dilluns, 29 de febrer de 2016

El patués que no ho és

Hi ha qui es pensa que les llengües minoritzades, subordinades, patuesos o patois, tenen eixa (poca) categoria o eixa consideració despectiva perquè són llengües mal parlades i plenes d'elements d'altres llengües. El procés és invers. El Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana diu: «El terme patuès fa referència a una llengua minoritzada, subordinada, sense un poder polític al seu darrere i, per tant, sense institucions lingüístiques —o polítiques— que vetllin per la seva cultivació i normalització».

Adolfo Suárez ho va deixar caure clarament —tot i que després es van reescriure les seues paraules—: «Encuéntreme en primer lugar profesores que puedan enseñar química nuclear en vascuence…». Després s'hi va incloure el català, detall que no té cap importància: la qüestió és que si no hi ha professors formats en la llengua, malament ho tindran per a impartir cap matèria en eixa llengua. Si hi ha professors de química nuclear que saben prou d'èuscar, hi haurà docència d'eixa matèria en èuscar.

No és que les llengües estiguen formades d'una manera o altra, sinó els parlants han de disposar de mitjans educatius i de comunicació per a fer ús d'una llengua. Si és que no, perquè el poder diu que és un «patois» i els «patois» no hi tenen dret, doncs, els parlants faran ús de l'«altra» llengua i aniran canviant de llengua a poc a poc. I el poder espera que arriben a bon port, no a una altra llengua, sinó a la seua llengua.