Les Bienveillantes... traduccions

Hem començat a llegir Les Bienveillantes de Jonathan Littell a dos veus, una en francés i una altra en català (Les benignes, traducció de Pau Joan Hernàndez). La cosa va per a llarg.

Com a introducció puc dir que vam triar la versió en català enfront de la versió espanyola, perquè en les primeres línies ja hi havia una versió del francés que no ens fea el pes, amb un «nos importa un bledo» excessiu quant a to respecte de l'original:

Frères humains, laissez-moi vous raconter comment ça s'est passé. On n'est pas votre frère, rétorquerez-vous, et on ne veut pas le savoir.

En canvi, la versió catalana sembla més acostada al to i als mots de l'original, encara que hem trobat algun cas de puntuació massa mimètica, però això ja són coses de gusts, podríem acceptar. Amb tot, en unes dèneu pàgines, hem detectat dos fragments (una paraula i una frase) que falten en la traducció catalana. Res d'important, però sempre sorprenen eixes absències.

Supose que en seguirem parlant.

Per un espai informatiu i cultural en valencià obert

Acció Cultural del País Valencià convida qualsevol persona que pretenga garantir la llibertat d'elecció, d'informació, d'expressió, de comunicació i cultural davant l'intent de Francisco Camps Ortiz, president de la Generalitat Valenciana, d'alçar un mur que aïlle culturalment i informativament el País Valencià.

Les paraules i els actes del govern del president Francisco Camps Ortiz es qualifiquen a soles, ja que la distància que hi ha entre el que pronuncia i el que fa realment evidencien el cinisme, la demagògia i la mentira de què es nodrixen. Tal com ens han recordat en un vídeo de Jaentenimprou penjat en You Tube, Francisco Camps Ortiz va dir el 19.10.2006:

No entendríem la presència de societats lliures i democràtiques cada vegada en més llocs en el món sense la constant participació, vocació i influència del periodisme per a aconseguir més obertura, menys censura, més opinió i més aposta per projectes col·lectius de llibertat i igualtat d'oportunitats.

En canvi —o poter per això—, Francisco Camps Ortiz vol tancar la reemissió de tv3 al País Valencià.

---

TANCAMENT IMMINENT DEL REPETIDOR DE TV3 D'ACPV SITUAT A LA SERRA CARRASQUETA (XIXONA-ALACANT)

ESTIGAU ALERTA!!!!

ES POT PRODUIR AQUESTA SETMANA

EIXIRAN AUTOBUSOS DES DE:

ALACANT: tlf: 96 520 56 67
ALCOI: tlf: 96 552 01 48
ELX: tlf: 96 542 09 31
GANDIA: tlf: 96 295 12 22
VALÈNCIA: tlf: 96 391 83 86
CASTELLÓ“: tlf: 96 424 29 47
VILA-REAL: tlf: 96 453 72 42

PER RESERVAR LA VOSTRA PLAÇA:
Podeu posar-vos en contacte als telèfons dalt indicats o bé a:
campanyatv3@acpv.cat 963918386 (pregunteu per Irina)

Les normalitats estranyes

Hi ha algunes persones ben intencionades que no s'adonen del que diuen. Per exemple, el diputat Marí Olano (pp) diu (dscv núm. 21):

Yo, cuando iba al colegio y me llamaban mentiroso, ¡lo acababa solucionando en el recreo! ¡Es que es una cosa muy fuerte! ¡Es que no se puede venir aquí a decirle mentiroso al gobierno todos los santos días! (Veus) ¡Es que no se puede venir! ¡No! ¡No! Porque, luego... ¡No!, es verdad, usted puede decir lo que le dé la gana, señora Moreno, pero no se puede venir aquí a decir mentiroso al gobierno todos los días.

Poc menys que caldrà que la diputada Cristina Moreno (psoe) recorde què feia ella al pati quan li s'acostava un energumen d'eixa mena.

En un sentit semblant, de persones que sembla que no s'adonen del que diuen, tenim la concepció d'un país normal que té l'acadèmic de l'avl Honorat Ros (21.11.2007, occc, presentació del llibre enquesta La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del segle xxi): un país normal és on a casa cada u parla el que vol i a fora parla la llengua del país. Com que al País Valencià on més català es parla és a casa, podem concloure... qualsevol cosa allunyada de la realitat.

Pel que sembla, que algun déu ens guard de les normalitats.

La reivindicació que hauria de ser quotidiana

Hui, finalment, diríem que toca. He pogut trobar una miqueta de temps per a compondre una noteta que no podia deixar passar.

Ahir vam anar a la presentació del llibre d'Abelard Saragossà Reivindicació del valencià a l'aula magna de la Universitat de València. L'acompanyaven Verònica Cantó i Albert Hauf. En la sala hi havia algun acadèmic més, com J. L. Doménech Zornoza —en les 47 referències de l'isbn li diuen «José Luis»— o A. V. Calpe Climent —tal com li diuen en l'isbn. (La cosa és que en l'isbn hi ha Verònica i Albert-Guillem per als acadèmics anteriors.)

I quasi que amb això podríem acabar la nota, si no fóra que voldria explicitar la conclusió que vaig traure, seguint un comentari de Verònica Cantó —que enllaça amb els plantejaments ètics d'Abelard Saragossà— en el sentit que les institucions o els polítics reaccionen principalment davant el compromís i la pressió social, que estem mancats de referents socials i que la societat els hauria de fomentar.

No cal dir que això és molt cert, però crec que no va quedar clar que la societat comença per u mateix. Si u pertany a l'avl —o a un partit polític progressista– i no és capaç de posar-se el nom en valencià en el dni o de reclamar els rebuts del seu ajuntament en valencià, crec que eixa societat no trobarà precisament l'impuls que reclama, sinó l'impuls que ella mateixa dóna.

I això que allí érem un bon grapat de convençuts i afaenats —suposadament— en estes qüestions. Cal molta reivindicació, però, això sí, també una mica més de pràctica de la normalitat que volem i que s'ha de construir dia a dir. Una mostra: un professor d'econòmiques que dóna les classes en valencià als seus alumnes, erasmus inclosos, sense més problema que algun comentari anecdòtic fet per un alumne que entenia el català i l'espanyol i que pretenia els estrangers més incapaços que ell, ja que demanava —a compte dels alumnes vinguts de fora— les classes en castellà. O com el professor d'institut que va descobrir que a Requena hi havia molta voluntat i interés —i gens de rebuig— a l'hora d'aprendre valencià.

Encara podríem destil·lar algunes coses més, però ho faríem massa llarg. Únicament deixaré caure que el professor Saragossà —que es dia «Zaragossà» en el cartellet que li havien posat damunt la taula— no va voler comentar en aquell lloc què li semblaven uns criteris lingüístics de la Comissió Nacional de Política Lingüística del Bloc Nacionalista Valencià titulats «Un model estable de llengua. Els criteris lingüístics del Bloc». Digué que ens n'assabentaríem per escrit en un altre moment.

La veritat, la informació i Once

Vaja, ja és dijous, i entre el constipat i els pressupostos, no hi ha manera de trobar un moment per a més meditacions.

Hui he sentit que Serafín Castellano, conseller de Governació del pp li dia la diputada Sanchordi (psoe):

Dir la veritat, dir les dades, no és atacar ningú, és informar els ciutadans.

Sense dubte, una afirmació que convindrà recordar-li en algun moment, atesa la doctrina del pp que considerava miserables aquells que informaren, en lloc de cenyir-se a la versió oficial del govern. Paraula de l'antic ministre Acebes.

Parlant d'informar, li he preguntat a Empar Marco (tv3) què és un «pirrat», que és com ja va qualificar l'americà enamorat no sé si d'Espanya o dels quadres de Sorolla. Em va semblar una adaptació alegre d'un terme espanyol, però potser descobrim alguna altra cosa.

Finalment, Once, una petita i encantadora pel·lícula de trets documentals amb una gran banda sonora. Em va sorprendre, a pesar d'un doblatge bastant forçat, un pèl maldestre.

Música i passes

Ja m'havia acostumat a Last.fm i a les seues baixades de tensió, és a dir, que a voltes no anava, a voltes l'IE em donava problemes amb la interfície, etcètera, etcètera, però, en suma, havia aconseguit una font bastant cabalosa de música de tots els temps i de qualsevol mena, tot i que jo em centrava en unes poques opcions per ara: Weather Report, Jaco Pastorius, Joe Zawinul, Eberhard Weber, The Byrds, Stanley Clarke i, menys, Doors i Pink Floyd. Tot anglesos, vaja: són passes.

Ara me s'ha complicat el tema, ja que he descobert —gràcies a El Punt i, si no vaig errat, a Martí Crespo— el web Musicovery, que permet una distribució semblant de la música que amb el Last.fm, tot i que has de buscar, al principi, segons l'estat d'ànim i segons el gènere musical i no per grups o músics. Després ja pots elaborar llistes per similituds. Sembla que em funciona sense cap complicació. Aniré canviant entre un i altre, a vore què em convenç més.

I en coses d'eixes estem, entre l'*anteginenorina (de fet: «el antígeno en orina») i l'*antigenonúria (de fet, l'antigenúria*, que no recullen els diccionaris que tinc a mà) que roseguen alguns diputats parlant de la legionel·losi que diuen que ha desaparegut d'Alcoi.

En canvi, sembla que s'estén una passa de conspiracionitis aguda pel pp de Zaplana, Acebes i la colla d'amadors de les veritats interessades. I és que ha plogut tant i s'ha vist que l'aigua dels rius s'enduia les requalificacions lucratives que havien construït durant la sequera, que ara estan un pèl desorientats buscant algun tema en què no estiguen enviscats de mentires. Ens deu estar al caure algun himne...