Si adduïxes que Constantí Llombart fea rimar «Valencia» amb «competència», hauries d'explicar primer per què no accentua el topònim amb accent obert, que em sembla que deu tindre alguna explicació raonable. En segon lloc, convindria comprovar si la qualitat vocàlica era rellevant per a la rima cap al final del segle xix, perquè el mateix autor escriu l'accent obert i fa rimar «cèl», «acèrt», «cubèrt», «etèrns», «alberch», «modèstes» no entre elles, sinó amb «agraiment», «té», «casament», «festes»... A banda, una volta posava «plebéu» i una atra «plebèus», que tots mos podem despistar de tant en tant, com ara en el cas de «pèus besèu» que pareix que vullga rimar amb «rebaixéu».
En fi, si no et convencen els criteris per a la fixació de la toponímia, els podries discutir o rebatre i proposar-ne de nous. I si realment t'interessa la pràctica científica, t'hauria de molestar un poc que uns criteris ordenats per rellevància a l'hora d'aplicar-los canvien d'orde segons el cas o segons les ocasions, que és una cosa pareguda com si no tens en compte que les vocals que s'havien tancat en el segle xi es van obrir posteriorment, i va i conclous que sempre han segut obertes: et ventiles segles d'història de la llengua en un bufit i et té igual que hi haja segles i vocals que no quadren.
Linus Pauling 🔗 opinava que la vitamina C podia curar el càncer. Està clar que li van donar el Nobel de química per atres treballs, i el del la pau per activista per la pau i contra les armes nuclears. Va morir de càncer als noranta-tres anys, ves a saber si tenia raó. Cel i infern tenen la mateixa vocal oberta, això sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada