Deu ser un indici diferent del que pensem que deu ser: l'abundància d'entitats i organismes, públics i privats, que tenen com a objectiu a voltes la vitalitat de l'ús de la llengua, a voltes la «defensa» de la llengua, a voltes la difusió de la normativa o de la gramàtica... Molts desitjos i esperances de salut per a la llengua, però no pareix que tota eixa salut vaja acompanyada d'una millora de la vitalitat de l'ús dels parlants en valencià-català.
De moment, existim, i eixe detall és el que mos permet lamentar que serà una desaparició lenta com a conseqüència del fet biològic i sociolingüístic de la desaparició gradual dels parlants no militants, de la pràctica de la subordinació i de la falta de situacions de diàleg en què es pressupose que és previsible i asimptomàtic que jo parle en valencià, inclús amb interlocutors que només sàpien parlar en castellà.
L'única manera de salvar la nostra llengua és no deixar mai d' utilitzar-la.I mai és mai.
ResponElimina