No fa tants anys l'opressió espanyolista no impedia que hi haguera famílies conegudes com a «castellanes», adjectiu que volia dir que a més de parlar en castellà, eren forasteres de la banda aquella d'Espanya: «Són castellans.» Amb eixa expressió no feen referència a les «forces vives» hereves del franquisme que havien decidit que abandonar el valencià, sinó a famílies vingudes de fora i que solien parlar en castellà. No era racisme ni xenofòbia, però hi havia eixa llavor somorta de «mosatros» i dels «atres», qué és una característica grupal molt corrent.
Com que jo tenia deu anys i parlava en el castellà de l'emigració a França —un castellà supervivent de la immersió en el francés dels anys parisencs amb els meus pares migrants—, en algun moment vaig detectar que jo havia de ser també «mosatros» i, quan tenia uns tretze anys li vaig dir a ma mare dinant que em parlara en valencià, que havia decidit canviar de llengua. D'un dia pa l'atre —la meua germana menuda es va mantindre uns anys en el castellà familiar.
Ara m'entere per les notícies de dos agressions racistes a la Vall, contra un suposat magribí 🔗 i contra un senegalés. Ha segut durant les festes i no sé quina deu ser la font de l'odi, si ve dels «mosatros» o dels «atres», perquè tot és possible, allà també hi havia gent de Fuerza Nueva i es podien fer comentaris malintencionats sobre els gitanos. Però fa anys que no tinc contacte amb l'ambient veïnal i no sé per on van els corrents ideològics i culturals.
Per contra, recorde que hi havia un xicon, em sembla que senegalés, que xarrava de manera molt simpàtica de nit quan eixíem pels bars i que dia que era «el negre que més xala de la Vall». El racisme no va pels bars i pels barris ni per les llengües, sinó per les ideologies. I mal em sap haver de recordar que no podem pensar que d'eixa aigua no en beuré i eixe retor no és mon pare. I si n'hi ha un col·lectiu Valldigna Antifeixista, deu ser que cal estar atents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada