Fa uns anys em semblava ben lamentable i desficaciat que en el parlament valencià els polítics abusaren de la retòrica patriotera militar derivada de la concepció essencialista romàntica o feudal pel que fa als sentiments de pertinença o identificació identitària respecte a un país, nació o pàtria. M'esmussava sentir com es confrontaven les polítics no amb alternatives ideològiques o amb interessos diferents o oposats, sinó amb la traïció. I pitjor em sembla quan ho feen polítics d'esquerres —encara que tinc ben assumit que n'hi ha fatxes de dretes i fatxes d'esquerres.
I ara, passat el temps, és possible que l'edat m'haja fet més sensible o alarmista quant als contiguts dels discursos polítics, però també tinc en compte, com diu Víctor Hugo, que «les falsificacions del passat adopten noms falsos i fàcilment s'anomenen futur», és a dir, que només som capaços d'inventar noms nous, però la substància és la mateixa, per molt que tendim a pensar que l'actual és més destrellatà.
Aixina i tot, sí que és més greu caure ara en retòriques polítiques atrabiliàries, perquè per a això s'ha inventat i conreat el passat, per la la utilitat que té per a ajudar-mos a aprendre dels encerts i a evitar els errors. Però no, tenim la dèria que la repetició de les estupideses du a l'encert.
Seguint Hugo, «mentrestant, estudiem les coses que ja no existixen».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada