De gener a...

De gener a..., no sé ben bé quan, però he aprés a plorar amb la segona de Mahler o amb la cinquena de Xostakòvitx, i he aprés que eixes llàgrimes són benèfiques. He aprés que no és delictiu ni iŀlegal estendre el senyal televisiu de la tv3 al País Valencià. He aprés que tenim drets i deures com a ciutadans, i que un dels deures principals és el de lluitar pels drets de tots contra els qui se'ls volen apropiar amb la coartada de la crisi econòmica. He aprés que les crisis econòmiques són crisis socials que esdevenen oportunitats per al classisme, el racisme, el masclisme i la xenofòbia. He aprés a no confondre la llengua comuna amb la que mos és imposada a uns perquè aixina ho volen uns altres —tot i que hi ha qui no hi troba la diferència—. Finalment, he aprés que res de tot açò és massa, ni molt, ni és prou, perquè acabe d'aprendre a passar d'Em7 a C#7/E# per a esgüellar Johnsburg, Illinois de Tom Waits, i això deu voler dir que tinc camí a fer encara.
I per a acabar l'any m'engulc la «Degeneració lingüística» d'Eugeni Reig (El Punt, 31.12.2012), perquè és la creu que mos ha tocat. Trobe que no ho haguera dit més clar i en francés Frédéric Baudry (De la science du langage et de son état actuel, pàg. 22), que escrivia a mitjan segle xix:

Si el llenguatge és un espill fidel de l'esperit dels pobles, el dels salvatges de l'Amèrica serà sens dubte ben rudimentari, ja que el seu estat de nòmades caçadors està a l'últim graó de l'escala. En efecte, la major part de les llengües americanes, construïdes seguint el mètode d'aglutinació i de síntesi, es distingixen per un tret particular, senyal de la pobresa extrema de les idees i de la molt freqüent repetició.

Té igual quin era el tret particular, el que compta és que mos podem mirar en eixe espill. Almenys fins l'any que ve, que serà un altre dia, un altre any i el mateix món possible de gener a... Ja vorem.