Mussolina d'idees

Em falta fer una fitxa per a la mussolina, que per ara definiria «salsa cremosa elaborada amb nata, rovell d'ou i altres ingredients», perquè no sé massa bé si cal o es pot especificar més. De moment, el terme apareix en el Cercaterm formant part d'altres termes, però no té entrada gastronòmica pròpia. Ja els ho he dit i supose que l'afegiran.

He llegit que hi ha un petit conflicte un poc més contundent que la mussolina, que és el cas del boicot en Catalunya promogut per Toni Albà contra Carmen Machi per haver firmat aquell manifest tan «preocupat» per la independència dels catalans. Tal com reconeix Toni Albà, ell havia d'haver fet conéixer el seu boicot personal sense haver fet cap crida coŀlectiva en eixe sentit. Fa bé de reconéixer-ho. A mi em cauen bé els dos i estic segur que no combregue del tot amb les idees de cap dels dos, aixina que no sé a qui li faré boicot, si és que puc, perquè en realitat m'han llevat la tv3 —des d'eixa Espanya que no mos espolia ni mos maltracta i que va «de la ley a la ley pasando por la ley», que és on veia Toni Albà; no m'agrada la sèrie Aida de Carmen Machi, així que no cal que la boicotege.

En tot cas, Toni Albà ha deixat per escrit per tal d'explicar-se els dubtes que també a mi em vénen el cap en llegit el manifest:

1-Qui ho signava sabia què feia. La qual cosa costa de creure, atès que jo seria incapaç de signar un manifest que mirés d’impedir, amb mentides, l’exercici dels drets d’una altra nació.

2-Qui ho signava no sabia què feia. No ho vaig considerar: gent del món inteŀlectual i artistes respectables, per força havien de saber què signaven.

3-Qui ho signava no s’ho havia llegit. Una lectura transversal i ràpida cridant a la germanor i amb paraules com solidaritat, federalisme i negant l’espoli i afirmant que Espanya tenia en bona consideració els catalans, no podia ser una cosa dolenta...

En fi, no cal rellegir massa el manifest, atés que és simplement una producció dirigida a aconseguir algun efecte electoral en Catalunya i que, segurament, no tindrà més recorregut, atés que tot això que proposa d'encaixar i desencaixar és la història paternalista de sempre. El document, juga amb mitges veritats i arguments tan fàcils de girar com un calcetí, que tant donaria per a demanar que no se'n vaja Catalunya d'Espanya com per a preguntar-se per què continua Catalunya en Espanya... Ara bé, el cas és que eixa segona part sí que la tenim clara i sabem que no té a vore precisament amb cap construcció democràtica.

No, contra el que pensava Takse, mussolina no era la dona de Mussolini. Però, vaja, les paraules són aixina, comences per la cuina, però no saps on acabaràs.