divendres, 7 de març de 2014

Riquesa lingüística i pobresa argòtica

El diccionari del programa traductor Salt 2.0 va eixir —si no ho recorde malament— l'any 2001. Mira si han passat coses en el món i ací, fins i tot hem unflat, hem fet esclatar i mos hem enviscat la majoria amb la ruïna d'una bambolla d'ètica de sola de sabata i neocomunisme liberal només per a oligarquies.

Ara estem tirant-mos al cap les pàgines virtuals del nou dnv de l'avl (¿diccionari nacionalista valencià?), que sembla que aporta moltes novetats, encara que moltes no ho són tant, perquè apareixien ja en el Salt 2.0, que era una referència normativa cabdal fins ara. La versió 2.0, és clar, no la 2.1 ni la 3.0 ni la 4.0. El problema semblava que era el diccionari, que és la cosa més fàcil de vore, apareix davant dels ulls. En canvi, el que era —i és— el més preocupant, el desús de la llengua es veu que és més mal d'explicar, de definir, d'apreciar físicament.

Llavors, amb el Salt, vam passar a tindre una administració pepera i màtrix, que funciona en castellà però pretén fer-te creure que funciona en valencià gràcies al programa de traducció. És a dir, l'ús del valencià és l'ús del programa Salt (ara ja en versions augmentades i omnímodes). I avançant per eixe camí hem arribat a la situació actual, en que el castellà és la llengua dels diaris, del cinema, de la ràdio, de la televisió, de relació entre les elits (oligàrquiques o de cultureta)... El valencià és, mentrestan i com sempre fins ara, font de problemes, objecte de defensa i reinvidicació, arma d'agressió, excusa per al victimisme, ocasió per al paternalisme, reivindicació simbòlica, instrument tàctic, dret violentat, mèrit inútil i requisit innecessari, riquesa de la llengua i pobresa argòtica.