Mirador, tribuna i veranda són paraules que compartixen referent, que podrien ser sinònimes en algun aspecte. Falta incloure la que més m'agrà des del dia que la vaig llegir, boínder, encara que esta última no apareix en els diccionaris habituals, perquè sembla que només és cosa dels menorquins.
Hi ha objectes que devem haver vist tota la vida sense haver necessitat nomenar-les i sense haver sentit mai com en dien els qui ho podien saber. Em venen al cap els llambrequins, que va ser no fa tant que vaig buscar a vore com es dia eixa caixa de fusta o eixe buit generalment decorat de la façana que deixa un espai discret dalt de les finestres per a amagar les persianes de lameŀles planes de cadeneta quan s'alcen... O quan s'alçaven, perquè han segut casi del tot substituïdes pel model enrotllable que diuen «alacantines».
No sé com es diu el model de persiana que s'amagava darrere els llambrequins. I això que encara n'hi han més dels que sembla, tal com vaig poder comprovar passejant amb mon tio Marià per Carcaixent un dia d'este estiu, passant pels antics carrers del poble on es concentraven els diners i la influència, carrers senyorials que a mi em semblaven estrets. Mon tio m'aclaria que l'estretor no impedia la riquesa de les cases d'aleshores ni els miradors ni els finestrals amb llambrequins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada