La propietat privada no és un dogma de fe, és un dret amb una funció social (art. 33, Constitució espanyola), i eixa funció social, en una democràcia, hauria d'obligar a aprovar mesures contra l'especulació, l'espoli i les faenes amb sous de misèria. Són formes de concebre el món, la vida, les relacions humanes i les relacions amb el medi en què hem de viure. Agarre al vol un fragment d'un article que m'ha arribat hui a la bústia:
En moltes ontologies jurídiques i sistemes digitals contemporanis, la propietat és definida principalment com un dret exclusiu, individual i transferible sobre un bé. Aquesta definició reflecteix una llarga tradició jurídica derivada del dret romà i reforçada posteriorment pel liberalisme modern. Dins d’aquest marc conceptual, la propietat apareix com una relació entre un individu i un objecte sobre el qual es projecten facultats de possessió, ús i disposició.
Tanmateix, aquesta no és l’única manera d’entendre la relació entre les persones i els recursos. Diverses comunitats indígenes han desenvolupat concepcions radicalment diferents, basades en la custòdia col·lectiva, la responsabilitat compartida i les obligacions envers les generacions futures.
«Interoperabilitat sense esborrament: la batalla invisible per les llengües en l’era de la intel·ligència artificial» de Joaquín David Rodríguez Álvarez, Revista de Llengua i Dret, 12.11.2026. 🔗
La responsabilitat compartida actual i les obligacions amb el futur, no tan sols de les generacions futures, sinó també amb els ancians que aspirem a ser. La responsabilitat dels actes propis, començant pel vot que confiem a l'atzar de l'urna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada