldre conflictes pacíficament sinó com a entitats sobrenaturals que cal adorar però que no estan a disposició dels ciutadans sinó només a disposició del "poder" legal.
Sabem que els fonaments democràtics del Partit Popular són febles perquè provenen de la democràcia orgànica franquista (que encara lluïx en façanes i mirades interessades) i de la justificació electoral. I ara han convertit la possibilitat d'una anàlisi amb dades, debat i opinió ciutadana en una santificació d'una legalitat opcional que pretenen complir només per a impedir que els catalans "decidixquen" però no, per exemple, per a complir amb els refugiats i immigrants. Trobe que si els catalans decidiren fugir en barques, en lloc d'acollir-los com a refugiats, els deixarien enmig de la mar. Perquè pareix que se'n poden anar, mentres no s'emporten pacíficament i democràticament amb ells el seu país. El seu, el de Mariano Rajoy i "cierra Espanya". Es veu que els estats democràtics només es poden crear amb guerres. Croades, si convé.

La música dels dies que vindran

L'endemà dels atemptats de Barcelona i Cambrils d'este estiu, la cadena SER va «descobrir» («redescobrir», vaja, que ja ho sabien, però no en fan cas) que existia la música en català, i mos en van posar una bona mostra. Era cosa de vore..., de sentir-ho, més aviat. Ja els ha passat la neura catalanera i han tornat per on solien, música en anglés o en espanyol, i no ixen d'ahí. Ni deixen entrar, diríem. Esta setmana, amb la perspectiva engrescada del diumenge d'«empastre» democràtic monumental que es produirà en Catalunya, m'ha pegat per recuperar i ampliar estos dies la meua llista d'Spotify de música en català.

No crec que me se passe la neura, ixca com ixca el resultat, perquè no passaré de l'amor que ofega a l'odi que ignora. Al cap i a la fi, les meues «pàtries» són les meues llengües, començant per la meua varietat valenciana vallera cantada amb accents diversos.

Desapegat en xarxa

Ma uela em dia que era un desapegat, cosa que sap bé la resta de la meua família, sobretot perquè no em veuen el pèl i perquè sóc molt car de vore, que també diuen. De fet, practique eixe aïllament multitudinari amb tanta devoció que no tinc compte de Whatsapp (sí que faig anar el Hangouts, segurament perquè hi ha pocs que l'utilitzen) ni de Twitter.

En canvi, sí que en tinc en Facebook, però hi entre d'any en any. De fet, no sé massa com funciona ni per a què aprofita. A més, cada volta que hi entre —d'any en any, com dic— veig que tinc invitacions d'amistat de gent que conec però sobretot de persones que no sé qui són. A més, també hi ha invitacions que no he llegit que fan referència a actes ben caducats i complits, com ara quan els de la meua «quinta» d'escola o institut van fer una trobada en la Vall. El meu antic company Cebolla em va avisar, però ho acabe de vore hui. També em va avisar Francesc per correu electrònic: vaig perdre de vista el missatge i me se va oblidar. Tampoc hi haguera anat. M'agradaria vore-ho per un forat, però no estic fet per a eixes retrobades que sé que sempre acabaran tocant eixe tendre que fa mal.

A banda dels petits contactes humans de cada dia, la meua capacitat de socialització, doncs, es compon de missatges, comentaris i escrits fent anar amb el Gmail, el Blogger, el Wordpress i l'Outlook de la faena. Llàstima que les reunions sindicals encara les hem de fer com si vixquérem en el segle XVIII, amb despotisme iŀlustrat inclòs, si convé.

Producte de proximitat

Dubte que la tàctica que havia adoptat últimament siga massa eficient: ara solc enviar ressenyes i comentaris per la xarxa sobre els restaurants i els hotels on he estat i deixe sempre un comentari sobre la disponibilitat que tenen respecte a l'ús del valencià. De moment, en general, he pogut assenyalar molta disponibilitat, amabilitat i capacitat verbal, però molta incongruència i mancança en els escrits.

Naturalment, hi ha uns casos molt cridaners: molts dels restauradors i hotelers sensibles per la cultura, l'entorn, la natura, el comerç just, els productes de proximitat, l'ecologia en general, pareix que no vegen que el valencià és un dels «productes» de la zona, un fenomen de la «natura» humana, un producte de «més proximitat, impossible», un factor essencial en l'ecologia lingüística i social del país.

Sembla que caldrà picar prou encara eixe clau fins desfer-ne la cabota. Mentrestant, per cert, també hi ha el Troballengua, que pot ser útil en eixe sentit.

Desficacis legals i injusts

La legalitat és ben estranya, participa en la persecució dels rohingyes en Myanmar (antiga Birmània), en algunes injustícies que es cometen amb els interins en l'administració pública espanyola, en la injustícia de les clàusules sol, fins que la sentència de l'afer Bosman va fer que la canviaren, la situació d'alguns esportistes estrangers en la Unió Europea era legal i injusta... I tot això que es vea que era i és injust a una hora de camí —l'esclavitud, la discrminació de les dones, el treball infantil...—, doncs, era legal.

Escriure desficacis és legal, però sovint és ben injust. I aixina anem carregant-mos el medi ambient, amb legalitats i injustícies. El govern espanyol, que impedix legalment la promoció de l'autoconsum elèctric, és injust amb la natura i els ciutadans. Per no parlar de referèndums.

De tots els pobles i del Kurdistan

Li estan molt de rebombori a la resposta de Carles Puigdemont a Jordi Évole quant a la votació sobre el Kurdistan i altres països en el parlament de Catalunya, però no sembla que els periodistes —sembla que ni tan sols l'equip Salvados— tenen clar que cal documentar i contextualitzar millor els fets. El Kurdistan deu estar tenint una repercussió mai vista en les xarxes arran d'això. Espere que algú es preocupe per «descobrir» què degué passar en el parlament, per si de cas el vot contrari de Puigdemont no era una demostració més de la incoherència que tenen tots els nacionalistes llevat dels propis.

N'he sentit l'explicació que fea l'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, entrevistat pel programa Más Vale Tarde de Mamen Mendizábal. Per a la reflexió sobre què consideren important els mitjans queda el fet que en les notícies han continuant insistint en la possible incoherència de Puigdemont sense donar opció de vore si els fets no són tan simples. És possible que Javi Sánchez dona alguna pista útila en la seua informació «Recordamos a Puigdemont y a Évole por qué CiU votó "en contra" de un Kurdistán independiente» (Vanity Fair, 25.09.2017 ):

Va votar en contra de la forma i els temps (primer la llei de política exterior, després ja cada cas) que proposava ICV per a això. I va demanar a canvi reconéixer el dret a l'autodeterminació «i als drets coŀlectius dels pobles».

Certament, pregunta trampa i resposta poc acurada o poc hàbil. Els nacionalistes no són necessàriament incoherents.

Cita dominical / 462: Karl Marx

Qualsevol que siga la forma social de la riquesa, els valors d'ús constituïxen sempre el seu contingut, que en un primer moment resulta indiferent a eixa forma.

Karl Marx, Zur Kritik des Politischen Oekonomie, a partir de la traducció en castellà de Javier Merino.

El centre del nucli de Mart

El govern espanyol triplicarà les dietes dels policies que destine a Catalunya per a reprimir la possibilitat d'un referèndum. Aprofiten l'ocasió, doncs, per a guanyar-se'ls per la butjaca i que no protesten per no tindre armilles antibales. Al cap i a la fi, no fan falta armilles per a parar els vots. I quan els tornen a destinar a les coses «normals» de la repressió democràtica, com ara la lluita contra les màfies de la construcció, de la prostitució, del terrorisme del signe que siga, si tanta falta els feen les armilles, que se les paguen amb les dietes extres estes de reprimir drets i votacions.

Eixa és la «legalitat» que tant han descobert alguns que es troba al centre de la democràcia. Tal com fan en l'anunci de la ràdio, si això és aixina, el centre de la democràcia està prop del nucli de Mart, perquè per ací hem vist com conculcaven la legalitat des del govern i el partit del govern, que fan riure (i vergonya alhora, tal com he assenyalat en altres ocasions) les cares que posen quan parlen d'això Mariano Rajoy, Soraya Sáenz o el mateix ministre Zoido.

No cal renunciar al referèndum (com demanava Mónica Oltra), no tindria massa sentit no acabar la festa, vistos els preparatius tan emotius, però ja que no serà conforme el volien fer, haurà d'arribar l'hora de fer-ne un de bo, bonic, legal i efectiu. La cosa seria que la resta d'«espanyols» (entre cometes, perquè no mos han consultat si ho som o voldríem ser una altra cosa, com ara ibèrics, o europeus, per ampliar les referències i les mentalitats) començàrem a preparar-lo també, per tal que la democràcia no continue depenent de falòrnies romàntiques i falsàries com la «unitat» i la «pàtria», sinó de les quatre coses que cal per a anar avançant pel camí de la democràcia que mai no arriben del tot com voldríem.

---

• Anem fent pel circuit de muntanya: 14:02.

Reconnexió televisiva

Això de la desconnexió de Catalunya mos ha fet «reconnectar» amb la tv3, que no véem gens des que només la rebem per la xarxa, sobretot perquè és la versió «internacional», és a dir, .cat. Curiosament, la fantasiosa «indissoluble unitat de la nació espanyola» es va dissoldre fa anys com un terròs de gel un dia de ponentada davant dels interessos de les oligarquies polítiques, financeres i empresarials, que impedixen que impedixen que eixa comunió simbòlica siga alguna cosa més que una espanyolitat lligada a la imposició lingüística i cultural.

Podien haver-ho fet bé, però els va interessar més arribar al despropòsit nacionalista.

Més democràcia per al futur

És una exageració dir que ja no hi haja democràcia a Catalunya, al País Valencià o a Espanya, és una exageració dir que uns o altres se l'han carregada. Una democràcia de llanderola seria si ja haguera deixat de ser vigent. De moment, n'hi ha. I n'hi ha també conflictes (un de ben gros, però de caràcter nacionalista, no tant de perill per a la democràcia), perquè la democràcia també és això, conflictes, debats i pactes.

Dit això, la democràcia també pot tindre més o menys qualitat, o més o menys mals usos. Un partit polític que es finança il·legalment i aprofita eixa posició econòmica i social iŀlegítima; un ministre que utilitza el seu poder per a espiar els rivals polítics o per a afavorir els seus familiars, socis i amics; algú que indulta delinqüents per partidisme; un president que reduïx la separació de poders en lloc d'ampliar-la... Doncs, la qualitat de la democràcia va baixant. Però continua havent-ne.

Amb els canvis polítics que hem tingut últimament, pots participar en els pressupostos en molts ajuntaments. Més democràcia (però no necessàriament més bona inversió). Pots proposar lleis o ordenances amb menys facilitat: més democràcia (però no necessàriament normes millors)... És a dir, si no hi ha hagut més millores és perquè els ciutadans no han votat les forces polítiques que les proposaven i també perquè les forces polítiques que no les proposaven, a més, tracten d'impedir-les.

En el cas del referèndum sobre si els catalans volen ser o no ser independents, una democràcia millor l'haguera regulat i afavorit. Una democràcia de menys qualitat, com la que tenim, permet que uns demòcrates preferixquen «menys» democràcia i aprofiten els mitjans d'un passat encara menys democràtic per a imposar un futur que no necessàriament és millor del que podria ser si facilitàrem les consultes en llocs d'impedir-les. Però els càlculs electorals, socials i econòmics que reclama el capitalisme d'amiguets no és compatible amb la participació ciutadana, sobretot si en lloc de submissa o esclava és democràtica. Amb un referèndum homologable i just, amb independència o sense, hi haurà més democràcia. Però el futur no necessàriament serà millor. Ni pitjor.

Els catalans fan coses

Tinc un atac de vergonya sentint el president espanyol Mariano Rajoy Brey. Però s'ha de reconéixer que és un artista a l'hora de no dir res de trellat. I damunt d'eixe buit sembla ben satisfet. Es veu que dins de l'estructura del seu partit (una organització de sobresous a dojo) eixa actitud li va anar bé fins a arribar a dalt de tot. Ara pretén que mos vaja bé a tots per baix d'ell: mos hem de rendir davant d'ell i deixar la voluntat democràtica només per a les ocasions que es podien imaginar l'any 1977. Sembla que no ha plogut massa democràcia més per ací. Els catalans fan coses... ¡Ai, tant que se'ls estimava per això!

Jarmil indecís

A Sollana li diuen «gesmil» a la planta que per a mi és «jarmil». Això és sabut i no té massa interés. La dialectologia és una disciplina plena de curiositats, marcada per les petjades de la història. La cosa és la bona olor que fa el jarmil, quanta aigua necessita i com convé anar-la emparrant. No tinc massa idea de res d'això, però hi ha llibres que ho expliquen, tant si en diuen jarmil com gesmil com gessamí. El que tinc a la terrassa de ma mare està viu gràcies a les atencions de mon tio (i fins ara ha tingut sort que no l'haja ofegat). Quan jo era menut, el jarmil era la planta més exhuberant del corral de ca ma uela. Recorria tota la paret oest des de baix fins als quartets de dalt i la terrasseta on hi havia les alfàbies que feen de depòsit d'aigua. Això d'«alfàbia» ho dic jo, perquè no sé com en dia ma uela (ma uelo parlava poc; això sí, em guanyava sempre al truc).

Ni intriga, ni debat sobre la independència del meu país, ni discussió sobre l'estafa dels qui recorren als tribunals per a imposar polítiques que no cal votar... Es poden fer apunts aixina. Ara, com que no tinc massa traça, els faig curts i torne a la lectura dels qui en saben un poc d'encerts i errors: Carles Capdevila, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, John Gray, Saskia Sassen, Mario Bunge, Judith Butler, Zygmunt Bauman, fins i tot Richard Feynman enmig de les seues malifetes més o menys gracioses, Toni Mollà, Francesc Viadel, Joan Garí, Rosa María Artal i uns quants més. Ho hauré intentat, no resoldré res, però almenys sabré per què.

L'escurada dels vots

Les bones intencions, les veritats a mitges, els experts que s'ho han mirat per damunt damunt, els qui pontifiquen sense saber, però sabent que no saben, els qui no deixen parlar als qui no tenen raó... ¿Con podríem decidir-ho democràticament? Referèndum: em toca escurar. I només hem votat els del pis. Uf, a vorem quan s'entere el president de l'escala de d'enfront.

Cita dominical / 461: Katharine Hepburn

Rarament podem trobar la manera d’explicar quines són les coses que mos mortifiquen profundament. En general, solen ser estúpides. Alguna petita esperança o algun petit orgull.

Katharine Hepburn, Yo misma, a partir de la traducció de Susana Constante.

Llengua paradoxal

La periodista de la televisió espanyola fea un reportatge sobre una ciutat francesa, Leiding, on resulta que els habitants parlen en alemany. Segons la periodista, això és «paradoxal». Cal dir que la ciutat és fronterera de Leidingen (la versió bessona de la part d’Alemanya). A banda de l’explicació sobre les vicissituds frontereres que havien separat la ciutat per un carrer «neutral» entre França i Alemanya, la qüestió és que el fet que a la banda francesa es consideraren francesos però parlaren en alemany, segons la periodista, era «paradoxal». Paradoxal deu ser tindre estudis i creure encara que la uniformitat lingüística és una característica «normal» i «general» del estats.

Supose que el dia que vaja a Suïssa i no trobe ningú que parle en «suís», la paradoxa la deixarà ben torbada.

L'urna té un preu

Una urna en Catalunya costa 40.000 milions d'euros en Espanya. Per això diuen que no es pot votar, la democràcia no és el seu negoci.

Els impossibles del passat

Encara que s'afirme amb rotunditat, no s'ha demostrat encara que el futur haguera pogut ser d'una altra manera. Tant si parlem de gramàtica com si parlem de democràcia, sempre el tenim com a possibilitat indemostrable.

Coherència ecològica

Intente fer un petit gest pel medi ambient, per la natura i, en el fons i essencialment, pel benestar de les persones: quan vaig a córrer per la muntanya ixc amb una bossa de plàstic buida de casa. Una volta acabe la correguda, mentres torne a dutxar-me, vaig arreplegant de tot el que altres han tirat estúpidament pel bosc: botelles de plàstic, pots de llanda, embolcalls de condons, paper de plata, puntes de cigarreta, brics de suc... Òmplic ràpidament la bossa, ho tire al contenidor groc i me'n vaig content pels exercicis, físic i cívic.

Segur que tire al contenidor alguna cosa que no toca, però seegur que convé més que estiga en el contenidor que no entre els pins. On, per cert, encara hi ha un matalap tirat a pesar que fa ja uns mesos que vaig avisar l'ajuntament per a que el llevaren. Un ajuntament d'eixos que fa rètols sense versió en valencià. Es veu que tenen criteris clars i semblants tant contra l'ecologia general com contra l'ecologia lingüística.

Simbolisme ingenu

Apareix un aligot o una moixeta, no sé massa bé què deu ser. Per fi els socialistes, al cap dels anys, decidixen al parlament espanyol que és hora d'anul·lar la condemna de l'antic president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Casualment, l'endemà de la diada pel referèndum i després d'haver-s'hi negat en diverses ocasions, als socialistes els pega per aprovar-ho, això sí, sense conseqüències jurídiques i esmenant-se la plana a ells mateixos sobre el que van dir en març d'enguany i anys arrere. Si no fóra perquè l'estiu s'acaba ja, eixa flor podria representar un nou estiu polític, però podem dubtar-ho prudentment, perquè l'oportunisme de l'endemà de la festa catalanista era una ocasió massa evident per al simbolisme ingenu. A més, tal com s'ha redactat la proposició no de llei, pareix que no pretén aprofundir en l'aigualiment del solatge tardofranquista que fonamenta la ideologia nacionalista espanyola, que recicla permanentment l'imperialisme i el dogmatisme, i no la democràcia, per a considerar-se legitimada.

A poc a poc, s'encén el vot.

Unanimitats democràtiques

Torna a fer una ponentada de por, més que ahir encara. Deu ser que cosa dels catalans, encara que l'aire pareix que vinga de l'interior d'Espanya. Llàstima que no es produïxquen unanimitats per a dur avant els reptes de la vida en societat, tant si són referèndums de dependència com d'independència.

Una periodista demana a una participant de la concentració pel referèndum —i pel sí a la independència, majoritàriament, pel que sembla— si no hi haurien d'estar també representats els qui no volen la independència. La dona no sembla entendre la pregunta. Al cap i a la fi, es suposa que cal demanar un referèndum democràtic, és a dir, sense un resultat predeterminat. Una cosa és manifestar-se i una altra votar. Mirant-ho des de dalt, la càmera mostra una pancarta per la «Pau»: segurament caldria que la periodista demanara on estan els qui volen la guerra... Encara que parega mentira, ni en això n'hi ha unanimitats.

Cita dominical / 460: Manuel Vázquez Montalbán

Vullc que veja esta pistola i que comence a tremolar pensant en què pot fer un malvat com jo amb esta pistola en la mà.

Manuel Vázquez Montalbán, paraules del personatge de Rafael Leónidas Trujillo, Galíndez.

Les gavines i l'u a zero

Després de l'empat del Madrid contra el Llevant, pareix que en això del referèndum la cosa va u a zero. Aixina ho titulen: «Referèndum 1-O». Tal com diu Feynman, cal comprovar i revisar la teoria amb els resultats de l'experiència. La teoria de la democràcia necessita practicar-se per a comprovar en què falla i com cal esmenar-la. Hi ha qui està molt còmode sense fer experiments, amb teories i memorització de drets, deures, privilegis immotivats, tradicions lamentables i criminals, fins a arribar a suposades nacions derivades de la «gràcia de déu», tal com lluïa Franco en les monedes. I els que sentencien que els experiments, amb llimonada, només estan fent gala de la seua ignorància o mala fe. La llimonada té les possibilitats de diversió que té, però no permet comprovar com van l'estat social i de dret, ni la qualitat d'una democràcia que ha de ser un consense permanent, més participativa i més transparent en lloc de passiva i fòssil.

L'estat espanyol no és cap unitat de destí en res, sinó que hauria de ser un instrument social i democràtic de convivència. La democràcia es practica, no tan sols es regula o es sobreentén. També li cal recerca i innovació. Gens de recerca ni d'innovació s'observa en els qui pretenen resoldre problemes amb les taules empedreïdes d'una llei, la constitució espanyola, a vegades eterna i immutable, a vegades tergiversada i modificada sense debat ni participació democràtica.

Veig les Chroicocephalus ridibundus (antigues Larus) pasturant per la platja quan no hi ha quasi ningú. Solen fugir del personal, contràriament al que passa amb les Larus cachinnans del nord, per Bretanya o Normandia, que pareixen xiquets (o senyors, per la mirada seriosa) que esperen que els dones alguna cosa. O que simplement es deixen observar mentres esperen que els faces cas. I, ai, malament, quan els en fem. Espere que guanyen per la mínima els ciutadans i les gavines. Ja em van bé les gavines vulgars i l'u a zero.

Ois contra vots

Fa ois vore-ho i sentir-ho, i fa també vergonya. Es posaran tan solemnes com puguen, dissimularan les seues idees ràncies en públic, però fa riure que els «campions» de la Constitució i la democràcia —s'ho diuen i sembla que s'ho creuen— siguen els mateixos que han conformat durant dècades una organització dedicada als sobresous i el finançament il·legal, a la depredació urbanística i ambiental, que han unflat i desunflat les estafes immobiliàries i bancàries, a les quals van abocar quaranta mil milions d'euros de diners públics quan han confessat que han desaparegut —i no mos diuen qui se'ls ha embutjacat— quan van dir que no costaria ni un euro. Les urnes no haurien de servir només per a avalar eixos despropòsits... ¡En poden avalar més encara!

En fi, la legitimitat democràtica no s'aconseguix només en les urnes, és cert, i caldrà que el nou estat independent d'Espanya que els catalans volen conformar es consolide un poc més que Turquia, Polònia, Hongria o Romania, fins i tot un poc més que Espanya, un estat que no prové de la gènesi descrita en la Bíblia ni, per cert, de cap votació democràtica constitutiva. ¿Quan es va votar que Espanya havia de perdurar fins a la fi dels temps tal com va aparéixer després del franquisme? No mai. Accepten que es facen estats amb sang, però no amb vots.

L'espanyol i l'aranés

La papereta de votació del futur referèndum sobre la independència a Catalunya deu haver servit, i no és poc, per a que per Espanya hi haja qui s'entere que els catalans tenen en la mateixa consideració el català, el castellà i l'aranés, que és la llengua d'eixe «estrany» text que penjava al final de la papereta. Ara cal que aparega l'home aquell de l'anunci: «¿Y, Franco, qué dice de eso?»

Tenim davant una oportunitat nacionalista, secessionista, independentista, com vullguen dir-li. I per sort vol ser democràtica. Ja era hora que puguérem vore això per ací: com es posa a prova la voluntat i capacitat democràtica de l'«espanyolisme». La cosa serà que els ho neguen els qui encara mantenen el franquisme viu pels carrers i les places d'Espanya. Curioses ideologies demòcratiques.

La pilota del xiquet

Hi deu haver un component biològic o sociològic entorn d'una taula d'hòmens que dinen, en un restaurant de capital de província espanyola despoblada, que els fa dir: "Jo seria partidari de suspendre l'autonomia." El xiquet s'endú la pilota perquè no el deixen guanyar sempre.

El temps no viatja

Viatjar cap al centre de la península Ibèrica en cotxe fa la sensació que és prou com obrir un túnel cap al passat. Pel pobles aquells fan mostres i exposicions molt interessants d'arqueologia, de paleontologia, d'art antic, sobre llengües mil·lenàries actuals o desaparegudes, hi ha el silenci dels morts de la guerra civil en les cunetes i les exaltacions dels morts (i els morts vivents) del bàndol colpista en les places. De tant en tant penses que toparàs amb el boticari, el metge, l'alcalde, el retor i el sergent de la Guàrdia Civil. Segurament pareix ficció, però hi ha qui intenta que ho sentim ben present i real.

Mascles com estruços

Hi ha periodistes que escriuen bovades, despropòsits, estupideses, imbecil·litats... I n'hi han que utilitzen un llenguatge no tant políticament incorrecte —que seria una de les estupideses que abunden— sinó un llenguatge que reflectix i reproduïx el seu masclisme ideològic o sociològic. Ho he llegit en la premsa en castellà: «Machada de Hamilton». Fa un temps va ser la selecció femenina espanyola de futbol la que havia fet la «machada», segons comentaren en la retransmissió televisiva. Als periodistes els va eixir aixina. No van saber dir que havien fet una heroïcitat, un esforç sobrehumà, un bon partit, una gran carrera... No, les jugadores s'havien comportat com uns mascles per antonomàsia.

Ho entenc perfectament, això de la «machada» es veu que és una qualificació que alguns periodistes es pensen que necessiten per a descriure esforços, proeses o èxits esportius. Eixa retòrica ideològica es conjuga amb la separació masclista entre dones i hòmens en la societat i en l'esport, que és una forma general de socialitzar-se, no tan intensa com fa anys, però increïblement vigent en el fons. I en la superfície de la publicitat, el cinema, la premsa, l'escola i l'institut, l'ajuntament o el parlament.

Mirant-ho bé, no m'agrada tampoc, però encara és preferible el llenguatge «animalista», el que interpreta virtuts humanes en lleons i lleones, per discriminatori que siga respecte a la resta d'animals. Les aranyes, les oques, les tortugues, els bonobos... Els malinterpretem i, pitjor encara, mos malinterpretem. Com als estruços.

Cita dominical / 459: Richard Feynman

No sé què els passa a les persones: no aprenen comprenent; ho fan d'alguna altra forma, per la rutina o d'una altra manera. ¡Que fràgil és el seu coneiximent!

Richard P. Feynman, Surely you're joking, Mr. Feynman. Adventures of a curious character, a partir de la traducció al castellà de Luis Bou García: ¿Está usted de broma, Sr. Feynman?

Periodisme que fa mal

Una de les conseqüències de la llibertat de premsa és que Eldiario.es (com ara Rosa María Artal: «Nube tóxica tras la "exclusiva" de El Periódico», 01.09.2017) et pot explicar per què tenen alguns periodistes i mitjans tant d'interés en entretindre-mos amb el sainet dels avisos d'uns o altres relatius a possibles atemptats en Barcelona. O almenys mos podem aclarir que això no té cap més interés que crear un bullim-bullam que òmpliga informatius o diaris, a més d'alimentar una possible neura sobre la impossibilitat de l'existència de Catalunya com a estat independent. Em sap mal que les cadenes habitualment informatives que mire o escolte hagen tirat per eixe camí, el de la desinformació i la manipulació que amaga fets i en prepara.

¿Què estan preparant? Doncs, no tardarem massa a vore-ho. Per sort, són desmanotats. Malauradament, això no evita que facen mal.

Ingredients en valencià

L'ecologisme pareix que estiga mentalment compartimentat, cosa que deu ser un dels errors de base d'eixe moviment. Netege el cotxe amb l'aigua del riu i el contamine, però salve els dofins dels parcs aquàtics. Supose que això no tindria massa sentit. Una cosa semblant deu passar quan vas a un restaurant que recicla els residus, no malbarata els productes i no té la carta en valencià. Amb sort, el personal del local sí que hi parla, però l'ecologia (ambiental, cultural, sentimental) se'n va en orris pels descosit de sempre: l'ecologia lingüística. Hi ha uns quants restaurants amb interés en la cosa cultural, ecològica i sostenible. Segur que els interessarà incorporar el valor afegit dels ingredients en valencià.