Concursos de silencis

Dec estar molt afaenat o molt mal organitzat, i m'incline més per la segona possibilitat. Què hi farem!

Entre les poques coses ressenyables de la setmana, que s'ha cobert interinament el lloc 3413 de transcriptor corrector a les Corts. La cosa té un cert delicte, ja que no hi ha hagut cap problema que el concurs el guanyara la mateixa persona que havia guanyat el concurs per al lloc 3410 de transcriptor corrector fet no fa massa. Com que el lloc 3413 té una previsió d'interinitat de més llarga durada, doncs, la mateixa persona va decidir fer el canvi. És natural.

El que no és tan natural és que no ixqueren els dos concursos alhora, i menys encara que ixquera abans a concurs la vacant que es va produir més tard. I la cosa del delicte és que si no ens haguérem informat legalment i sindicalment, la responsable de temes de personal pretenia convéncer el concursant en qüestió que no es podia presentar al concurs altra volta, perquè n'ocupava un interinament... Com que ja ens coneixem, vam mig somriure per la persistència d'alguns funcionaris a actuar contra els funcionaris que consideren de menys categoria, en un exercici de his master's voice genuflex.

Bé, igaul que un dia no podia eixir el lloc a concurs i a l'endemà va eixir sense cap problema, un dia un company no podia concursar, però presentà els papers, concursà sense cap problema i guanyà. El mal és que no podrem mai observar en la mirada de la funcionària malconsellera —per no dir-ne una de més grossa— un tel de penediment o de vergonya. La processó li deu anar per dins, dic jo.

I, clar, en este exercici que faig contra alguns silencis, he de citar les paraules de Federico Mayor Zaragoza (El País, 30.11.2006):

L'administració de Bush ha promogut l'aprovació d'una norma —encara que esperem que el Tribunal Suprem dels Estats Units evitarà este despropòsit— per la qual es suprimix respecta a certs detinguts la protecció de l'habeas corpus, una de les grans conquestes de la humanitat i un dels pilars de la democràcia. I silenci. En contra del que caldria esperar, no s'ha produït la resposta immediata i severa de tantes institucions i persones que ho haurien de fer i, sobretot, per part de la Unió Europea. La callada per resposta. Guantànamo, vols «secrets»... Silenci. Quin munt d'esdeveniments nocius podrian evitar-se si hom parlara a temps! Ho va advertir Martin Luther King: «Les nostres vides comencen a acabar-se el dia que guardem silenci sobre les coses que realment importen».

En el passat espanyol, Quevedo —«No he de callar por más que con el dedo...»— i Garcilaso de la Vega —«Yo que tanto callar ya no podía...»— expressaren el deure de parlar. En la meua experiència —ho he comentat en moltes ocasions— hi ha un silenci pitjor que el dels silenciats, dels que no parlen perquè no poden o no saben: és el silenci dels silenciosos, dels que callen quan poden parlar i quan han de parlar. [...]

Potser perquè arrossegue algun silenci indegut —pagat, penedit i corregit públicament— de poca importància real, vaig aprendre que hem de saber triar las paraules, però que també cal saber fer els silencis. Com en la música.

Sobre això del silenci, en té més coses escrites Federico Mayor Zaragoza, també ben interessants.

Dit això, faig un silenci amb una altra citació:

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir. (Joan Fuster, Diccionari per a ociosos, «Silenci»; tret de Diccionari de citacions catalanes de Rosa Vallverdú i Raimon Pavia)