dissabte, 16 de juliol de 2005

¿Mil Ranas s'esforçaran per entendre el català?

Avís

Les setmanes passen i ja hem arribat a les vacances. Com a prèvia de la necessitat de fugir cap a Bretanya, descobrim que a Mil Ranas, la botiga de la roba Skunk Funk que hi ha a València, a la banda de darrere de Santa Caterina, fent cantó, el dependent, si el deixes córrer, fa de feixista espanyol disfressat de progre canuter. Almenys aixina es va comportar dijous quan hi vam entrar per buscar-li una falda a Illa.

Ni més ni menys que li va dir a Takse que li costava un cert esforç entendre-la, per la qual cosa millor que li parlara en espanyol. Takse, en detectar una actitud hostil i petulant, li va preguntar si és que no l'atendria si continuava amb el seu bell catalanesc, i ell va assoltar en un exemplar discurs imperatiu —que em va recordar algunes monges o retors d'infantesa— que ho entendria perfectament a partir d'ara perquè li parlaríem en castellà. Sorpresa i desconcert majúsculs! Takse va demanar pel preu de la falda, i ell va insitir en el to: «Al precio te debes estar refiriendo...». He d'afegir una broma que vaig intentar fer sobre les virtuds preventives contra l'Alzheimer del poliglotisme. Fent cara de no voler-la entendre va reconvertir-ho en una pregunta: no ho havia entés bé, però si havia estat un insult, doncs...

Em vaig plantar i li vaig dir que jo sí que entenia perfectament que m'estava amenaçant. En eixe moment Takse va dir que millor que ho deixem córrer i no mirem més faldes. Ell va assentir ràpidament, adduint a més que no tenia faldes de la talla que li demanàvem, però llavors vaig demanar el llibre de reclamacions. ¡Oli en un llum!

Hi havia faldes, no calia arribar tan llunt, hi havia hagut un malentés, que ells ho rebien tot del País Basc, que imagina't que al País Basc no sé què (en tenen d'imaginació, però els fa por!), no tenia els fulls de reclamacions ací, però el demanaria a la botiga del carrer de la Corretgeria (Dos Mil Ranas), etc. Ara ens entenia —com adés—, però ara sense protestar d'eixe suposat gran esforç intel·lectual —que amb una mica d'ironia cruel podríem no posar en dubte.

A partir d'un quart d'hora esperant i veient que a pesar de comprar-li la falda —ja que ens havia trobat la talla que volíem— esperàvem el llibre de reclamacions, va baixar del bou espanyol que portava enganxat a les neurones. Excuses, mals rotllos del dia, malentesos, etc.

Vam eixir al carrer, per parlar amb més comoditat. I amb tantes excuses i quasi súpliques, vam vore que havíem arribat al punt de poder recalcar que nosaltres també pactàvem un acord, a pesar de tindre raons per al contrari, perquè acceptàvem el seu penediment. Que ens havia entés al 80% —i en canvi jo només l'entenia al 60%, si he de tindre en compte la seua expressió ideològica—, i algun altre comentari sobre el tarannà de cadascú, que ell no era el que havia representat, que havia comés un error i ho reconeixia. No sé si va entendre que per a nosaltres no era gens agradable haver reclamar els nostres drets ciutadans cada minut del dia.

Un altra dia ho comprovarem, i qui siga que lligga açò, doncs, pot fer-hi un volt.

2 comentaris:

  1. Ei, gràcies per l'enllaç!

    Què fort em sembla això!

    ResponElimina
  2. Bé, la botiga ha canviat de lloc, però tope amb el dependent de tant en tant, perquè viu al meu barri. Elements aixina d'estúpids no m'han de fer renunciar als meus drets, és clar.

    ResponElimina