divendres, 24 de juny de 2005

Ens trauen la llengua del mig a la Valldigna

Tinc el diari una mica abandonat, després que Font de Mora i González Pons ens tragueren la llengua descaradament. Segurament el cansament que produïx haver-los de patir és difícilment reparable.

De fet, que la cosa de traure la llengua tenia a vore amb una burla no va costar gens de comprovar. Al mateix monestir de la Valldigna, divendres passat —i la previsió és que s'ha de repetir—, l'endemà mateix, com aquell qui diu, en eixe cresol de no sé quin país en què vol convertir-lo camps, els organitzadors de la Generalitat d'uns actes culturals sobre «les tres cultures» jueva, cristiana i musulmana, van tindre la llengua fluixa de demanar-los als ponents —historiadors i escriptors valencians— que feren les intervencions en espanyol perquè hi havia públic forà. El més trist és que l'atac d'autoodi va ser fulminant i els ponents van intervindre en espanyol.

Qui era eixe públic forà? Senzillament, la claca que havien aconseguit els organitzadors perquè l'acte cultural resultara un èxit d'assistència: entrepà i autobús = excursió de la tercera edat. D'on venien? És ben igual, no? Potser de Toixa, de Requena o d'Aiora. La cosa és que el tema dels moriscos els sonava a xinés per molt en espanyol que els ho feren. I és que es tractava d'aconseguir un èxit com fóra, una audiència sotmesa i captiva, principalment. Com a prova per a la posteritat, el llibret de l'acte, Multaqa, en espanyol llegible tot (amb algunes cosetes en valencià gris clar i amb lletra cursiva). Som això, un adorn en cursiva.

D'altra banda, a les Corts resolen el concurs d'arxivers amb l'opacitat més absoluta i amb greus símptomes d'arbitrarietat, que comencen perquè el lletrat major s'inventa una reforma del reglament de provisió de llocs amb personal interí. Anem reclamant, doncs, i a l'hora d'escriure estes ratlles és un patiment pensar-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari